Cal recordar, sense dir-ho, la qual cosa va: viure bé sense tenir a la vista les escombraries que acumulem no vol dir que arribem a una quantitat de residus sostenible i gestionable. Si no els conduíssim a la terra, a la incineració, i sobretot, a l'altre extrem del món, ja fa temps que les escombraries ens sobrepassarien. De fet, cada any generem al voltant de 2.000.000.000 tones de residus a nivell mundial i si seguim en el mateix model, en 2050 tindríem 3,4 bilions de tones, segons la zona de planetoscopio. Quant al plàstic, des de 2015 s'han acumulat 6.900.000.000 de tones de residus, de les quals només el 9% hem reciclat. Segons l'Agència Europea de Medi Ambient, cada mes s'envien 150.000 tones de plàstic fora de la Unió Europea.Aquest poble que pertany a
Zaldibar sap alguna cosa sobre el business dels residus i els seus danys col·laterals, però amb el retard de la lupa aviat ens adonem que la gestió dels residus està enfocada per la rendibilitat, a més de situar el medi ambient i la salut en segon o tercer pla.

No obstant això, és possible que calgui acabar amb algunes de les males jugades que hi ha hagut fins ara. De fet, des de l'1 de gener de 2021 ens costa més traslladar les escombraries a l'altre extrem del món. Es prohibeix als països europeus l'enviament de plàstics classificats com a "perillosos" o "plàstics no separats" a països que no siguin membres de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). És a dir, la Unió Europea respecta des de l'1 de gener una mica més la paraula i la dignitat d'aquells que es consideren "escombraries mundials" i, com no, la salut i el medi ambient.

Portem molts anys tirant les nostres escombraries en pobles d'Àsia i Àfrica, per exemple, barrejant les gàlates més tòxiques al plàstic reciclable. la Xina ha estat durant molt de temps el motor principal del tracte de les escombraries de plàstic: Des de 1992 gestionava el 45% dels residus plàstics a nivell mundial, augmentant cada any la quantitat de 10 milions de tones. Des d'Europa, dels 8 milions de tones de reciclatge anuals, enviàvem 2,6 a la Xina. Però la Xina va tancar les seves portes en 2018, perquè els plàstics que rebia eren difícilment reciclables i es veien obligats a això pels danys causats al medi ambient. Europa tenia a les seves mans el 40% de les escombraries exportades, mentre que els Estats Units tenia el 20%. Van haver de trobar solucions al més aviat possible –entendre, aconseguir noves metes–, de manera que les cames de consum frenètic no es trobessin entre plàstics. En un principi van ser destinats als pobles d'al voltant (Malàisia, Indonèsia, Tailàndia, etc.), fins que no van trigar a arribar a la porta o al mig: Malàisia va suspendre a l'octubre de 2018 les autoritzacions d'importació de plàstic, Indonèsia va intensificar els controls duaners a l'abril d'aquest mateix any i Vietnam va reforçar el judici contra els propietaris que abandonaven els contenidors. Turquia és avui el primer destí europeu de les escombraries de plàstic. Però la política ecologista local Emine Ozkan explica a Reporterre la crua realitat: "No tenim una política per a canalitzar el reciclatge", ha subratllat. És així com Greenpeace tracta de plantejar el problema: “Part dels residus recollits de l'exterior no es reciclen i es llancen a la naturalesa; també és cremat, contaminant el medi ambient, el sòl i l'atmosfera. La importació de residus plàstics no és sinònim de reciclatge”.

Frau a nivell mundial

No obstant això, si vol fer respectar les noves mesures, la Unió Europea haurà de mirar cap a les xarxes de màfia. Des de 2018, el tràfic il·legal de residus plàstics ha esclatat, segons l'informe publicat per INTERPOL el mes d'agost de l'any passat. En els últims anys, les importacions han crescut un 330% a Malàisia, un 300% a Tailàndia, un 277% a Vietnam i un 165% a l'Índia. En el 40% d'aquests canals de comercialització es van trobar amb càrregues il·legals que no van arribar a la xifra. L'any 2019, dels 1.095 contenidors inspeccionats en la seva entrada a Indonèsia, 433 van ser declarats il·legals. Entre ells es trobaven escombraries d'alta toxicitat i baixa condició reciclable. La situació és encara més inacceptable a la vista de la infraestructura de reciclatge d'aquests municipis, que a penes compten amb infraestructura per a dur a terme el procés de reciclatge. Així, es cremen en incineradores o s'emmagatzemen en abocadors salvatges o sota l'oceà.En el
reportatge La Bulgarie n’en peut plus d’être la poubelle de l’Europe ("Bulgària ja no pot suportar més l'ésser un brut a Europa") ens explica detalladament que a Europa també preval la mateixa lògica. "Bulgària és un eldorado d'escombraries procedents dels països rics d'Europa", ha dit el periodista. Les escombraries i la corrupció estan de mà en mà fins als alts càrrecs governamentals a Bulgària. L'economia " circular del plàstic", plantejada per la Unió Europea, compte, per tant, amb zones d'ombra: Les tenim gestionades dins d'Europa, però els búlgars i els europeus de l'Est estan pagant la factura per la pèrdua de salut... Recyclage, le grand enfumage, està investigant tot això. Comment l’économie circulaire est devenue l’alibi du jetable (El gran desaprofitament del reciclatge: com l'economia circular s'ha convertit en l'alibia de la botica) és el llibre que acaba de publicar Flore Berling, militant de l'associació Zero Waste. La conclusió és clara: l'estratègia de reciclatge sense objectiu de reducció de residus és contradictòria. Denúncia la "instrumentalització" del reciclatge liderat per les grans empreses i els seus lobbies: "Pot ser utilitzat com a màrqueting, com a argument per a la venda, de manera que al final es pugui comprar més; també és aquí la lògica de greenwashing –sabent que al final no hi ha reciclatge–, en aquest cas es converteix en una eina dels lobbies per a evitar mesures contra la tendència a usar i tirar".

També explica l'efecte licensing effect o autorització basat en les recerques de Monic Sun i Remi Trudel: "Saber que tenim la possibilitat de reciclar o que el residu serà reciclat ens fa consumir encara més el recurs que tenim al nostre abast. En altres paraules, la possibilitat de reciclar genera un consum excessiu". Baptiste Monsaingeon, autor del llibre Homo Detritus, desenvolupa la mateixa idea: "Com es diu que el plàstic forma part de l'economia circular, es pensa que estem fent una bona acció tirant el plàstic a una ‘galleda d'escombraries adequat’. No obstant això, aquesta promesa mai s'ha complert, a París es crema el 80% d'aquestes papereres".

Encara que el 100% fos reciclatge, el reciclatge no seria una solució màgica: "Sigui com sigui el material, el propi procés de reciclatge consumeix recursos, genera emissions de gasos d'efecte d'hivernacle i contaminació. No vull dir que no es recicli, però cal tenir en compte que aquest procés no és absolutament neutre des del punt de vista mediambiental”, ha explicat Berlingen.