Izumo no Okuni era el sacerdot del temple d'Izumo i era un hàbil ballarí. Per a aconseguir diners per al temple es va reunir un grup de prostitutes i va començar a realitzar espectacles de dansa i poesia. Però aviat, amb l'èxit obtingut, va abandonar el temple i va dedicar tota la seva vida als espectacles. En realitat, l'espectacle era un reclam per als clients de les prostitutes que l'intentaven. Aquest servei addicional que oferien els dantzaris d'Okuni no era nou, però sí que ho era l'espectacle anterior. No es va inventar res, però amb diversos balls i textos modificats va posar les bases del mode de representació de caps.

Els continguts sexuals, l'estètica transgressora –sovint la mateixa Okuni utilitzava roba d'home en l'escenari–, les formes innovadores de contar històries, les possibilitats de relacions sexuals amb els actors… van despertar les passions de la ciutadania. Tenint en compte que un terç dels japonesos de llavors portaven cada vegada la catana o l'espasa a l'esquena, els espectacles tenien un final sagnant. Per això, en 1629 les autoritats van prendre mesures per a evitar enfrontaments. Es van prohibir les armes en el Kabukia? No, les actrius van ser prohibides.

Els nois joves amb aspecte androgin per a realitzar els rols femenins van començar a utilitzar els anomenats onnagata. Les relacions homosexuals no eren tabú en l'època d'Edo, i els onnagas també oferien serveis sexuals als espectadors. I algunes espectadores també van començar a consumir aquests serveis. El problema no sols es va resoldre, sinó que es va intensificar. Els ministres del shōgun van decidir llavors prohibir també els rols femenins, i per tant ondulats.

Una vegada més, en va. La història dels homes majors representada per homes adults no va despertar l'interès del públic. Els empresaris teatrals van inventar tot tipus de trucs per a superar la censura i van començar a entrar dones actrius vestides d'homes. En veure que el remei era pitjor que la malaltia, els rols de dona i els d'ondulació van tornar a ser assumits en el cabaret. Però les actrius no. Per això, van inventar per tactilos, una forma de teatre en la qual tots els rols són exercits exclusivament per actrius femenines.
Aquell motlle, creat per les prohibicions i que es va posar en marxa fa 400 anys, va quedar radicalment arrelat en la cultura japonesa i encara avui dia aquesta influència és molt gran. En animi, pispen i altres manifestacions artístiques i estètiques japoneses, l'androginia i els límits de gènere difusos són molt evidents.