L'any passat vas publicar un disc capaç de fer front al confinament. Com és això?

Quan vaig tornar de Bolívia, fa ja més de tres anys, vaig començar a pensar en el disc. Sempre estic gravant i guardant idees per a les cançons, m'agrada donar-los temps per a saber quant canvien. Abans del confinament ja havia gravat algunes cançons en aquesta bajera dels meus pares i en acabar el confinament vaig decidir acomiadar-me. Em va agafar amb entusiasme, i gràcies a això li vaig donar sentit [Galbete “va robar” a uns veïns la conversa sobre la pandèmia de la sisena cançó del disc, aprofitant el treball per a situar-la en el maleït 2020].

És un disc-lliuro en el que es veuen molts dibuixos que es poden veure al Perú. En un instant passa del signe d'interrogació al signe de sorpresa: Qui ets tu! És una necessitat de reivindicació?

És veritat que, encara que s'usin metàfores i es facin reflexions útils per a tots, les cançons sempre tenen el seu autobiogràfic, em refereixo a la meva experiència. En aquest cas el títol ha vingut a continuació, donant unitat a les cançons desenvolupades al llarg del temps. En qualsevol cas, la pregunta transcendental que tots fem o hauríem de fer és “qui ets?”, i la resposta va canviant.

Confon temes profunds amb rutines en les paraules, com per exemple amb les coses de la gent que va “de tant en tant al solàrium”.

Tinc una espècie de costat fosc i sòl dirigir-me a ell. En aquesta ocasió, he intentat allunyar-me d'això especialment amb la música, donant-li una altra vida.

Crec que és un disc alegre.

Al meu entendre també, però crec que és perquè ho he intentat. He fet un esforç perquè sigui alegre.

Solem connectar l'alegria amb la música de les discoteques. Bombos, baixos rítmics, etc. Però en aquest cas ha utilitzat una instrumentació molt subtil, com la xaranga. Una espècie de serena alegria.

Sí, he intentat trobar aquest equilibri per a donar llum. Perquè si només es prenen les paraules, el treball té un altre to. Amb l'elecció dels instruments he intentat buscar aquesta calma i aquesta resplendor.

A més de la música, en el llibre has inclòs dibuixos i poemes breus.

Per a mi fer un disc és una excusa per a donar pas a tot el que tinc, i així se'm va ocórrer. Fa un parell d'anys vaig començar a fer dibuixos i d'aquí els tenia. Avui dia s'escolta molt digitalment, i a l'hora de comprar jo almenys agraeixo que hi hagi alguna cosa més, no un CD de plàstic i llest. He volgut donar-li importància i he dissenyat personalment el llibre.

No obstant això, els dibuixos i les lletres són oberts, tenen el sentit que un vol donar-los, i això és el més important.

És una obra que, en tot cas, té integritat.

Sí, és veritat que a pesar que eren peces soltes, he estat cosint més tard; crec que he agafat molta feina. Podria ser més fàcil fer-ho en Single, però m'ha agradat molt aquest treball.

Quin sentit té per a vostè aquest tot?

La meva intenció és que quedi content amb el meu treball. Aquest tot em dona confiança. No penso en el que durarà ni en el que arribarà, perquè una vegada acomiadat em poso en una altra cosa. A l'artista li ha d'agradar el que fa.

Però l'artista també cerca una mica més.

Sí, però primer respecte a un mateix. Jo visc la música com a mitjà d'escapar de moltes coses que no m'agraden d'aquesta societat. Per a marxar-se o per a crear altres coses. I a partir d'aquí hi ha moltes crítiques, moltes autocrítiques. Jo mateix viu i faig música des d'una necessitat personal, aquí deixes les teves melodies, les teves metàfores, i si són de gran utilitat per a un altre. No diria que la música pugui canviar el món, però sí un mateix, i comença per això.
Has fet aquest treball sol, però no estàs sol. L'has acomiadat amb els teus amics de Mukuru.A vegades la música
pot ser molt solitària, però no té per què ser així. Vivim bastant sols i per això sorgeix d'unes relacions amistoses. Cada vegada és més important fer música amb els amics. Li dones més sentit al que fa, si algú està fent alguna cosa al costat.

Quan estàs cantant amb Hathe, dius que “només et surt la veu”. La improvisació de veu és una altra de les vies que estàs treballant.

Per a mi és molt important anar canviant dins de la música. Això és alguna cosa contra el mercat, perquè es tendeix a repetir el que li agrada. El camp de l'experimentació em dona molt, i el necessito. Vaig començar amb les experimentacions de veu quan vaig conèixer a Idoia Hatxe, en deixar l'instrument a un costat. La veu és molt primitiva, la que tenim des de petit i la que no treballem molt, si no és per a parlar. Em sorgeixen moltes preguntes i em fan venir ganes d'aprofundir. La fonètica d'una llengua, cantar sense paraules concretes, aquest ampli ventall de la música i el so –des d'un crit fins a una nota suau–… això és el que estem treballant entre alguns amics d'Uharte.

La veu pot donar infinites notes dins d'una escala per a obrir nous universos.

La música és obrir algunes portes sense fi. Abans d'adonar-te estàs en una altra habitació i després en l'altra... suposo que vaig començar a acostar-me a través de la cançó. Cantava com tots, de petit, i després, com tots, vaig deixar de cantar o de dibuixar. Després vaig haver de reposar-ho. I cantar és molt útil per a les persones. Hi ha teràpies de cant i moltes coses...

Cada vegada estic més centrat en la veu i crec que és beneficiós per a tots. Estem acostumats a fer tots els concerts de la mateixa manera, i això em cansa: totes les cançons iguals, la mateixa durada... també com a públic agraeixo molt arriscar, agradar o no. Al cap i a la fi, el que planteja l'art no ha agradat o no –jo l'he viscut així–, sinó que ha estat mobilitzar-lo.

La música i el cant són un recurs enriquidor per a limitar-lo a una cançó... Com les teves cançons estan bastant nues, s'aprecien més matisos de veu.

Al cap i a la fi, cada veu és només d'un mateix i és molt real. Amb els instruments és més difícil poder dir el que vols dir... Però encara tinc molt a reflexionar sobre aquest tema. En Huarte, en el grup d'experimentació, hem estat reunint gent de diferents àmbits per a explorar diferents tècniques i artistes, però no hem arribat a res en concret.

Volviendo al llibre, la influència d'Artze és evident en el teu treball.

Sí, ha d'haver-hi. M'encantava llegir els seus llibres. Pensava “aquí viu al costat i en Kalejar”, i un dia vaig ser a la seva casa a conèixer-la. Vaig buscar una excusa i vaig dir que volia fer un documental sobre ell. Li vaig proposar després tres o quatre vegades, però ella em va dir que no. Vaig comprendre que ell no volia ser conegut, sinó donar a conèixer la seva obra. Es pot dir que bec del que sento i llegeixo, i he llegit molt Artze, anirà per aquí.

Amb motiu de la proposta de Loraldia de Txakur Gorria, vam fer l'espectacle H-Artzetik [el dia 24 realitzaran l'espectacle en Oihaneder de Vitòria], i aquí també ens vam posar a la feina.

També ets cineasta. Va fer un treball amb diapositives danyades per l'aigua?

Va haver-hi una inundació en el barri, quan jo era nen, que ho va destruir tot. La caixa de diapositives dels seus pares també es va posar lletja. Al cap d'anys, quan vaig trobar aquesta caixa, se'm va encendre la curiositat. Estaven molt transformades i vaig començar a escanejar una a una, unes 2.000 fotos. Llavors vaig veure dos projectes possibles: la diapositiva més abstracta i la que encara guardaven les imatges. Amb els més abstractes vaig fer un documental que es va presentar en el festival Punt de vista. Barrejava les entrevistes amb els veïns i aquestes curioses imatges. Amb els altres vaig fer un treball anomenat Uraren Oldea, on vaig fusionar diapositives de colors i música.

A les dones músics, per ser dones músiques, sempre els pregunten per la paritat de l'escena. I als homes no, com si no tinguéssim responsabilitat. A l'hora de fer els teus treballs t'hem vist en altres rols, en col·laboració amb dones.

Sí, em sembla molt important reflexionar sobre el tema, però també visibilitzar el que estem fent. Aquí es veuen els problemes que sorgeixen en la convivència, en la vida quotidiana. S'està treballant molt entre les dones entorn d'aquest tema, com per exemple les jornades “Vam estar junts”, on estan traient a la llum molts músics interessants.

Però a veure, jo en una entrevista em refereixo a això, i pujo a un escenari a cantar. Ja parlo d'una posició de poder. A vegades em pregunto què aporto jo, si hauria d'ocupar aquest lloc. En qualsevol cas, a l'hora d'abordar el tema hem d'estar al costat de les dones, secundant i donant suport als seus projectes quan sigui necessari.

També hi ha diferents maneres d'omplir la plaça.

Hem de ser conscients que quan pugem a un escenari, estem donant un exemple. Sé quatre gats o cent persones que estan davant, et miren. Els homes hem de ser conscients de les conductes que tenim sobre la taula. Es diu que depèn de l'estil, però jo crec que està relacionat amb la personalitat i que cadascun ha de treballar, desenvolupar altres models.

Damunt i sota la taula.

Sí, per descomptat. Al cap i a la fi hem de saber estar darrere, encara que a vegades costa. I quan les dones prenen la direcció dels projectes, es posen a un costat, s'empenyen i se secunden.