Recordarem a Emmanuel Macron com a president que va calcigar la llibertat de premsa per a controlar la paraula. Un exemple d'això és la proposta de llei que s'ha votat en el Parlament francès: la prohibició de difondre “de mala fe” les imatges d'abusos policials per als periodistes; l'obligació de tenir una carta de premsa per a cobrir les manifestacions; i la detenció després de donar el mandat de desallotjament, serà un delicte per al periodista.

No obstant això, no és l'únic atac de Macron contra la llei de 1881 que garanteix la llibertat de premsa. L'esfera dels mitjans de comunicació ha canviat, tal com adverteix l'estadístic d'Eric Stemmel i també en l'àmbit dels mitjans de comunicació: els propietaris de mitjans de comunicació, fins fa poc interessats en el periodisme, estan ara en mans dels oligarques. Això té conseqüències, fins a la configuració d'una esfera política que hauria de ser triada democràticament.

Stemmelen ha analitzat detalladament la trajectòria de Macron a partir de 2012 –és a dir, des que als 34 anys de llavors era el sotssecretari desconegut del president, François Hollande– fins a la investidura de president de 2017. El resultat és el llibre Opération Macron (Operació Macron), que per desgràcia –però sense cap casualitat– a penes compta en els mitjans de comunicació. És interessant veure com un jove al qual ningú coneixia aconsegueix l'escó del president francès en tan poc temps. S'ha analitzat detalladament l'element inevitable: el seguiment dels mitjans de comunicació.

Un número i un: Des de gener de 2015 fins a gener de 2017, les premses Libération, L´Obs, Le Monde i L´Express van publicar més de 8.000 articles citant a Macron i van elaborar portades de desenes de mitjans de comunicació –premsa rosa, economia i premsa general, de tots–. Oficialment no era candidat. El nombre d'articles que sumaven els candidats potencials d'esquerra, Jean-Luc Mélenchon, Arnaud Montebourg i Benoît Hamon, superava als tres. “Al principi es va obrir una bonica llegenda, francament, inflada de mentides”, segons Stemmel. Es deia i s'escrivia de tot; això sí, poques crítiques i moltes flors: “Resurrecció”, “modernitat”, “vent fresc”, “romàntic”, “filòsof” – “anti-sistema” però al mateix temps “banquer per a Rothschild”, sense por al contradictori–.

És necessari desllevar el Soa d'aquests articles al mapa més general dels mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació francesos són molt escassos: el 90% de la premsa està en mans de deu oligarques i la tendència és la mateixa en el sector de la televisió i la ràdio. Alguns noms? Bernard Arnault, la quarta persona més rica del món, amb una riquesa de 76 bilions de dòlars, Patrick Drahi amb una fortuna de 7,1 bilions de dòlars i Vincent Bolloré amb una fortuna de 5,7 bilions d'euros, la dissetena més rica de França. Com si els planetes fossin alineats, els tres són grans amics de Macron.

Mitjans de comunicació, milionaris i Macron, mà a mà

Va ser la política un tracte amistós? Probablement. En 2012, Hollande es va enfadar amb els oligarques per a gravar més als més rics. No van trigar a albirar al jove Macron, que acabava d'entrar en el govern i que formava part d'una xarxa d'amics composta per les seves idees ultres-liberals i adinerades: “Jo conec a un: Emmanuel Macron; hem d'ajudar”, va dir Arnault, segons explica l'escriptor Marc Endeweld, –Le Grand Manipulateur: els réseaux secrets de Macron (El gran manipulador: És autor del llibre Les xarxes secretes de Macron). Coneixem la successió: la dissolució del sector públic i de l'Estat de Provisió en general i la política fiscal en favor dels més rics.

Però el fet que els propietaris dels mitjans de comunicació siguin amics no vol dir que puguin controlar la casa per complet. Macron té dificultats amb aquesta realitat. El 24 de juliol de 2018 va concloure clarament en una declaració pública sobre el periodisme: “Ja no hi ha periodisme que busqui la veritat” i “tenim el poder mediàtic que vol ser poder judicial”. Sembla que té raó, perquè no ens limitem a la veritat del president que vol controlar-lo tot i perquè la necessitat del periodisme de recerca és fonamental en un moment en el qual els interessos econòmics i polítics estan tan entremesclats.

Pas a pas, atacant la llibertat de premsa

Macron també és el president de CDJM, que ha creat el Consell de Deontologia i Mediació dels Mitjans de comunicació, i això vol dir molt. Encara que oficialment s'ha dit que és una “estructura independent d'autoregulació”, l'any passat va sorgir a petició del Govern per a fer front a la desconfiança dels ciutadans davant els mitjans de comunicació. Un “zepo” com s'ha dit en una carta signada per diversos mitjans de comunicació. Entre els signants figuren L’Express, Le Figaro , Franceinfo TV, Le Point, TF1, o altres, és a dir, aquells que estan en mans dels seus amics oligarques. Perquè és un món entre propietaris i periodistes i aquests últims estan vinculats a la llibertat de premsa.

“La creació del CDJM se situa en un context en el qual s'encén l'alarma vermella. A més de les declaracions contra la premsa de molts responsables polítics, tenim dues lleis que han passat des de la votació d'Emmanuel Macron, que són la variant de la llei de 1881 que garanteix la llibertat de premsa i la llibertat d'informació a la ciutadania”, es llegeix en la declaració. D'una banda, Macron permet a un magistrat concloure que una informació dels periodistes en temps de votació és “falsa”, sense cap procediment: la censura, en certa manera. D'altra banda, també en 2019 es va promulgar una llei que és un gran obstacle per al periodisme de recerca, una mesura molt dura contra els lanceur d´alerti o els informants interns: des de llavors es prohibeix per llei l'obtenció de documents o el que sigui sense autorització. No obstant això, la llei de 1881 atorgava als mitjans de comunicació el dret de mantenir la font en secret. A això se sumava el registre que el mitjà independent Mediapart va sofrir al febrer de l'any passat. “El desviament autoritari de Macron” va denunciar Mediaparte en la roda de premsa de l'endemà.

Amb el suport del Parlament Basc, la proposta de llei “Seguretat General” arribarà al gener al Senat. Mentrestant, continuen les manifestacions dels ciutadans, així com els abusos policials que s'estan produint al país. Això diuen els periodistes.