La crisi econòmica que estem patint és conseqüència de la pandèmia o cal situar-la en un context anterior?

La crisi econòmica no és la conseqüència directa de la pandèmia, aquesta és la primera lectura que cal fer. Cal remuntar-se a la crisi de 2008 i recordar que les polítiques de retallades i d'endeutament impulsades pel programa neoliberal van incidir en la desigualtat en la societat. La pandèmia ha posat de manifest i accentuat aquestes desigualtats. Ara ens trobem davant una paradoxa: la necessitat d'utilitzar fons públics per a tractar de mantenir l'activitat econòmica.

Pot semblar que els expedients de regulació temporal d'ocupació són un mecanisme per a intentar evitar la destrucció d'ocupació, però és una solució a curt termini. Què ve després?

Aquest mecanisme d'endeutament augmentarà la polarització social en tots els àmbits: les dificultats per a accedir a un habitatge digne, la destrucció d'ocupació, la devaluació salarial... suposa una major precarització i exclusió social. Hem de tenir clar que mai tornarem a recuperar l'oferta d'ocupació que vam tenir fa uns anys, ni la qualitat dels serveis públics.

Poden ser part de la solució proposades com a renda bàsica universal o reducció de jornada?

Ambdues són proposades que cal situar en un context concret perquè no perdin el sentit. Per exemple, sobre la renda bàsica existeix una retòrica perversa, que podria permetre reduir els serveis públics. Jo crec que seria més raonable garantir serveis bàsics universals a les persones. D'altra banda, parlar de reducció de jornada sense garantir el nivell salarial equivaldria a una major pobresa i precarietat.

La pandèmia ha fet que s'aprofundeixin els canvis en el mercat laboral: el teletreball ha arribat per a quedar-se, el capitalisme de plataformes és cada vegada més habitual... creu que hi ha un retrocés en els drets laborals?

Quant als drets dels treballadors, hem de situar els retrocessos que s'estan donant en relació a la seguretat i al salari en un marc: retallades de les llibertats polítiques.

Ho pots desenvolupar?

S'han establert de manera sistemàtica mesures que limiten els contactes socials, mentre es manté l'activitat productiva de forma continuada, com si no es produïssin contagis en l'àmbit laboral. És sorprenent la facilitat amb la qual han eliminat el dret a la mobilitat i a la reunió i el dret a expressar inquietud davant una crisi de marcat caràcter polític.

Les mesures no han anat de bracet del discurs de posar la vida en el centre, que es reforçava al principi de la pandèmia.

La pregunta és: quin estil de vida volem posar en el centre? La vida és important per al capitalisme, però és una vida al servei de la producció. Sembla ser que, des del punt de vista que s'està utilitzant per a dissenyar els decrets, som àtoms, com si no forméssim part de la societat. En els seus discursos, els polítics utilitzen els nuclis familiars, els més pròxims i altres conceptes. Però, què ocorre amb les relacions i comunitats que estan fora de la família tradicional?

Les retallades estan provocant dificultats per a l'organització. Ens hem adaptat o ens convertirem en espectadors crítics?

Més enllà de l'idealisme, en aquests mesos s'han produït manifestacions organitzades de solidaritat col·lectiva: xarxes d'ajuda mútua, sindicats d'habitatge, denúncies d'abusos policials... però per a superar la crisi necessitem alguna cosa més que el voluntarisme. Caldria analitzar si hi ha una força organitzada capaç d'aconseguir alguna cosa més que el que la Unió Europea, la CEOE (Confederació d'Associacions d'Empresaris d'Espanya) o l'oligarquia financera ens donen.

Una de les conseqüències de la pandèmia ha estat l'afebliment de la participació política i la força d'acció col·lectiva. Per què ha succeït i com es pot recuperar?

Sempre es fa un balanç de riscos i beneficis, i ara els prejudicis potencials per a dur a terme accions col·lectives són majors que els beneficis. Cal trencar la falsa dicotomia entre la salut pública i les llibertats polítiques. Garantir la defensa de les llibertats polítiques com a mitjà d'adquisició i manteniment de drets.

En canvi, algunes manifestacions de dolor s'han relacionat sistemàticament amb el negacionismo o amb la ultradreta.

Sí, per això parlava dels prejudicis. Quan es manifesten els feixistes dels barris rics de Madrid, s'oposen a les llibertats polítiques dels altres, contra la salut pública col·lectiva. En el moment de paralitzar un desnonament pot ser que es trenqui la distància social, pot ser que algú no porti la màscara ben vestida, però s'està realitzant un exercici de defensa col·lectiva. En el context de la pandèmia no hem de caure en la subversió del discurs de criminalització de la protesta, ja que es tracta de lectures totalment antagòniques.