El basc i el feminisme són dues realitats lingüístiques oposades en les jornades d'acompanyament: d'una banda, la dels bascos blancs que reivindiquen el dret a viure en basc i, per un altre, la feminista més racialitzada i multilingüe. Aquests últims han explicat que el racisme tanca les portes que els obre el ser vascoparlantes. I entre aquestes dues aigües, jo sempre estava en el bàndol dels privilegiats. Euskaldun-motz / erdal bilingüe / sasi-euskaldun –termes portats per Lutxo Egia i Irene Bitxats, generosos per a entendre'm i interpel·lar-me– som els blancs els únics privilegiats quant a la llengua: tenim totes les portes obertes al basc i, com vivim molt bé en l'hegemonia del castellà, no coneixem l'opressió que sofreixen els que volen ser euskaldun-molt.

M'ha cridat l'atenció la dissonància entre dos discursos. Per exemple, Irene Arrarats ha reivindicat el potencial inclusiu i integrador del terme “basc”, ja que el basc és qui parla basca, sigui d'aquí o de fora. Per part seva, Tarana Karim i Leocadia Bueriberi han afirmat que no se senten bascos, o se senten, però que els bascos blancs els neguen aquest estatus perquè no entren en el motlle del basc prototípico.

“El basc no és excloent, és integrador”, ha dit Lorea Agirre. D'acord, però les tres activistes antiracistes han recordat que la immensa majoria de les dones racialitzades no tenen l'oportunitat d'aprendre basca i això suposa ficar una pedra més en la motxilla de l'exclusió. Agirre ha reivindicat un procés d'euskaldunización massiu, universal i gratuït, però això només interpel·la al Govern. Bueriberi ha deixat clar que el preu de la matrícula dels euskaltegis no és l'únic problema, sinó que les persones que viuen la violència del racisme institucional i social tenen altres prioritats: “Si ens ajudeu a eliminar aquests problemes, nosaltres aprendrem el basc amb tota l'alegria”. En aquest sentit, Bitxats ha afirmat que els castellanoparlants no saben “quina cultura hi ha de basca”. La gitana Pamira Duval ha reclamat que es tingui en compte l'aportació dels gitanos dins de la història basca, i especialment el Romintxel.

Un altre contrast cridaner: Irene Arrarats ha posat en valor la dinàmica dels creadors xurxurlaris arrelada en el Moviment Feminista d'Euskal Herria. Els antiracistes, en canvi, diuen que aquesta estratègia és vàlida per a entendre un discurs, però no per a participar en una assemblea, ja que qui necessita un traductor no podrà seguir el ritme de l'assemblea i el col·locarà en un paper passiu. És més, Karim i Bueriberi han advertit que si les dones immigrants no entenen el cartell de la Feministaldia o el del 8 de Març, no se sumaran. “Llavors, l'única solució és guanyar la llengua hegemònica?”, ha escrit algú en el xat.

L'única resposta possible és la que s'ha esmentat en totes les sessions: no tenir por al conflicte, perquè és el motor del canvi. Agirre i Eskisabel diuen que la cultura basca pot rebre des del feminisme la interpel·lació que fa al subjecte hegemònic: “Tu ets el que no em deixes ser el que soc”. Doncs bé, les feministes racialitzades ens han dit que nosaltres no els deixem ser euskaldunes.la
consellera ha dit que si existeixen els llocs de respiració del basc, la resta són llocs d'ofegament. Crec que aquest és el repte: tots haurem de pensar què fer perquè les nostres respiracions no es converteixin en el punt d'ofegament dels altres.