Recentment els membres del Pacte de Toledo van arribar a un acord per a establir com seran les futures pensions públiques. Es van aprovar una sèrie de criteris per a la seva consideració pel Parlament Central.

Certament, hi ha alguns criteris positius fixats, com la pujada anual de les pensions, per a no perdre el poder adquisitiu, que s'executarà segons l'Índex de Preus de Consum (IPC); o que en determinar el nombre de pensions es tinguin en compte els 25 anys més pròspers de la història laboral de cadascun dels aportants. No obstant això, el Govern central va anunciar immediatament la substitució d'aquests 25 anys per 35, amb el que, de sobte, el nombre de pensions es veuria reduït.

També té aspectes negatius. En primer lloc, s'hauria de demanar als polítics un canvi de filosofia per a fixar les pensions públiques, i això no s'ha abordat. I és que, en lloc de canviar la filosofia de les pensions públiques i trobar els fons públics addicionals que cal destinar per a això, ens reconeixeran que la despesa pública és constant o bastant invariable, i caldrà repartir aquesta quantitat mentre els pensionistes estan en continu creixement.

El canvi en la filosofia de les pensions públiques significa que el servei de les pensions ha de ser com qualsevol altre servei públic. És a dir, per què l'educació pública o concertada, la justícia, la defensa o la sanitat s'integren en els pressupostos de l'Estat i es financen amb els impostos generals i no ocorre el mateix amb les pensions públiques? A aquest efecte, les pensions públiques haurien de reconèixer-se com un servei d'interès econòmic.

A conseqüència d'aquest tractament de les pensions públiques, el pressupost de la Seguretat Social quedaria integrat en el pressupost general de l'Estat i les aportacions econòmiques de capital i treballadors estaran integrades en els ingressos públics.

Un altre punt entorn de les pensions també dona peu a la reflexió i consisteix en la proposta d'allargar l'edat de jubilació. A més, la prolongació d'aquesta edat comportaria una recompensa d'ingressos més generosos. En la meva humil opinió, la decisió d'allargar el temps de treball hauria de ser voluntària i, una vegada que s'hagi treballat un munt d'anys, caldria tenir tot el dret a accedir a la pensió màxima i castigar econòmicament la persona que vol jubilar-se més tard perquè deixi lliures els llocs de treball. I caldria prohibir totalment les jubilacions anticipades, com ocorria fa uns anys; l'excepció és que després del fracàs d'una empresa es convertiria en treballadors majors, perquè no se'ls pot accedir a un altre lloc de treball.

D'altra banda, el nou Pacte de Toledo també ha obert un buit per a obrir les portes a les pensions privades i en aquest àmbit cal seguir als sindicats, que tenen la disposició de pactar amb els seus patrons aquest tipus de pensions, perquè en la seva constitució els agrada participar en la seva gestió. D'altra banda, ens sorprèn que els patrons vulguin promoure les pensions privades mitjançant aportacions econòmiques, mentre que no volen fer més aportacions per a consolidar les pensions públiques. A més, sobre aquests fons de pensions apareixerien dos tipus de treballadors, els de grans i els de petites empreses, que tindrien dificultats per a constituir aquests fons. Així mateix, quan es promoguin pensions privades, hi haurà avantatges fiscals en detriment de la ciutadania, ja que la hisenda es durà a terme amb menys diners públics.

Aquests són alguns dels temes que els treballadors i pensionistes, entre altres, hem de tenir en compte. Atenció, doncs!