En ambients molt diversos podem escoltar, últimament, visionis pessimistes, fins i tot catastrofistes, sobre l'evolució de l'independentisme i de la identitat nacional a Euskal Herria. Segons aquestes opinions, l'independentisme s'està enfonsant i la identitat nacional basca també està en una crisi profunda. Podem escoltar-los tant dels abertzales com dels unionistes, tant a Euskal Herria com fora de nosaltres.

Però aquest punt de vista no es presenta com una mera opinió, sinó com un fet demostrat. I aquí està, des del meu punt de vista, el problema. Els estudis sociològics se solen esmentar com a mitjà de legitimació d'aquestes opinions, per la qual cosa hem de preguntar-nos: és veritat que a Euskal Herria l'independentisme està en els “mínims històrics”, com s'afirma en molts debats dels mitjans de comunicació?

Doncs bé, per a respondre a aquesta pregunta tenim diverses vies. Un d'ells és el resultat de les eleccions, però segons ells el nacionalisme està lluny de les tendències a la baixa en els últims anys. A més, hem esmentat el nacionalisme, i ja sabem que el nacionalisme i l'independentisme no són el mateix. No tots els abertzales són independentistes, i també tenim independentistes que no ho són. Aquestes visions innovadores, impulsades pels vents de Catalunya, que reclamen la distinció entre nacionalisme i independentisme, ja estan bastant interioritzades, diria jo.

Al no valer els resultats electorals, intenta legitimar aquest punt de vista negatiu a través de les recerques sociològiques. Però a més de que les dades a nivell d'Euskal Herria siguin escassos, que necessaris són les dades a nivell nacional!, el principal problema és el que es pregunta sobre la independència i les identitats nacionals.

Quant a la independència, tenim sobre la taula dades contradictòries. El Sociómetro de la CAB s'esmenta amb freqüència, però si mirem amb atenció els resultats, veurem que en els últims vint anys la posició independentista no ha canviat de manera significativa (del 25 al 22%), encara que els contraris s'han enfortit de manera clara (del 24 al 34%), probablement lligada a la recuperació del nacionalisme espanyol i a les influències catalanes. Cal destacar que en aquesta consulta el 31% estaria a favor o en contra de la independència, “depenent de la situació ”. Aquí tenim, per tant, un de les dades que s'oblida, perquè en aquest últim grup també estem a favor de la independència, encara que no sapiguem quants són.

Sense entrar en la guerra de les xifres, destacaria que, en general, en els diferents estudis no s'aprecia una clara caiguda de la posició independentista, i que tots ells demostren que any rere any en Hego Euskal Herria, almenys, l'independentisme té una base significativa: El 31% de la CAB, en l'últim Euskobarómetro, i el 40,7% del conjunt d'Euskal Herria, en la representació de l'Estat basc a favor d'un estat propi, per posar dos exemples.

El problema és més complex quant a les identitats nacionals. De fet, el coneixement sobre les identitats nacionals és escàs, molt menys del que pensem. L'escala utilitzada habitualment en els estudis sociològics, com la basca més popular que l'espanyola/francesa, pot aportar dades interessants, però no analitza exactament la identitat nacional, en incorporar altres sentiments de pertinença (adhesió regional, vinculació afectiva, pertinença administrativa a un estat, etc.). Resulta paradoxal, en conseqüència, considerar com a fet provat el que pot ser un discurs de competència política, especialment quan s'oposa a la pròpia posició.