La seva primera pel·lícula, Intimitats de Shakespeare i Victor Hugo (intimitats de Shakespeare i Victor Hugo), va ser presentada en el Festival de Cinema de Sant Sebastià en 2008. Yulene Olaizola (Mèxic DF, 1983) va estar en Donostia-Sant Sebastià i li venen al capdavant uns records immillorables. “La pel·lícula va tenir molt bon acolliment i vaig poder conèixer una mica més les meves arrels”. El seu avi era d'Azkoitia i la seva àvia de Sant Sebastià. “En temps de guerra van haver d'exiliar-se a Mèxic”. Va guanyar premis amb aquella inusual pel·lícula documental que relatava aquí i allà la història de la seva altra àvia. Les tres pel·lícules que li van seguir no van tenir tant de ressò: Paradisos artificials (Paradisos artificials, 2011), Fogo (2012) i Epitafi (Epitafi, 2015). Enguany tenia una especial il·lusió per tornar a Donostia: “M'ha estat impossible per la pandèmia i perquè estic embarassada”. Selva tràgica, la cinquena de la seva carrera, va ser oferta en la secció Horitzons llatins. Es tracta d'una història ambientada en la selva fronterera entre Mèxic i Belize, basada en una llegenda transmesa de generació en generació per la comunitat maia, que reuneix la bellesa i la cruesa d'una vida salvatge, enfrontant sensualitat i mort.

Ens posem en contacte amb Olaizola a través de Skype. Imparteix classes a l'Escola Superior de Cinema de Mèxic DF. Ensenya direcció de cinema. “M'encanta fer classes. A més, aquesta escola es va crear de forma molt alternativa. Sense seguir plans d'ensenyament rígids. Els professors proposem temes, dinàmiques, etc. És una escola molt lliure i els alumnes poden experimentar tot el que vulguin. La majoria dels professors som cineastes, i això dona molt dinamisme”. Estrenar Selva tràgica en el circuit de sales de cinema i venir a Euskal Herria amb la intenció de fer una pel·lícula, entre altres coses.

Al començament de la pel·lícula Selva tràgica, la narradora diu que la selva lleva tant com li ha donat. El cinema també el dona i el lleva?

Sí, el cinema te'l dona i te'l lleva, però a mi segurament m'ha donat més. El cinema exigeix una gran implicació i una gran part del dia; dedicar-li la vida a ell. Jo almenys estic pensant constantment en els meus projectes i pel·lícules, en el contingut de les meves pel·lícules, i quan arribo a casa no cessa aquesta onada de pensaments. A més, si tens una forma de rodatge bastant independent –com en el meu cas, assumeixo tots els àmbits de rodatge i producció–, es converteixen en processos molt personals i connexos. I això també transforma i conforma la meva vida.

Per exemple, quan decideixes rodar en la selva durant dos o tres mesos.

Sí, durant aquests mesos s'han transformat totes les meves dinàmiques; personals, familiars, etc. A més, abans de rodar vaig passar altres quatre o cinc mesos. La selva va entrar en la meva vida, s'ha ficat, i això no es pot evitar, i això és precisament el que té de bo jugar al cinema; en cas contrari, puc viure aventures que m'hagués costat viure. El terreny era molt desconegut, desconeguts pels vilatans i les seves històries, la selva que s'alça en aquesta vaga frontera entre Mèxic i Belize. Abans d'entrar de ple en el projecte, també coneixia molt poc la relació que tenim els mexicans amb Belize. No sabia que un riu molt estret fa frontera i que, si es vol, pot creuar-se amb una canoa o fins i tot nedant. No sabia que a Belize parlen anglès de manera oficial, no sabia que la cultura maia continua estant molt present, tota la mescla de cultura que tenen allí... africana, anglesa, maia... quina relació van tenir amb Mèxic en el comerç i quina relació tenen encara. Per exemple, el del xiclet. Va ser una indústria molt important, va moure molts diners, entre altres coses, en l'època de la Segona Guerra Mundial, de la qual sortien molts xiclets. Jo no coneixia ni aquesta realitat ni aquesta terra.

La selva és per si mateixa una experiència. També un personatge de la pel·lícula, potser el més important. El repte ha estat no idealitzar-la i no demonitzar-la?

Sens dubte. Quan vaig començar a investigar, vaig llegir sobretot llibres de literatura, i els escriptors mexicans representaven el sud del territori de Quintana-Rosego com una entitat vivent, la selva com un personatge, i com un element capaç de prendre decisions. Eren relats creats per la cultura maia i els mites.Tot això porta un imaginari molt romàntic, nostàlgic, místic i màgic... però una vegada allí, una vegada allí, t'endinses en la selva, fas llargs recorreguts a peu, xerrades amb la gent d'allí i llavors entens tot això. En la selva ocorren coses molt estranyes i no sempre trobes una explicació racional. Una vegada allí, perds el sentit de la ubicació, saps que estàs envoltat de milers d'animals i criatures, però no les veus i... sorgeixen històries, mites, llegendes i es transmeten de generació en generació.

La selva és dura i crua, però no tant com la intervenció humana.

Aquesta és una de les idees que travessa la pel·lícula. El cinema no és una eina per a treballar missatges concrets o tesis. Però tenia algunes idees al meu cap, des del que he llegit i oïda, i he intentat reflectir-les a través de totes les capes que podia haver-hi en una pel·lícula, amb la història, amb el paisatge, amb els personatges... He comprès que la selva pot donar-nos una gran por als homes, sobretot als quals venim de la ciutat, però que tampoc pot igualar-se amb la part més fosca dels homes. Aquesta reflexió té més actualitat i força que mai: nosaltres som la pesta més perillosa del món, i no una bèstia o una planta verinosa. L'ésser humà sempre intentarà fer front a la mort, evitar-la, oblidar-la, però la resta dels éssers vius viuen aquesta relació de manera més orgànica, en un equilibri més normal, en un cicle natural. Som nosaltres els que destruïm aquest cicle.

En la pel·lícula es parla d'una llegenda d'aquest bosc, de la fascinant capacitat d'una figura amb imatge de dona.

És una llegenda molt coneguda al país on rodem, coneguda com la leienda Xtabay, tant a Quintana Rosego com a Belize. Em va sorprendre que a Belize, a pesar que es parla anglès, encara tingui força aquesta llegenda màgica. Pot tenir moltes lectures i interpretacions. La majoria dels homes del llogaret d'aquest territori asseguren haver vist aquesta figura femenina. La història s'ha transmès de generació en generació i reflecteix d'alguna manera el joc entre la vida i la mort, la sexualitat i el risc. Gairebé totes les cultures d'Amèrica Llatina tenen una figura similar, encara que cadascuna d'elles té les seves pròpies característiques. Ha estat gairebé universal tenir una imatge que simbolitzi aquesta connexió entre la feminitat i la mort, unir la sensualitat i el risc.

La pel·lícula també tindrà més d'una lectura en aquests temps de reivindicacions del feminisme.

Sí, intuïa que estimularia les seves reflexions, les seves preguntes, els seus qüestionaments. I soc conscient d'això. En la pel·lícula s'explica de forma més abstracta i poètica, metafòricament. En altres pel·lícules es veuria més directament, en la meva es mostra a través de la fantasia. Però el tema està latent i està latent perquè és una realitat, i jo també em vaig inspirar en la meva situació personal, en les sensacions i sentiments que he tingut quan he viscut en ambients absolutament masculins. A vegades pot ser sentir una vulnerabilitat total, i a vegades, per contra, una capacitat d'apoderament i control a través de la capacitat de seducció. Aquesta paradoxa és molt interessant, i en la pel·lícula hi ha molts moments així. Pot ser que no aparegui en les converses o en la informació verbal, però sí en les mirades, en l'atmosfera. I després em vaig adonar que no era solament al meu cap. Aquí és on el cinema cobra força, perquè és en aquesta atmosfera sensual i perillosa. L'actriu, Indira Rubie Andrewin, és de Belize, parla només anglès, és jove, misteriosa, atractiva. I un grup de treball de 40 homes al voltant. Les energies, les dinàmiques que es noten en la pel·lícula, són realment passades. Jo vaig triar rodar en aquest context. L'actriu no podia comunicar-se verbalment amb els altres i els homes li miraven en molts moments. Es trobava en una situació de vulnerabilitat. Es formaven tensions més enllà del que jo havia escrit sobre el paper.

Obres camins per a diferents interpretacions. Valoris masclistes transmesos de generació en generació pel patriarcat i la sensualitat empoderada de la dona.

Sí, no entenc el cinema com a eina per a tesis doctorals, sinó com a llenguatge que s'insereix en altres capes. El cinema reuneix molts tipus d'informació, en diferents nivells i capes, no és el llenguatge més apropiat per a mostrar tesi i missatges clars.

La teva primera pel·lícula, Intimitats de Shakespeare i Victor Hugo, va ser presentada en el Festival. Va ser molt ben rebut. Era un registre molt diferent, però allí també estava la pel·lícula marcada per un espai, un entorn. És una cosa que caracteritza la teva forma de cinema?

Sí, és una cosa que he anat trobant en el camí, alguna cosa que m'he adonat més tard. Les idees de les meves pel·lícules han sorgit de triar primer un espai. Les pel·lícules són totalment diferents, però com en aquesta primera ocasió l'objectiu principal era contar la història de la meva àvia, la seva casa es va convertir en un espai imprescindible, com passaven la llum i el temps en aquesta casa, etc. Va ser descobrir la casa de la meva àvia, cada habitació a habitació, més enllà de les seves converses i històries. La casa es va convertir en el personatge. Aquesta vegada, en canvi, la selva. S'ha convertit en una constant en el meu treball. Abans de ser història i personatge vaig decidir que volia rodar en aquest bosc.

A més, aquesta mescla de ficció i documental...

Sí, Intimitats entra formalment dins del format documental, mentre que Selva tràgica és una ficció, però m'interessa no fer aquestes distincions, i en ambdues es pot trobar alguna cosa del llenguatge i la ficció del documental. Heus aquí una altra lliçó d'Herzog. Juga amb els límits de gènere i és molt interessant. M'agrada el cinema que es transforma i ens transforma en el rodatge. Davant la càmera hi ha elements vius i m'agrada atrapar les seves transformacions, un cinema més enllà del que diu el guió. Prendre decisions a cada moment i que els canvis naturals que es produeixin alimentin la pel·lícula. La decisió de treballar amb actors naturals té molt a veure amb això, encara que en la pel·lícula també hi ha actors professionals. Tot això augmenta la possibilitat de risc, incertesa. Rodar en espais oberts també té això, no pots controlar el temps. Heus aquí una altra variable viva, i és la mateixa naturalesa la que ho ordena. Això afegeix una aventura al procés de creació.

Una vegada acabada la pel·lícula, tornaràs a la selva?

Espero que sí, però no per a fer una altra pel·lícula. Ara el cos em demana explorar una atmosfera i un ambient totalment diferent. Però dec molt a la selva i a la gent de per aquí. No he pogut tornar per les coses de la pandèmia, i m'agradaria anar i ensenyar-los la pel·lícula, compartir l'experiència amb ells. M'agradaria anar a aquestes petites comunitats i tancar el cicle. Espero que pugui anar aviat.

Ara diu que necessita altres experiències, espais i atmosferes. Pot ser Euskal Herria, sent les seves arrels?

Sovint m'he fet aquesta pregunta. I el meu pare encara i sovint em pregunta quan ve la pel·lícula que vaig fer a Euskal Herria. No ho sé. M'agradaria moltíssim. Quan he estat a Euskal Herria he viscut moments molt especials. Potser el que necessito és temps. Temps de desplaçament i estada. Hi ha històries per aquí. Se'm va ocórrer la pel·lícula de la selva després de cinc mesos... No sé treballar a distància. No puc escriure sobre alguna cosa que succeeixi a Euskal Herria des de Mèxic DF. No treballo amb la imaginació, sinó amb les idees derivades de la realitat. He tingut molta pena perquè enguany no he pogut anar a Donostia, però...