No és la frase que més se sent a les illes de la blancor d'Europa dels nostres dies. Per part seva, Itxaro Borda ha escrit a Abaro en contra dels avars, dels quals no ho donen tot, dels quals no obren els braços. Els poemes també estrenyen al lector, li demanen compromís amb les llengües, les expressions, la imatge barrejada. Perquè és l'escriptura d'Itxaro Borda, diguem de pas, una fresca foscor des de l'ortodòxia de descansar, per a desintoxicarse amb tanta salinitat. Per això els que esperen gaudirem d'aquest llibre, i els altres tal vegada també: “Qui vulgui se senti on vulgui./ Amb tot el dret”.

Els poemes inicials semblen poemes de posicionament, de contemplació, de sexe, de sensació: “Em fico al llit amb els braços oberts en el llit massa gran/ com en una pel·lícula d'Antonioni:/ a la misèria”. Però a poc a poc es va fent als temes socials, dient al món que la intimidació, la guerra, la crueltat, tot aquest insult no és lícit, que no és poesia. Després s'ha posat melancòlic i ha passat de Mundaka a Barcelona, i el llibre va passant amb línies curtes i bells poemes de llarg alè fins a Argin, on li esperen els seus amics, en el qual no es poden deixar petjades: “No tenim res a perdre./ Les motxilles massa pesades ens rebenten./ Els forts vents destrueixen el nostre desig./ Estem disposats a rendir-nos./ Si us plau, alleugerim/ Estirem el peu en la pols de la terra/ I no deixem els dits”.

On fa l'abaro el lector? Almenys en aquesta Nit de Nadal d'Itxaro Borda, en cap lloc. Aquest poemari està obert com un puny. És una promesa que amb un contrast poètic es pot explicar la realitat: “Horitzons calcaris./ Prediccions de la vida diària càlcica./ Et miro:/ Allí, Tuits,/ Lladrucs, Cros, Kukurrukuak/ Eta hiri-bilduaren azantz/ Garatza”. Abaro es pot llegir en si mateix o en forma de condensació, com una sensació. Itxaro Borda sempre et deixarà una porta oberta, un clau incandescent sobre el qual agafar, una ambigüitat portàtil. M'encanta Itxaro Borda, perquè em recorda que cada paraula és un alliberament.