Ocorre més del que un vol, que el projecte que pugui interessar sigui totalment desconegut per a la majoria. És a dir, que rebin menys atencions de les necessàries. Els projectes de Lizarralde semblen tenir aquest destí.

Alberto Lizarralde és un d'aquests tresors ocults que té la cultura basca. Desconegut per al públic, però replet de projectes, anècdotes i saviesa. És un dels fundadors de l'escola de música Jazzle, on a més de professor de guitarra i harmonia, va ser coordinador de tots els projectes i salses que es van crear entorn de l'escola durant 25 anys. Fa pocs anys Ikimilikiliklik. J.A. L'univers d'Arce va ser, entre altres, el director d'un gran espectacle de vídeo.

Col·lecció d'impressions 4+7

L'Escola de Jazz va néixer en 1988 amb la vocació de promocionar la música moderna al País Basc. Des del principi volia ser una mica més que una escola i, a conseqüència de molts anys de treball i reflexions, va sorgir la idea de crear una col·lecció de discos.

La discogràfica Elkar ja havia publicat algun disc de jazz en Iñaki Salvador, però a Euskal Herria ningú produïa discos de jazz. Lizarralde ha subratllat la importància de produir. “Aquí moltes vegades el tècnic es fa productor, però són papers diferents i poques vegades es casen bé”. La singularitat del projecte Irudiara radica en el fet que introduïen la mà a les creacions de l'artista, realitzaven adaptacions i proposaven conceptes: “Era una obra de l'artista, però el manàvem nosaltres”.

Tractaven de manera estranya als artistes: Jazzle no els pagava ni un cèntim, però l'artista tampoc havia de pagar res. A canvi, els oferien la possibilitat de crear un disc especial i una nova manera de treballar. “Per descomptat, ells eren els drets d'autor i un conjunt de còpies físiques”.

Des dels seus inicis, Titara va voler ser un mapa sonor del que s'estava fent a Euskal Herria, i en paraules de Lizarralde, compost sobretot per músics bascos: “Mai vam voler anomenar-nos discogràfica de jazz, sinó d'improvisació”. Les obres van ser realitzades per la pintora Laura Esteve, mantenint la mateixa idea en els seus quatre primers discos.

De la producció s'encarregaven el propi Lizarralde i Sorkunde Idigoras, músic i una altra de les creadores del Jazzle. “El paper d'Idigoras va ser fonamental, tant en Ciriza com en la Plaça. Ens comprenem perfectament, i si ell deia alguna cosa quant a composició, jo sempre assentia.

El seu primer disc va ser Zikl1, del contrabajista Gonzalo Tejada. Se li demanava a l'artista que presentés un projecte i l'elaboraven durant mesos, “enviant els cassets per correu, per telèfon… avui dia seria impensable!”. “Aquí vam tenir de tot. Per exemple, Tejada va portar una bossa nova perquè el disc es vengués més o menys. No tenia cap sentit i li vam dir que no. La venda del disc era la nostra responsabilitat i el nostre risc”.

El segon disc va ser el 13 solos d'Angel Unzu. “Durant molt de temps treballem cançons de Jazzl Angel, canviem estrofes, estirem, afegim percussions... va ser un procés meravellós”. Lizarralde ha subratllat que Unzu és un mestre de guitarra, que ningú toca amb tanta certesa. Va gravar un disc de tretze cançons en un sol dia, amb totes les percussions, totes les guitarres... és increïble tenint en compte la perfecció que es necessita en l'estudi.

Amb el bateria David Xirgu la situació va ser diferent. Xirgu volia fer el seu primer disc i li ho va proposar a Jazzle. Amb Xirgu, per exemple, abans de la sessió de gravació es va celebrar una sessió de jam en Etxekalt de Donostia. Segons Lizarralde “és una de les millors coses que hem vist en la vida”. Els músics no es coneixien i estaven desitjant anar a l'estudi amb aquest punt de nerviosisme i concentració. Els tres continuen tocant junts.

Els tres discos van rebre molt bones crítiques. Van arribar fins al Jazz Magazine de França, per exemple, “eren revistes molt especialitzades i era difícil arribar a elles”.

Canvi d'etapa

El quart disc, va ser l'experiència més personal de Lizarralde. Jean-Louis Hargous els va presentar un projecte amb un CD que ell mateix va gravar a casa. Al principi, encara que no el veien molt clar, un dia van parlar de la geopoética de Kenneth White. Entre els seus llibres van trobar un poema de balleneros bascos amb el qual van començar a treballar fins a arribar a la proposta de barrejar el jazz i la música antiga.

A partir dels poemes es va organitzar un viatge, tot escrit: “En la primera cançó hi haurà els quatre saxos i si en la bateria s'elimina la tensió dels pegats, en la segona cançó hi haurà una entrevista entre aquests dos... i tot així”. Els músics es van conèixer per primera vegada en la vespra de l'estudi.

Una vegada gravat tot, les pistes es van desmuntar i es va fer un muntatge més lliure, encaixant les peces aquí i allà. Una vegada acabat el màster del disc, es va enviar una còpia a White, però pel que sembla no li va agradar i va retirar el permís per a introduir els seus poemes en el disc. No els va quedar més remei que treure el disc sense recitar: “Amb això gastem més diners i ho vam vendre menys”. El projecte necessitava una evolució.

Creació de la plaça

El festival Plaza, que se celebrarà per primera vegada en 1999, persegueix dos objectius principals: d'una banda, vol ser un festival de creació de nous espectacles i projectes, i per un altre, tot el que es feia allí es gravava en alta qualitat amb la possibilitat d'editar en el futur. Gràcies a aquesta idea van poder publicar els seus treballs futurs.

Així va succeir amb l'espectacle de Joxan Artze Oihana Auhenka. Mentre Beñat Achiary cantava l'ocell, Mixel Etxekopar en la flauta, el vietnamita Ninh log Quan en la percussió i Jesús Artze en la txalaparta, José Le Pilak feia sonar les mans humitejades amb unes curioses “escultures en veu alta” i sobretot Joxe Bikondoa i Alfonso Gorosterazu tocant el tronc australià. Avui dia, al Kursaal de Donostia-Sant Sebastià, no podem veure un espectacle d'aquest tipus, creat especialment per al festival.

L'espectacle va ser gravat en la imatge i el propi Lizarralde reconeix que la qualitat de la imatge no era la que esperaven en veure el vídeo. Entristit, es va tirar sobre el canapè amb les mans sobre els ulls. “Llavors vaig començar a escoltar els poemes d'Artze, i els ocells de Beñat i Mixel... i vaig entendre que només podríem treballar amb l'àudio”. Va cridar a Idigoras i, convençut d'això, van llançar aquest treball avantguardista especial d'Artze en el seu disc-lliuro.

El festival es va celebrar en Donostia-Sant Sebastià entre 1999 i 2003, i gràcies a ell, es van publicar altres set discos. The Komeda Project Live, basada en pel·lícules de Roman Polanski, Lluís Vidalen Vermeer, el tradicional flautista Mixel Etxekopar i la trobada del beat-maker Xavier García, el post rock poemari de Miztura i dues precioses col·leccions d'improvisacions del Cafè de la Plaça.

Plaza d'improvisació

En el festival es treballaven dos camins: d'una banda es preparaven espectacles per encàrrec, creant ponts perquè els artistes locals col·laboressin amb els europeus, per exemple, fent estades per a cooperar. D'altra banda, es realitzava l'exercici d'improvisació Cafè de la Plaça.

El públic no sabia per endavant qui anava a tocar, però la sala estava sempre abarrotada de gent. En ella es realitzaven experiments o jocs basats en la improvisació. Lizarralde i Idigoras triaven a dos o tres artistes i els posaven el repte: aquí teniu les primeres notes de la cançó Itsasoa laino dago, que toquen i a partir d'aquí el que vulgueu.

“A vegades no sortien bé, per descomptat. Però vivim moments veritablement màgics que afortunadament han quedat gravats”. Evoca el cas de la violinista Iva Bittová: “A causa del viatge, la senyora Bittová estava dormint i deu minuts abans no va voler conèixer al saxofonista Iain Ballamy. Els dos van sortir a l'escenari sense creuar una paraula, cadascun amb el seu instrument en l'estoig. Res més posar-se en posició, Bittová va començar a cantar i a violí, i Iain a perseguir-ho amb el saxo. Van ser al voltant de quinze minuts, però mai vaig voler acabar... Quan Iain va sortir, estava perplex i em va murmurar que era una bruixa, que l'havia deixat fetillada...”.

Molts dels grans noms de l'escena basca també van fer el seu lloc gràcies a la Plaça. A més de Miztura, també estaran en el Zinemaldia Maite Arrotajauregi, Ruper Ordorika, BEÑAT Achiary, Mixel Etxekopar, Maddi Oihenart i Jabier Muguruza.

Una plaça massa petita per a treballar amb majors

En tres anys, la Plaça va organitzar un munt d'espectacles, no sols relacionats amb la música. El teatre, la performance, etc. també formaven part del festival i en moltes ocasions, per ser trencador (veritat) van provocar polèmica.

Preguntats per com i per què es va acabar, la resposta ha estat clara: “Perquè, com s'acaben totes les coses, de sobte i per moltes raons”. A causa d'una malaltia que els impedia organitzar l'edició de 2004, van decidir suspendre el festival.Per a
llavors ja van comptar amb el suport de molts partits i institucions –de “tots els colors” diu Lizarralde amb sorpresa–, però sentien que no encaixaven del tot en l'estil dels grans festivals de la ciutat i dels voltants. “Les gales, les presentacions, l'exposició pública... sí que és necessari, però per a nosaltres això era una ràbia tremenda”.

També recorda com els grans les tractaven: “Sorkunde Idigoras va acudir a un festival amb els quatre primers discos de Talka, i el seu director va agafar els quatre discos i els va posar sota les 20 col·leccions de discos que venien de Nova York. ‘Quan acabin sentiré el que tingueu’, va dir amb orgull. Perquè era una dona el que havia d'aguantar”.

En un altre festival, se'l va acusar que el que s'havia presentat no era música basca. En dir que els músics eren bascos “[Gorka] Benítez, [Daniel] Pérez... aquests cognoms no són molt bascos”. En opinió de Lizarralde “hi havia molta competència entre festivals i com el lloc de la Plaça no estava definit per a res, tothom ens veia com a competència: el món del jazz, de la dansa...”.

Els Jazzle van deixar una bona collita en la col·lecció Irudiara. La música experimental, alternativa i underground de l'escena basca actual té molt a aprendre. Sobretot de la manera de fer les coses. La producció i la col·laboració es van basar en la creació d'un mapa sonor innovador durant els deu anys que va durar el projecte. Amb electrònica, jazz, música antiga, post-rock, folk i poesia al límit, sense preocupar-se mai dels resultats.

Necessitem creadors, artistes. Però també necessitem organitzadors i productors que s'impliquin amb els creadors i que garanteixin la visió artística per sobre de tots els límits. Que contribueixin a alliberar la creativitat de les cadenes que la tenen lligada, és a dir, dels diners, inventant les fórmules necessàries per a això.

L'entrevista ens ha deixat un munt d'anècdotes interessants i inspiradores que no entren aquí. Abans de marxar-se, ens ha tornat a recordar –fugint del protagonisme que es fa tan habitual en Lizarralder-: “No t'oblidis d'esmentar el nom de Sorkunde, si us plau. Si no fos per ell...”.