La multinacional Universal Music Group va anunciar al desembre de l'any passat que ha adquirit un catàleg complet de cançons de Bob Dylan. Es tracta d'una compra històrica en molts aspectes: en primer lloc, per la quantitat de diners que s'ha gastat en el tracte, ja que encara que no s'ha fet públic en concret pot rondar els 200 milions de dòlars (165,5 milions d'euros), segons el mitjà estatunidenc NBC, i, per tant, ha obtingut el títol d'una de les més cares transaccions musicals que s'han fet mai. I també perquè indica que el final de la carrera de Dylan està més a prop –ningú hauria de sorprendre's dels 79 anys que porta l'artista de Minnesota a la seva esquena, però sembla que amb els mites vius costa reconèixer que tenen els mateixos límits que les persones de carn i os–. A més de saber a qui li tocaran en el futur cançons com el Like a Rolling Stone, la notícia ha posat de manifest el negoci que està creant últimament amb els drets de les cançons antigues.

És sabut que cada vegada que una cançó registrada en nom d'algú s'escolta en la ràdio o en la televisió, o cada vegada que un usuari la juga en una plataforma digital, l'autor rep una quantitat de diners. Aquests royalties també han estat motiu de controvèrsia en comparació amb els que la indústria musical distribuïa en el seu moment gràcies a la venda de discos, ja que en l'actualitat els diners que donen plataformes com Spotify o Youtube només li confia a un petit club d'artistes mundialment coneguts. Això sí, si has compost Blowin’ in the Wind o Hurricane, no hi ha problema: porten dècades generant beneficis i el món haurà de canviar molt perquè en el futur aquestes cançons quedin sense públic.

En aquest sentit, el catàleg d'al voltant de 600 cançons de Dylan ha suposat una inversió a llarg termini per a Universalia. I no és l'únic tipus de tracte que s'ha fet: Un article publicat en el diari The Guardian en el mateix any 2020 ha permès conèixer l'acord signat per Stevie Nicks, cantant de Fleetwood Mac, amb la companyia Primary Wave, pel qual la companyia va guanyar la major part del catàleg de l'artista per 100 milions de dòlars (82,8 milions d'euros) i Taylor Swift va vendre els drets dels sis primers discos al fons d'inversió Shamrock. Com ha succeït amb molts altres béns, el valor d'intercanvi de les cançons s'utilitza cada vegada més per a l'especulació financera. I sembla que és un negoci en creixement.

Valor d'intercanvi de la música

Merck Mercuriadis sap alguna cosa d'això. Des que Virgin va entrar en la multinacional als 19 anys, viu de treure diners de les cançons, i en l'actualitat Hipgnosis és el cap del fons d'inversió. Va explicar la seva filosofia en una entrevista que va oferir a la web Thought Economics en 2019: “Les cançons d'èxit i la música, en general, tenen un valor intrínsec. Però la gent no s'adona que quan una cançó es converteix en alguna cosa amb èxit contrastat, l'evolució dels beneficis associats a ella és fàcilment predictible i fiable i, per tant, es pot invertir en això. Les cançons són tan valuoses com l'or o el petroli”. És més, defensa que poden existir inversions superiors a l'or o al petroli, ja que les cançons no estan tan lligades a les fluctuacions dels mercats. Segons Mercuriadis sempre estem consumint música, mentre que molt pocs poden comprar “valors segurs” com l'or.

Sembla que la pandèmia de la COVID-19 li ha donat la raó: com passem molt més temps a casa, els usuaris de pagament de Spotify plataformes similars han crescut en 2020. Més públic, més oients potencials de les cançons comprades per Hipgnosis: La companyia de Mercuriadis ha apostat pels hit vells internacionals, des de Livin’ on a Prayer de Bon Jovi fins a Sweet Dreams d'Eurythmics (Llauri Made of This), però també compta amb èxits més recents com A poc a poquet.

Invertir en els beneficis futurs de cançons del passat no és un invent nou. Tal com ha recordat el periodista Mark Sweney en The Guardian , en la dècada de 1990 es van posar a la venda els “Bons Bowie”, amb un tipus d'interès del 7,9% a deu anys per les cançons que el solista anglès va publicar fins a 1993. Davant el funcionament del compte, es van realitzar operacions similars amb el repertori d'altres artistes com Iron Maiden o James Brown. Però en la dècada de 2000 la indústria discogràfica, tal com la coneixíem fins llavors, va tocar fons, per la qual cosa els tresorers van decidir invertir en altres actius.

Paradoxa de les plataformes

Les plataformes de streaming s'han convertit en el nou model rendible per al negoci musical, superant la venda de discos, així com les descàrregues realitzades a través de xarxes P2P, encara que aquestes últimes siguin gratuïtes. A la fi de 2020, 450 milions de persones pagaven per escoltar música en plataformes d'Apple, Amazon o Spotify a tot el món. És molts diners. I per a entendre com funcionen les coses, com explicava Lester Freamon en la sèrie The Wire, cal seguir els diners: en l'època en la qual el negoci rendible era vendre discos, la indústria havia de posar l'èmfasi en les novetats, promocionant els àlbums recentment publicats per a poder vendre al màxim la còpia del producte que es distribuïa en suport físic. En el model digital, al no existir separació física, sembla que la variable de la novetat s'ha imposat per sobre d'una altra, que es pot resumir en termes com a “impacte” o “viral”. Però com aconseguir un hit s'ha convertit en funció dels capritxosos algorismes de cada plataforma i als quals posen diners no els agrada jugar en la ruleta russa, no és difícil entendre per què comencen a aparèixer contractes milionaris a canvi d'aconseguir cançons “per sempre”.

La lògica dels beneficis econòmics és una mica paradoxal: en aquesta hipermodernidad plagada d'aparells digitals, amb tota la música de tot el món a un sol clic, quan tot està per descobrir, els grans monedes han apostat per cançons molt conegudes que es van gravar fa dècades. Dylan no va encertar en cantar “As the present now / Will later be past” de The Times They Llauri A-Changin. De fet, en la indústria musical, el passat és el nou present.