El periodisme et va portar d'Irun a Pamplona?
Sí. Vaig venir a estudiar. La veritat és que en acabar la carrera vaig tenir l'oportunitat de tornar a Irun, el meu pare era periodista i podia treballar amb ell en el món de la publicitat, però vaig preferir quedar-me a Pamplona per a provar-lo i també per qüestions d'amor.

Vostè va conèixer les precàries condicions dels joves periodistes, no?
Així és. Vaig començar en publicitat i redacció en la revista Ezkaba. També vaig treballar en altres revistes petites que Viure en Barañain i EGN realitzaven en tota Navarra. Sovint em tocava escriure sobre assumptes que no coneixia. En la revista Ribera alta, per exemple, a Peralta, el meu primer treball va ser fer la fulla de les corregudes de toros, i jo no sabia res. Vaig ser al Club Taurí i els vaig pregar que m'ajudessin perquè no tenia la menor idea. Durant anys vaig estar a Tafalla, Cadreita… en molts pobles. En aquella època gairebé tots els ajuntaments pertanyien a UPN. El basc els era totalment aliè i quan anomenaven a la redacció preguntaven si estava “la Carmen”.

Al principi tenia totes les portes tancades a la Ribera, i em vaig obstinar a aconseguir respecte i més afecte. Aquesta gent ha de veure que els bascos som maquíssims, vaig pensar. Ho vaig aconseguir d'alguna manera. Jo era per a ells “la basca però maca”. De la mateixa manera hem d'aconseguir que tothom vegi que les dones tenim molts punts de força per a fer millor aquest món.
Vaig estar a gust durant vuit anys i mig. Després vaig treballar en publicitat i redacció en Canal 4 i radio COPE.

Jo sempre dic que això és una afició bonica i un ofici miserable. És una misèria, però als quals treballem en això ens agrada i aquesta és la nostra condemna. No sé fer una altra cosa.

Barañain Auditori Barañain més de deu anys en l'oficina de comunicació i ara en la Mancomunitat de la Comarca de Pamplona. Com és la comunicació institucional?
Molt variada. El treball aquí no és només escriure notes de premsa. Jo feia cartells en Barañain, parlava amb artistes, gestionava xarxes socials, organitzava presentacions, programes… I ara escric en un eco-blog, gestiono la comunicació interna, les xarxes socials, les rodes de premsa, les assemblees i les relacions institucionals.

Jo sempre tinc molt en compte la proximitat amb les persones. Jo crec que el periodista ha de ser humil i sempre ha d'estar disposat a aprendre. I és imprescindible que ens agradi contar històries, clar, perquè al cap i a la fi això és el periodisme. Per això també busco oportunitats per a comptar en llibres coses que m'agraden.

Com vas començar a escriure?
Sempre ho he fet perquè és molt terapèutic per a mi. Amb 10 anys vaig escriure el meu primer conte i li ho vaig regalar a la meva germana. Amb 14 vaig escriure una novel·la perquè no podia mostrar el que tenia dins i quan van néixer els fills vaig veure que hi havia un munt de coses que dir i ensenyar, i que els contes són el camí perfecte per a això. Jo no crec històries. No faig més que mirar al meu al voltant i contar el que veig.

A casa sempre hem tingut una estreta relació amb la mitologia i les llegendes antigues, però els fills no sabien qui és la Mare Terra o per a què es col·loquen les flors solars a la porta de la casa. No trobava els contes que volia per a ells i el mateix li passava a la meva amiga la professora irunesa Izaskun Zubialde. Per això comencem a escriure. Això va ser fa sis anys. Aviat vam veure que la gent d'al voltant també volia llegir els nostres treballs sobre mitologia basca, però com no teníem diners per a fer autoedició ho vam posar tot gratis en Amazon per a descarregar-ho i en diferents idiomes. Va ser una passada i en tres dies vam tenir 12.000 descàrregues. Això va ser al desembre i al gener, després d'aparèixer en un munt de llocs, l'editorial Denonartean es va posar en contacte amb nosaltres per a publicar el llibre. Nosaltres no esperàvem res, per això tot el que ha vingut ha estat un regal per a nosaltres.

Poc després signem un conveni amb la UPV/EHU per a fer traduccions en anglès dels nostres treballs i aquestes versions també es mouen molt en Internet. Després vam tenir l'oportunitat d'escriure i publicar llibres de Tartalo, Basajaun i Olentzero, més contes mitològics amb les editorials Denonartean i Txalaparta. L'any que ve traurem el quart número d'aquesta sèrie de mitologies. Han tingut molt bon acolliment i després de sis anys, enguany també s'han venut bastants a Durango, per exemple.
També volem treballar els valors i les emocions i així escrivim Lekim i Sumendi en l'horta. Lekim va ser creat pel meu fill Mikel. De petit sempre deia que, quan s'enfada, sent dins una espècie de bola de foc i el desig d'expulsar-lo li empeny a cridar i a fer soroll. Jo no puc explicar-ho millor.

I per què vau abordar el tema de les dones?Això també
es va crear de forma molt natural. Izaskun té una filla adolescent a casa i comencem a pensar què podem fer per a parlar als joves de la igualtat de gènere i de sentir-nos orgullosos d'un mateix. Així va sorgir sense la Xarxa. La història té nom de dona, una obra que va arribar a ser finalista dels Premis Euskadi. És hora que moltes dones que han fet història en l'anonimat comencin a tenir lloc dins de la història. Vam recollir a les dones del nostre entorn, en molts casos desconegudes pel seu nom, però en la seva època van ser molt importants les que van fer les coses.

Aquest llibre és un homenatge a aquestes dones i, al mateix temps, un crit d'atenció a tots els joves que creuen que qualsevol època del passat va ser millor.

La directora d'orquestra Inma Shara, la soprano Ainhoa Arteta, la bertsolari Maialen Lujanbio o Bixenta Mogel, considerada la primera escriptora en basca, són alguns dels protagonistes d'aquest llibre. Però també hi ha perfils anònims, com el d'una llevadora que va ajudar a néixer a tot un poble, o un espia de guerra, o un agent de duanes…

Cal no oblidar que els homes escriuen la història i conten les coses a la seva manera. Aquest llibre vol dir-los a les noies que no és necessari buscar dones extraordinàries en el món, ja que cadascuna d'elles és molt insòlit. Volem que es valorin a si mateixos.

I ara has acomiadat als Grossos. Què és aquest treball? He
treballat les biografies d'altres dones d'Euskal Herria i de fora durant les dues últimes temporades, totes les setmanes, en Euskalerria Irratia. Marie Curie, Virginia Wolf, Kattalin Agirre, Greta Thunberg… Dones antigues i actuals. Dones curioses i úniques. Ara, en el confinament, he portat al paper les històries de tots ells perquè no es quedin a l'ombra i s'estenguin als quatre vents. Com ja estaven fets els pòdcasts de la ràdio, els he relacionat amb el llibre a través dels codis QR. A més, volia fer-ho com un regal per a la ràdio. Volia agrair la seva confiança en mi i per això tots els beneficis seran per a la ràdio.

El camí de les dones no ha estat gens fàcil però es va a poc a poc. Al llarg de la història els homes han contat sempre el que han fet i les dones, per contra, no diem el que fem. Però les coses estan canviant, estem canviant. Abans les dones fortes s'imaginaven com els homes, però amb els pits i ara ens estem donant compte que tenim punts forts i propis i que hem de posar-los en evidència.

Quins són?
Jo crec que és la sensibilitat i la capacitat de donar un altre punt de vista. En general som més pràctics, però al mateix temps sabem jugar sense deixar de costat els sentiments. Som patrocinadors i tenim un món interior ric. No dic que som més que homes, però tampoc menys. Les dones sempre estem canviant, al llarg de la vida tenim moltes etapes diferents i això als homes no els passa el mateix. Sempre estem tenint en compte un munt de coses i això és bo. Tanmateix, no crec que hàgim de fer un concurs per a demostrar quin és millor. Tots som necessaris i bons.

Jo he començat a escriure sobre les dones quan m'he adonat que soc una dona. Fins ara he estat molt igualista en el meu treball, però ara estic treballant en un món d'homes i m'he adonat que soc una dona. Per això he sentit la necessitat de parlar i crec que això no és bo. Aquesta manca ha de ser esmenada. Els homes no senten la necessitat de parlar d'ells. Aquí falta alguna cosa. En l'Administració, els que estan en les empreses són homes, però està canviant i no hi ha un altre camí. A poc a poc comencem a pujar. Jo no copiaria el món que els homes han pensat, jo crec que tenim les nostres pròpies capacitats. No podem utilitzar les mateixes eines i entre tots hem d'aconseguir un món millor, no posant-nos l'un contra l'altre.

Et creïs feminista?
Jo no, però alguns em consideren així. Jo no tinc consciència de ser dona, i quan m'adono m'enfureixo perquè algú m'ho ha recordat. Tots som persones i punt. No soc més que una pobra treballadora i una mare.

De cara al futur, quin és el principal repte de les dones?
Transmetre tot això a les noves generacions, però no tot és a les nostres mans. Durant el confinament m'he quedat horroritzat en veure com hem anat cap enrere. La dona ha tornat a quedar-se a casa amb grans preocupacions, família, llar, compte, treball, estudis… Tot per a nosaltres. El confinament no ha estat igual per a tots i això cal pensar-ho seriosament.

Amb Amazon has publicat aquest últim llibre i per això has estat criticat… Per a mi
ha estat una pena la resposta que han donat alguns. Jo vaig fer aquest llibre amb la intenció de donar les gràcies a la ràdio per aquesta oportunitat i em vaig posar a explorar alguns camins. Des del primer moment vaig trobar grans dificultats. Per a fer l'autoproducció, vostè ha d'avançar els diners, necessita un magatzem de llibres i buscar punts de venda. Jo no podia entrar en això i no podia donar aquest treball a la ràdio. A més, volia que tots els guanys corresponguessin a la ràdio. Si treballes amb una editorial només reps un 10% i a més no és gens fàcil aconseguir a algú que estigui disposat a publicar el teu treball. Després de veure tot això, el més fàcil em va semblar l'opció d'Amazon. La gent pot descarregar el treball en línia quan vulgui i si ho desitja fer en paper, li ho manen a casa per 15 euros. En aquesta situació de confinament no em va semblar malament i a més em va permetre portar directament a la ràdio un terç dels diners. Per tot això vaig decidir pujar a l'Amazon. La meva intenció era bona. Sé que Amazon és ara com el diable, però també té coses bones. Prenguem coses bones, sense oblidar-nos de les botigues i serveis que ens envolten. A mi no m'agrada res aquest model opressor d'Amazon, però ho he utilitzat en aquest confinament i, com jo, molta gent, i hem d'acceptar-ho.

M'ha apesarat que algunes persones no vulguin veure totes aquestes dificultats i totes aquestes raons. Em sembla mal quedar-me en la crítica, sense donar cap solució.