L'exèrcit alemany (Wehrmacht) va establir en Sant Joan de Llum la seva comandància principal al País Basc. Des d'allí controlava la zona ocupada que abastava Lapurdi, les Landes de Gascunya i part de la Baixa Navarra –l'altra meitat de la Baixa Navarra i Zuberoa van quedar sota el govern col·laboracionista de Vichy–. En la zona ocupada, la llibertat de moviment va quedar molt limitada, especialment en els territoris més pròxims a la línia de costa; a l'octubre de 1941 aquestes condicions es van endurir fins al punt d'aïllar gairebé per complet la comarca, i al desembre la costa basca va ser declarada zona prohibida.

Aquesta ràpida militarització estava lligada a la situació estratègica del territori. Els alemanys van considerar la cornisa atlàntica de França com una línia de defensa prioritària, ja que el contraatac dels Aliats podria venir d'allí. A més, el control de la frontera del Bidasoa, a l'ésser el règim espanyol aliat del govern nacionalista socialista, era també fonamental per a preservar un pas segur tant per a les persones com per als subministraments.

Així, els alemanys van crear tot un sistema de línies de defensa en terres basques. Però avui dia els búnquers estan abandonats, per què? Potser perquè són testimonis incòmodes del relat de la resistència francesa que va derrotar als nazis?

Fortificant la plaça de Baiona

La plaça de Baiona tenia un especial interès per als ocupants. En primer lloc, el port d'Aturri, encara que petit, oferia un refugi fàcil de defensar. A més, la comarca tenia un clar interès econòmic: Els coneguts forns Forges de l’Adour i les fàbriques químiques en Bokale i Tarnez, la indústria aeronàutica, química i armamentística en el barri de Blancpignon en Anglet… Així, els alemanys es van prendre grans obres per a garantir la defensa d'aquesta zona.

Alguns de les restes d'aquest sistema es poden observar encara avui entorn de dos dics situats en la boca d'Aturri. Al nord, a la platja del dic de Tarnoiz, en el centre d'un immens cementiri industrial, es troba la bateria Adour-Nord. L'element més espectacular d'aquest conjunt és l'Hochleitstand o Torre d'Observació de Barbara, si bé en el seu entorn es troben estructures com blockhaus o refugis per a persones, estructures per a la col·locació d'armes pesants, casamatas, punts d'observació... Tot el complex està desmantellat i abandonat; després de la guerra, aquesta zona va ser utilitzada com a centre d'entrenament de l'artilleria i la majoria dels búnquers van ser explotats.

A l'altre costat d'Aturri, a la vora de la selva de Xiberta (Angelu), les ruïnes del complex Adour-Süd custodien el dic sud de la desembocadura. En aquest cas, la urbanització ha afectat fortament la bateria i actualment només es poden veure restes disperses.

Fondejat en platges

Al nord de la desembocadura d'Aturri s'estenen les Landes de Gascunya. A partir del segle XVIII es van plantar pinedes per a reduir l'erosió en la major part del territori, la qual cosa va permetre la implantació d'una llarga línia de dunes en la costa.

Des del sud, destaquen tres grups de bateries, situats a les platges de Tarnoze, Ondres i Labenne. Cada búnquer estava preparat per a col·locar les armes pesants apuntades cap a la mar, destacant tres tipus: blockhaus, casamatas amb Todt o front, amb ranura allargada dissenyada específicament per a disparar en la part davantera, i cambres cuirassades amb forma de cilindre Tobruk. En la majoria dels casos, les dunes que estaven en origen sota elles han anat sent desplaçades, la qual cosa ha provocat que les estructures s'hagin deteriorat o s'hagin semienterrado entre els enderrocs.

Excavat en penya-segats

Al sud d'Aturri, la conservació dels búnquers alemanys és és pitjor al llarg de la costa labortana, la qual cosa té molt a veure amb l'esplendor turística del territori des de mitjan segle XX. Els espais urbans s'han ampliat de manera que s'ha difuminat el patrimoni natural i cultural que albergava.

Per exemple, a les platges d'Anglet es troben les ruïnes de tres bateries. Una d'elles es conserva bastant bé enmig d'una duna, encara que està coberta de grafitis. No obstant això, els següents estan pràcticament desapareguts, ja que sobre ells s'han construït conjunts d'habitatges.

Al sud del cap de Sant Martí, la costa canvia per complet. Els penya-segats i les platges estan ara intercalats, però també es troben aquí restes de búnquers, amagats entre hotels i urbanitzacions de luxe. En Biarritz, per exemple, hi ha quatre bateries, una d'elles sota el famós Hôtel du Palais. La bateria principal de Bidart es troba en la desembocadura del riu Uhabia i en la línia de platja que uneix Getaria i Sant Joan de Llum també es poden observar diversos blockhaus. Però el grup més espectacular és el del cap Santa Bàrbara, format per búnquers excavats en la roca i estructures de ciment; en la marea baixa encara es poden veure restes d'algunes armes pesants del fabricador Skoda a la platja.

En la cornisa que conforma la costa sud de Lapurdi existeixen altres exemples: Casamatas situades sota el far de Zokoa o en el penya-segat enfront del castell d'Abadia d'Hendaia, blockhaus pròxims al caseriu Kauterabaita... Sembla que els ocupants alemanys van donar especial importància al control de la frontera del Bidasoa, ja que la concentració de búnquers i estructures defensives va ser molt alta en aquesta zona.

Molts recorden que abans de construir la urbanització de la punta de Zokoburu i el port esportiu d'Hendaia, també hi havia una gran bateria al costat de l'espigó que custodiava l'entrada de la badia de Txingudi, on Wehrmacht va instal·lar les seves més sòlides armes, com les confiscades en el front rus. Encara que aquesta bateria ha estat absorbida per l'expansió urbana de les últimes dècades, encara es poden veure restes d'aquestes armes a la platja d'Hendaia.

Un gran projecte

Els búnquers de la costa basca no eren elements aïllats, formaven part d'un sistema de defensa molt més ampli anomenat Atlantikwall o “Muralla Atlàntica”. Aquest sistema es va construir a partir de 1942. Reich, els Aliats podien atacar-li des de l'oest. Cuidava una línia de costa d'uns 5.000 quilòmetres, des del Bidasoa fins al cap Nord.

Els treballs van ser adjudicats a l'organització Todt, dependent del govern nacionalista, però també van aprofitar la col·laboració de les empreses locals, i la mà d'obra forçada dels presoners de guerra i dels habitants dels pobles ocupats. El mètode de construcció estandarditzat de Regelbau per a la producció en sèrie d'estructures de formigó armat va permetre abaratir costos i accelerar la seva execució. En total, es van instal·lar més de 12.000 estructures en la costa atlàntica europea.

Els aliats van atacar Normandia al juny de 1944, trencant en aquest punt la Muralla Atlàntica. L'ocupació alemanya de l'Estat francès no duraria molt més; Ipar Euskal Herria va ser abandonada a l'agost d'aquest mateix any, això sí, destruïda la major part dels búnquers de la costa abans de fugir. En finalitzar la guerra, les autoritats franceses van acabar aquest treball, mancant riscos, quan la majoria de les instal·lacions que quedaven es van rebentar per dins. El trauma de l'ocupació i les prioritats imposades per la reconstrucció de la postguerra van deixar tots els indicis abandonats; aviat, la majoria de les estructures van començar a erosionar-se i a desaparèixer, fins a quedar gairebé oblidades en la memòria col·lectiva.

En alguns llocs s'estan investigant i restaurant diversos elements relacionats amb la Muralla Atlàntica. Entre ells destaquen el Gran Búnquer d'Ouistreham, convertit en museu a França, prop de la ciutat de Caen (Normandia), o la bateria Todt de la localitat d'Audinghen, al costat de Calais (Alta França). Cap al nord, s'han creat rutes musealizadas prop de la ciutat d'Oostende (Flandes) i a l'entrada del port de Rotterdam (Holanda). La situació és totalment diferent al País Basc, on a penes s'ha treballat per a recuperar la memòria de la història de l'ocupació alemanya i les seves conseqüències. La majoria de les restes de la Muralla Atlàntica estan abandonats, plagats de grafitis, devorats per matolls o fins i tot segellats amb ciment.

Testimonis humiliants

Hi ha una diferència important entre aquest oblit i l'atenció que reben altres records de la mateixa època. Sense anar més lluny, els monuments als morts Morts pour la Patrie es conserven perfectament en les places de tots els pobles durant la guerra, i no es pot dir que la memòria de la Segona Guerra Mundial no sigui present en la memòria col·lectiva de la societat actual.

No obstant això, els discursos hegemònics tendeixen a destacar alguns aspectes d'aquesta memòria, especialment els relacionats amb la resistència i la victòria, i corren el risc que s'oblidin uns altres que poden resultar incòmodes o humiliants (ocupació, col·laboracionisme…). A més, a partir de mediats del segle XX, la costa basca s'ha convertit en un lloc vacacional lligat a la platja i a l'oci, un model de vida de la nova societat de consum, i en aquesta representació hedonista no sembla bé recordar la presència de búnquers alemanys a les platges que avui estan envoltades de luxosos hotels.

Per contra, és clar el valor històric que tenen les restes de la Muralla Atlàntica com a testimoni d'un passat recent, encara traumàtic. Investigar, rehabilitar i donar a conèixer la història d'aquests elements seria un pas important en el camí cap a la revisió i el desenvolupament crític dels discursos que es fan entorn de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació, redefinint com a patrimoni les antigues ruïnes en vies de desaparició i convertint-les en un recurs tant educatiu com de debat públic.