Mentrestant, Xabier Bastida és un aficionat d'Azkoitia a Zarautz, i hem aprofitat un d'aquests dies per a xerrar en una de les seves terrasses quan encara no havia donat l'ordre de tancar bars en la CAB. L'estiu és el final, el sol colpeja amb força i a la meitat de l'entrevista proposa moure's a una altra taula de l'entorn: preferiblement en l'ombra. La de l'anonimat tampoc té grans voltes. Simplement està més còmode. Va començar a fer cançons a casa i a poc a poc va anar pujant a Soundcloud, i per a quan es va adonar, ja ha compost un disc. No obstant això, la paraula “músic” és massa pomposa, prefereixo “productor”. Abaunz és el quart cognom, el primer del seu amama i, encara que li agrada el so de la paraula, ha aprofitat el seu nom artístic per a fer-li un petit gest.

Vas començar a fer cançons al voltant de 2010. Com recorda aquella època?

En aquella època escoltava molt electrònica i em vaig adonar que gairebé tots aquests músics produïen cançons per ordinador. Al saber que a l'escola de música es va organitzar un curs de Cubase, ens apuntem un de la quadrilla i jo. Però no era el que buscava: el programa es treballava mirant els instruments, tocant amb la guitarra i gravant. Jo volia produir directament des de l'ordinador, utilitzant complements, teclat de llengüeta, etc. Poc després em vaig assabentar que Amsia, DJ d'Azkoitia i productor de música, impartia un altre curs sobre Ableton. “Això és meu”, vaig pensar, i així va ser. Després vaig continuar estudiant pel meu compte, a través dels tutorials de Youtube. Tècnicament no soc molt exigent, però me les arreglo.

En el disc es poden trobar ressons de tota mena. Ja té traces de Black Metall, però també hi ha una electrònica fosca. Crea atmosferes pesades procedents de diferents fonts. Com has arribat a aquest so?

Tracte de ser fidel a les meves intuïcions perquè si tractes d'imitar el llenguatge d'una altra persona sempre et seguirà. Ell ho farà millor. Jo tracto de trobar nous sons. Si l'amb si, és una altra cosa. Quin és el meu “factor favorable”? Que he escoltat música de totes classes. És veritat, aquí estan els ressons del metall, quan era petit no sentia més que: Sepultura, Biohazard, Slayer, Pantera, Metallica, Bruixeria... Llavors vaig donar un boto d'hip-hop i tot: Def Jux, Griffi, Madlib, J Dilla... També hi haurà gent més experta en electrònica que jo. Jo, per contra, soc una mescla de tots aquests estils esmentats, i en aquest llenguatge intento ser real.

T'he llegit que vols escapar del so artificial. Què vols dir amb això?

No em refereixo al so en si mateix, perquè a mi m'agrada molt el so “maquina”. Jo barrejo sons diferents, i en aquests casos hi ha risc que aquesta mescla no sigui creïble. M'agradaria evitar-ho: confondre les coses per pura confusió, a la recerca d'una certa “raresa”. No m'interessa una mescla gratuïta sense coherència estètica que et porta a un resultat forçat inevitablement. Vull fugir d'això, costi el que costi.

T'has trobat moltes vegades en aquest tràngol?

No ho crees. És cert que em costa donar per acabades les cançons. Moltes vegades, si estic encadenat a alguna cosa, puc estar treballant i el meu cap es posa en marxa: “En aquesta cançó haig de fer això”. Però després comences a materialitzar aquesta idea i no funciona. Altres vegades arribo a crear alguns fragments per casualitat. Després de donar per finalitzada alguna cosa, també em dona tornades el cap, “si modelés això o l'un altre”, però en general em sento a gust. El criteri del temps sol ser el més ferm: acabar una cosa massa ràpida pot resultar perillós, mentre que si sobreviu dos mesos després, és un bon senyal.

Ho has publicat amb la discogràfica Jollies de Brooklyn (els EUA). Com va sorgir aquesta oportunitat?

Tot va succeir en Soundcloud. La veritat és que aquí hi ha un món. La dècada passada va ser especialment potent en Soundcloud, on molts dels músics més coneguts en l'actualitat, com a Post Malone o Lil Uzi Vert, han començat. També es van crear les apostes més innovadores en electrònica. Jo seguia aquí, pujava les meves cançons… i de sobte, els de Jollies em van escriure un missatge, que els va agradar el meu material i a veure si podia manar alguna cosa. Em vaig inclinar en el seu canal i no vaig trobar més que un casset, una col·lecció que coincidia bastant amb el que jo feia. Em van semblar de fiar i vaig continuar caminant. Si qualsevol altre m'ho hagués proposat, si se m'antullava digne de confiança, li hauria dit que sí. M'alegro que a algú li agradi el que faig, però no em dedico a enviar els treballs a les discogràfiques. De tant en tant he tret alguns CD-R per a amics, però sense pretensions.

Has anomenat al disc per a escoltar el so de la respiració en la foscor. Un títol que reculli bé l'esperit de l'obra.

Vaig acabar el disc al novembre de l'any passat. Havia d'enviar-li-ho als de Jollies, però no tenia títol. Així, una nit d'hivern, en tornar del cafè amb la meva caputxa assegut en el camí, em vaig adonar que sentia més clarament que mai el rumor de la meva respiració. "Això és!", se'm va ocórrer. Però fins llavors no tenia cap títol. Amb les cançons passa el mateix: Els dic “el primer”, “el segon”, “el tercer”, fins al final.

Estàs més còmoda en el codi dels sons que en la paraula.

Això és. Jo no he donat mai importància a les paraules, excepte l'hip-hop. En escoltar a Dut o a Ana, per exemple –per citar dos amb bones lletres–, no em detinc en les paraules. I quan he hagut de crear les meves pròpies paraules, m'he adonat que no em sento còmode en el camp de la poètica. Intento cantar com parlo. Em refereixo al quotidià. Alguna vegada he fet improvisacions automàtiques per al primer esbós. Quan vaig començar a compondre aquestes improvisacions per a la versió definitiva, em semblava que era un veritable fastigueig. Per fi vaig acabar d'escriure una segona versió, utilitzant al màxim aquestes lletres improvisades. Així vaig arribar on m'agradava.

L'última cançó del disc és un remix d'Akauzazte –Hegoekira Begira–, que compta també amb la veu d'Anari. La música d'Azkoitia és una manera de reconèixer la influència del microclima?

Jo estic orgullós de l'escena local. Després és difícil parlar de microclima. Segur que la presència de Matadeixe ha estat la causa d'alguna cosa. Jo he estat un mer espectador, no he participat en les assemblees. Això sí, en cada concert. Sempre he fluixejat amb la cançó d'Akauzazte, i sí, hi ha un homenatge als músics d'Azkoitia. Com en pilota, si féssim el campionat de música entre pobles, Azkoitia seria un rival dur [rient].

Abans ha esmentat el món de Soundcloud. Notes escenes fora dels altaveus principals? Quins artistes de l'entorn sents pròxims?

Les xarxes sempre són presents. T'esmentaria els d'Eclectic Reactions Rècords de Bilbao, els de Crystal Mini… i també els artistes solts: Ho sento més pròxim a Telmo Trenor, l'azpeitiarra Paezur, Rrucculla, Mark Luva i el seu segell Sweat Taste, o el rapeador bilbaí Elsso Rodríguez. També m'agrada el rock: Lisabö, Akauzazte, Anakrosis, Killerkume, Borrokan o Pur odi, el grup d'hardcore que recentment hem conegut. Els azkoitiarras Soma Cult també em semblen interessants, fan rock psicodèlic. L'obra conjunta d'Erkizia, Elena Setién i Gran days també té bona pinta. I entre els DJs estan Katza, Balza, Atodamadre, DJ Mikel d'Hondarribia… Mitificamos una mica l'escena dels 90, però avui dia hi ha coses interessants. Un tipus de música electrònica, per exemple, s'ha arrelat aquí recentment. Abans hi havia house, progressive o techno, però l'electrònica més minoritària a penes s'ha escoltat aquí fins que es van posar en marxa iniciatives com el Paral·lel o l'Oreka. Últimament, noto que l'electrònica està una mica parada. Ara tot és música urbana: trap, etc. I no conec música urbana interessant en basca.

Cap?

El trap en basc que conec és el de Wazemank. Al País Basc, els que trapa amb energia són els fills i filles dels immigrants. Els joves, d'entre 18 i 20 anys, estan fent coses bones en la zona de Bilbao. Nickzzy o The Poing, per exemple. En Youtube, a més, aconsegueixen xifres molt superiors a les de la majoria dels equips bascos que es col·loquen en la seva joventut. Són bastant “comercials”, fàcils de posar en la ràdio, però ningú les esmenta en cap lloc. Perquè canten en castellà? Serà per això? Belako canta en anglès i es fiquen a les portes. Per què ocorre el contrari amb aquestes persones? Ens ensenyen on vivim. Ens sembla que som de progreen, però tenim molt per fer.

Quins plans hi ha d'ara endavant?

Estic fent alguna cosa, però no vull avançar massa. Crec que a partir d'ara jo trauré els meus treballs. M'agradaria publicar un vinil, si és possible. En aquest disc he pres una sendera, i estic còmode en aquest camí. Segur que hi haurà alguna cosa més a tirar, però no tinc pressa. Vull continuar fent el que vull.