Va sortir de la presó en 1996. Per què ve el llibre 25 anys després?
Perquè ho he volgut ara. Però també hi ha altres raons: vivim una altra situació, l'organització no està, es tracta de consolidar un únic relat des d'Espanya… i en aquest context, jo també volia fer el meu propi relat. Per què no comptar les coses com les vaig viure jo?
Fa 25 anys no em veia capaç d'escriure un llibre semblant. La sortida de la presó va ser bastant traumàtica –per a mi, per als de casa i per als amics–, perquè nosaltres vam ser expulsats de l'organització. En la primera meitat dels 90 el nostre grup de bospaseos va fer públic el seu desacord amb l'estratègia d'ETA d'acabar amb la lluita armada i d'utilitzar altres vies per a aconseguir els nostres objectius. Aquest procés també es va donar en Herri Batasuna, entre les ponències d'Oldaratz i Iratzar. Ens van expulsar i a mi em van portar només a la presó de Palència. D'allí em van portar a Basauri i vaig sortir d'aquí al carrer.
És també un llibre escrit durant anys per l'esquerra abertzale, per a moltes persones valuoses marginades, insultades i abandonades per ETA. A nosaltres ens van dir: “Esteu expulsats i si parleu sabeu el que teniu”. Hem estat 25 anys en silenci, sense posar cap impediment, amb “putasemes” per a molts al poble… és també un llibre escrit per a tots ells. I, en general, per a tots els que van viure aquells temps convulsos.
Els noms dels presos que utilitzes són tots certs?
Cinc, totes veritables. Per si de cas he obrat així en els cinc, perquè no els perjudiqui el que puc dir d'ells. En cas que sorgeixi una segona edició, les seves també seran veritables: Juan Lorenzo Lasa Txikierdi (Lauterdi), Iñaki De Juana (La Lluna), Isidro Etxabe (Kublai), José Mari Sagardui Gatza, (Mamia) i José Miguel Latasa Getaria (Lakasa).
Ara vivies en pau, tranquil. Això no t'ha portat més problemes? Aquells temps durs, aquells noms que s'esmenten públicament, molts moments crus… No, al carrer
no m'ha portat cap problema, al contrari, molts m'han dit que el llibre està molt bé. Però personalment m'ha portat a temps molt durs. Jo vaig entrar en ETA als 17-18 anys, impulsat més per les emocions i l'amor que per la ideologia, com la majoria de la gent. Llavors volia una Euskal Herria euskaldun i independent i avui també. Tot això ho vivim d'una manera diferent en la presó, va ser un desenvolupament, i a conseqüència d'això vivim situacions dures. He tornat a les dures situacions en les quals vaig escriure el llibre i a vegades ha estat molt dolorós per a mi. Quant he plorat escrivint el llibre! En el seu moment no vaig agafar cap apunt i vaig escriure les vivències de la presó amb el que ara penso. Com!
Anem a 1980. Et van torturar, et van ficar en la presó… Amb quin ànim vas entrar en la presó?
Jo estava orgullós i content de mi mateix, lluitava per Euskal Herria, i estava disposat a donar vida per ell. Traslladar des de la comissaria a Carabanchel era endinsar-se en el cel. Quan vaig entrar jo hi hauria unes 300 persones allí, d'ETA m, de pm… Va ser un acolliment càlid, però no saber res, de futur, de presó... causava inquietud. No obstant això, allí tot era una gran quadrilla, era una gran alegria, una presó permissiva… nosaltres organitzàvem el nostre dia a dia, per exemple menjades, l'entrada i sortida dels barraques [de la cel·la] era bastant lliure...
Es va posar a recordar les circumstàncies. Soria, Port de Santa María, Herrera de la Manxa… diu que no és millor parlar d'aquests llocs.
Soria era una veritable presó, molt més dura, i la de Porta, més dura encara. Aquest últim era militarista i sofrim molt punt física com psicològicament. En tres anys vam fer tres llargues vagues de fam. La tortura psicològica era gran. Després ens van portar a Herrera, i si ens vam anar del Port, no era tan dur. Allí també vam tenir llargues baralles, sobretot de comunicació –gairebé dos anys sense sortir del chabolo–, vagues de fam… i va haver-hi grans enfrontaments entre presos. Des de fora ens deien que calia allargar les vagues de fam, alguns ens deien que no, uns altres que sí, “sou uns traïdors”… entre nosaltres comencem a donar cops.
Fins llavors, la tensió venia de la presó, però la disputa que es mantenia per un instant d'ara endavant també va portar molta tensió, per la qual cosa vostè diu en el llibre.Per a
alguns l'objectiu de la lluita d'ETA era la independència i el marxisme, per a uns altres no. Alguns defensors del marxisme-leninisme després no tenien aquesta praxi en el dia a dia… sol ETA aconseguiria els seus objectius, la necessitat de treballar amb el PNB per a la independència, el camí cap a la sobirania… es parlava de tot entre nosaltres. Jo i molts altres volíem la independència, i després el poble decidiria com seria la seva forma de govern. Després van venir l'atemptat d'Hipercor i moltes altres accions, augmentant el nostre repartiment, la kale borroka, la petició d'impostos revolucionaris a més gent… A DE Juana [Iñaki] li vaig dir una vegada: “La teva ETA i la meva no són iguals”. ETA es va convertir en objectiu i no al mig per a arribar a l'objectiu.
Després de tota mena de moments difícils, en un instant dius: “Jo moriré en la presó”. De bo de bo ho vas pensar?
Sí, per complet. Jo tenia una condemna de molts anys, encara que després tot es quedava en 30.A més, els seus amics morien també. Kirruli [Joseba Asensio], Krakas [Juan Carlos Alberdi]… En alguns dels capbussons sentia que havia nascut en la presó, que formava part d'ella. Quan vaig estar a València em va passar pel cap suïcidar-me: despertar-me al matí, mirar a la finestra i els barrots de dalt i… “no, no, no, soc molt covard per a això”. Però se'm va ocórrer.
El temps passa, les diferències són grans, els enfrontaments… i en un moment en el qual ETA t'expulsa de l'organització, amb tot el que això significa, fora del col·lectiu de presos… Descrius el moment en el qual te'l van comunicar com un dels moments més durs viscuts en la presó.
Sí, perquè va ser molt injust. Fora, en l'esquerra abertzale hi havia grans diferències, hi havia diversos corrents, diverses propostes. En la presó també va ocórrer el mateix entre els presos. Nosaltres enviem la nostra anàlisi a l'adreça d'ETA, esperant que es vagi en silenci, però Latasa Getaria, que era un talp, va lliurar l'informe al director i l'endemà va aparèixer en El Mundo . El món va caure sobre nosaltres. En el fons, dèiem que calia deixar de costat la lluita armada i que calia treballar per altres vies.
Nosaltres no buscàvem la nostra solució, volíem estendre-la a tota la reflexió col·lectiva. Per a llavors, molts ja havien marxat del col·lectiu i havien treballat el seu camí, que era molt respectable, però no era la nostra intenció. Continuàvem sent d'ETA, fins als fonaments. Llavors encara no ens havien expulsat. Escrivim un altre article a Euskaldunon Egunkaria, dient que coincidim amb la visió de Patxi Zabaleta, etc. I llavors sí que ens van expulsar. Ens van dir que ens van expulsar “per no seguir la línia oficial, per ser insolidaris i per publicar la nostra opinió”. No ens van prendre per traïdorencs, però després es va estendre pels pobles d'Euskal Herria.
Us van expulsar en Nanclares i a tu només us van enviar a Palència. Sent allí, ETA et va proposar que et fessis membre de nou del col·lectiu.
Quan em van tirar, els vaig enviar un escrit en defensa de la meva dignitat. Els vaig dir tot i dos. Vaig rebre la proposta mentre estava a Palència, en un visat amb la meva família, i em va fer tanta ràbia que no vaig contestar. Per a llavors ja havia complert les tres quartes parts de la condemna –pels beneficis penitenciaris habituals, estudis, redacció de llibres...– i vaig pensar a demanar la llibertat condicional. En el col·lectiu de presos no es podia fer això, estava prohibit, però a mi em van tirar i vaig decidir sortir. Per a això, volia estar amb Iñaki Esnaola, que ja havia estat expulsat de l'esquerra abertzale, però no ho vaig aconseguir i em vaig posar en contacte amb Txema Montero per a la sortida. La falta de resposta va exasperar a la corporació i mentre era al carrer, la gent de l'aparell em va dir diverses vegades: “Si saps arreglar la teva situació, has d'anar a dalt”. Al que vaig contestar: “Jo no dec cap explicació a ningú, em vau fer el que em vau fer i ara, com abans, soc bastanta per a caminar només”.
Va sortir vostè de les vies que ha posat el Govern d'Espanya? Quines condicions li van demanar?
No, a mi no em van demanar res. Vaig signar la llibertat condicional que era el dret de tot pres i llest. En mes i mig vaig ser quinzenalment a signar amb l'Ertzaintza i ja està. Més tard, es van anar imposant mesures cada vegada més dures per a sortir en llibertat condicional, i les condicions imposades als presos avui dia no les acceptaria cap persona.
Què pensava quan li cridaven penedir-se a Guernica?
A mi, personalment, ningú m'ha anomenat a Guernica. Ningú. Clar, ja sé que es diu això, passa per l'Àguila i... “aquest hijoputa què fa aquí?”. Fa quatre anys vaig ser a un míting d'EH Bildu i una persona va dir a un amic meu: “Aquest hijoputa què fa aquí?”.
Diu vostè que el cas de Yoyes en la presó va influir molt entre vostès, que no es va entendre... Vostè alguna vegada ha tingut por d'ETA?
No, mai, sobretot, perquè estant en la presó, ETA em va demanar que em tornés a ingressar en el col·lectiu. Però altres anaven i venien pel carrer.
La figura dels advocats també s'esmenta en el llibre. Què eren per a tu?
Des d'avui, els comissaris polítics i els militants d'ETA en els últims anys. En la dècada dels 80 van ser els nostres advocats Iñaki Esnaola, Txema Montero, Iñigo Iruin i Kepa Landa. Després van venir els joves, a fer de pont, a informar-se i a donar forma a ETA.
Com veus des d'avui que ha estat militant d'ETA?
Jo sempre he estat orgullós d'ETA, fins a 1990 o una cosa així, però amb la posteritat no. També orgullós d'Herri Batasuna, quan en la dècada dels 80 va treure a sis diputats en el Congrés d'Espanya, alguns ploràvem d'alegria, convençuts que aquest era el camí i que anava a venir la negociació.
El llibre dona a entendre que vostè va entrar en ETA era idíl·lic, però per a llavors va haver-hi molts embolics i tumults en ETA i molts morts.
No idíl·lic, però romàntic sí. No obstant això, no acceptava la mitificació d'ETA, perquè els mites són éssers superiors a les persones, i perquè nosaltres no érem més que els de fora per estar en la presó. Érem molts els romàntics d'ETA V., els amants de Txomin [Iturbe], no d'Artapalo. Aquest últim ens va expulsar d'ETA, i deu anys després ETA ho va expulsar amb les mateixes raons que ens va atribuir a nosaltres.
Què els diries ara a les víctimes d'ETA? A les víctimes que vostè va provocar?
Que per a fer política, morir és denigrant, inhumà, inhumà. Sento dolor pel dolor causat, però perdó… no, aquests anys han de contextualitzar-se necessàriament per a saber què va passar, per a arribar a comprendre aquells temps, per a saber per què es van fer els que es van fer. Els anys posteriors a la transició i els dels anys 80 van ser els anys de la utopia, una època convulsa en tots els sentits: ETA, antimilitaristes, ecologistes, feministes, antinuclears. Ens sentíem capaços de construir una nova societat a través d'ETA.
Es demana a l'Esquerra Abertzale que faci autocrítica, que digui que “matar va estar mal”... Hauria de dir alguna cosa més.
Ja ha confessat el mal que ha fet. És més, ara ha aprovat els pressupostos d'Espanya. El que no entenc és que em titllessin de traïdor per demanar nous camins i que ells ho facin ara. I, dit això, si això servís per a portar a presos i exiliats, o per a fer passos en la nostra sobirania, bé!
I encara hi ha centenars de persones preses o en l'exili. Què li diu això? Que l'esquerra
abertzale els ha abandonat sense clemència, sense demanar res a canvi. Els que més han donat han estat mal tractats. Els pm, els nostres enemics naturals en aquella època, van sortir de la presó amb molta més dignitat.
Mugimendu feministak manifestazioak egin ditu goizean Donostian, Gasteizen eta Iruñean eta arratsaldean Baionan eta Bilbon. Oinarrizko irakurketa partekatu dute, eta horri gehitu diote hiri bakoitzean bertako problematika, eragile eta ekimenen erreferentzia.
Bilgune Feministak Heldulekuak argi, Euskal Herria feminista leloa baliatu du M8an, azpimarratzeko feminismoak ematen dituela “datorrenari aurre egiteko tresnak”, eta gogorarazteko faxismoaren gorakadaren testuinguru hau helduleku horretatik irakurri eta borrokatu... [+]
Otsailean bost urte bete dira Iruña-Veleiako epaiketatik, baina oraindik hainbat pasarte ezezagunak dira.
11 urteko gurutze-bidea. Arabako Foru Aldundiak (AFA) kereila jarri zuenetik epaiketa burutzera 11 urte luze pasa ziren. Luzatzen den justizia ez dela justizia, dio... [+]
MAITE: (biharko eguna antolatzen bere buruaren baitan) Jaiki, gosaldu, bazkaria prestatu, arropa garbitu, etxea garbitu, gizon hori jaiki, seme-alabak jaiki, hiru horien gosaria prestatu, haiek agurtu, erosketak egin, lanera joan, seme-alabak eskolatik jaso, merienda eman,... [+]
Josu Estarrona EH Bilduko Arabako senatariak egindako galderari erantzun dio Espainiako Sustapen Ministerioak, eta hor berretsi du Ezkioko aukera zailtasunez beteta dagoela.
Matxismoa normalizatzen ari da, eskuin muturreko alderdien nahiz sare sozialetako pertsonaien eskutik, ideia matxistak zabaltzen eta egonkortzen ari baitira gizarte osoan. Egoera larria da, eta are larriagoa izan daiteke, ideia zein jarrera matxistei eta erreakzionarioei ateak... [+]
“Askatasunaren” izenean, ikastetxean zein oinarrizko hizkuntza nahi duten galdetu diete guraso valentziarrei. Helburua katalana zokoratzea zen. PPren eta Voxen gobernuak ez du lortu. 33 eskualdeetatik 22tan katalana gailendu da. Emaitzarekin oso pozik agertu dira... [+]
Europar Kontseiluak onartu du Ursula Von der Leyenek gastu militarrean proposatu duen 800.000 milioi euroko gastuarekin aurrera egitea. Horretarako bi arrazoi nagusi argudiatu ditu: Errusiari aurrea egitea eta Europar Batasunak aurrerantzean bere burua AEBen babes militarrik... [+]
Gizakunde (Inauteriak)
Noiz: otsailaren 15ean.
Non: Arizkun eta Erratzun. plazan.
------------------------------------------------
Amaitu dira inauteriak, sutan erre ditugu gaiztoak, gaizkiak, sardinak eta panpinak. Baina xomorroak esnatu dira eta badator... [+]
Festa egiteko musika eta kontzertu eskaintza ez ezik, erakusketak, hitzaldiak, zine eta antzerki ikuskizunak eta zientoka ekintza kultural antolatu dituzte eragile ugarik Martxoaren 8aren bueltarako. Artikulu honetan, bilduma moduan, zokorrak gisa miatuko ditugu Euskal Herriko... [+]
Soco Lizarraga mediku eta Nafarroako Duintasunez Hiltzeko Eskubidea elkarteko kidearen ustez bizi testamentuak heriotza duin bat eskaini eta familiari gauzak errazten dizkio.
Karmela espazio autogestionastuan egingo ditu, eta Euskal Herriko zein nazioarteko gonbidatuak egongo dira bertan. "Koiuntura analisi orokorretik abiatu eta Euskal Herriko borroka internazionalistaren gakoetarainoko bidea" egingo dutela adierazi du Askapenak... [+]