Heu tret el vostre primer treball quatre anys després del primer concert. Quin recorregut heu tingut?

Josu Ximun Billelabeitia: Quan comencem teníem problemes per a fusionar grups, perquè tots estàvem involucrats en altres projectes. Lukiek és un projecte paral·lel que ha cobrat força en l'últim any.

Christian Rodríguez: Quan vam veure que el grup funcionava i la gent s'acostava ens vam adonar que podíem avançar. Hem sabut compaginar projectes, i fent molts concerts, hem triat els que més ens agradaven. L'últim any ha estat més intens i hem decidit entrar a l'estudi.

El disc té un marcat caràcter de la dècada dels 90. D'on els ve aquesta influència?

J. 10. Billelabeitia: Els tres som aficionats a diferents tipus de música, tenim referències de tota mena, i això es veu en el disc. El nostre punt comú és la música dels anys 90. Lukie part d'aquí, encara que després li posem altres tocs. Les cançons són variades, ja que hem ficat cançons fetes durant quatre anys, però tot és Lukiek.

El gran C. Rodríguez: El disc té una unitat.

Ho heu gravat amb Xabier Egia en els estudis El Tigre. Com ha estat el procés?

J. 10. Billelabeitia: Al principi teníem intenció de gravar tots junts, perquè després de tocar molt en directe ens agradava el so que teníem els tres junts. Però una vegada vam fer la prova en l'estudi, i ens va agradar el so de la bateria gravant la pista. A més, això et permet gravar moltes guitarres, formant un mur. Xabi Egia va viure la dècada dels 90 i creiem que tenia moltes ganes de gravar el nostre disc, ja que últimament estava gravant molta música indie. Ha pres molt bé l'essència de l'equip.

En les paraules es poden trobar històries, alguna crítica, jocs de paraules... Què els inspira?

J. 10. Billelabeitia: Són molt variats en aquest sentit. Algunes són més superficials, altres més personals o una mica més complicades. Moltes vegades m'agrada descriure una imatge que veig, de manera abstracta. D'altra banda, m'agrada molt jugar amb la fonètica. Cant en una espècie d'anglès inventat en compondre, i si m'agrada la combinació d'algunes vocals, busco que en escriure les paraules coincideixin en basca amb aquestes vocals. Al final, la veu és un altre instrument, i per exemple, en cantar un fragment amb la “F”, queda agressiva. Si vols que sigui més tranquil, cantes d'una altra manera. Crec que tot això influeix. A vegades no saps per què una cançó té força, però pot estar en l'agressivitat de la fonètica.

El disseny del disc ha estat realitzat per Ximon Agirre, i en ell hi ha moltes referències de les cançons. Quina relació heu tingut amb ell?

J. 10. Billelabeitia: Ho va fer tot en una setmana, a contrarellotge. És un voltor. Ell ens va demanar les lletres i va triar i va reflectir les imatges que li agradaven. Va comprendre molt bé el que volíem. És molt àgil en el seu treball i s'ocupava ràpidament del que li indicàvem.

Heu seguit el camí de l'autoproducció. Exigeix molta feina?

El gran C. Rodríguez: Té molta feina, però és bastant agradable. A mi personalment m'agrada molt, vinc del punk i del món de l'autogestió, i m'agradaria seguir aquesta idea tant en la gestió de l'economia com en la producció musical, i també en el que hem de fer com a grup. Per descomptat, ve bé comptar amb l'ajuda dels contactes tant per als concerts com en altres àmbits. Però hem vist a molta gent perdre el control i el poder sobre les seves coses per tant delegar, i no volem que això succeeixi. Per això, nosaltres ens encarreguem de les nostres coses i estem contents amb això.

Els concerts s'estan duent a terme sobretot en gaztetxe i salons petits.

El gran C. Rodríguez: Donem suport a l'escena dels espais autogestionats que hi ha a Euskal Herria, però sense renunciar a l'altre. Veiem compatible i necessari tocar en sales més grans com la resta. No estem tocant en grans festivals, la qual cosa ens exigiria un major grau de professionalitat i compromís. Però esperem que això també arribi.

Teniu algun tipus de relació amb altres grups?

J. 10. Billelabeitia: Tenim una bona relació amb altres grups, sobretot amb el de Mungia. En ella hi ha un munt de grups: Sua, Toc, Senda, Belako, Wicked Wizzard... Està bé, perquè la gent d'altres grups ve als nostres concerts i nosaltres anem als seus concerts. Al final és un cercle; i això és molt positiu per a un poble, per a la gent que ve, veure quants grups s'han format. Després, ens ajudem molt i tocar amb ells és un plaer, perquè hi ha molta confiança.

També presentareu el disc a Madrid [el 5 de desembre van tocar allí]. Pensen ara que els grups que canten només en basc tenen més possibilitats de sortir d'Euskal Herria?

El gran C. Rodríguez: El que fem és universal i no té marca pròpia. Per a mi és un plus fer cançons en basca. A més, viatgem per tercera vegada a Madrid.

J. 10. Billelabeitia: Però és cert que el límit de les llengües és aquí. Per exemple, els grups francesos no són tan coneguts aquí com els anglosaxons, els espanyols no són tan coneguts a França. D'altra banda, nosaltres no coneixem molts grups catalans. Creiem que en l'Estat espanyol, en aquest sentit, hi ha molt a fer. En el nostre cas ens importa una mica l'idioma. Si veiem un concert i ens agrada el grup, després ens adonarem de les paraules. Li dono importància a la fonètica. Cant en to mandrós i a ròssec, i com les lletres són introspectives, al principi la gent no entén clarament. Que es quedin amb una cosa més universal, perquè la veu és un altre instrument.

Quins plans teniu una vegada acabada la gira?

El gran C. Rodríguez: La gira no acaba i la idea és continuar tocant al País Basc i viatjar a llocs no visitats: Galícia, Andalusia, Catalunya, Astúries... Ens agradaria agafar el furgó i continuar tocant, però sense pressa ni pressió.