Què és l'associació Pari?

En l'actualitat desenvolupem projectes que tenen en compte a les persones que es troben en el si de la societat i en la perifèria. Poden ser dones, nens i nenes, persones majors o dones immigrants, per les condicions que sofreixen per viure en aquesta perifèria –ja sigui precarietat, exclusió, opressió…–. He militat en el moviment feminista durant molts anys, i en Pare és un projecte creat amb altres companys. Portem anys i anys sense NIF, però ens vam adonar que necessitàvem finançament per a dur a terme alguns dels projectes que volíem desenvolupar. Decidim llavors estructurar-nos formalment.

Ha militat durant molts anys en diferents moviments populars, sense NIF ni res semblant. Hi ha hagut un gran canvi?

En el meu treball professional també m'ha tocat submergir-me i dedicar-me a aquest món burocràtic, així que no m'ha semblat tan estrany. La creació i estructuració de l'associació van ser dues etapes. L'estructuració formal ens ha portat a treballar amb nous motlles, la qual cosa ens ha fet tornar a crear en part. Estem adaptant-nos i tenim una bonica marxa. Fa tres anys creem l'associació per a desenvolupar projectes concrets, i avui dia ens hem adonat que tenim oportunitats perquè algun company o companya pugui desenvolupar la seva carrera professional des d'allí; treballar i ser ofici quan t'agradi, això és molt bonic. L'any 2019 ha suposat un salt qualitatiu per a nosaltres.

La ciutat d'Irun té diversos temes a tractar: Parenceria, xarxa d'acolliment d'Irun, mugalaris…

Sí, queda molt per fer. I en el nostre cas, també per a aprendre. Amb l'objectiu de treballar la igualtat simbòlica, publiquem en 2018 el documental Emakumeak plazara, en el qual la desigualtat és molt evident a la nostra ciutat, més enllà del conflicte de la Parenceria. Va ser un treball molt productiu. Abans de començar amb el documental, vam fer una anàlisi de la llista de carrers d'Irun, i només quatre tenien nom de dona! Treballem l'arxiu i en ell, i en la majoria dels projectes, ens va acompanyar Mertxe Tranxe Iparragirre, historiadora feminista d'Irun. D'aquest treball vam triar set històries i amb elles conformem el documental. Són set dones que parlen en nom propi o en nom d'un col·lectiu. Hem volgut treure a la plaça, a l'espai públic, a la llum als quals sempre han estat d'amagat.

Els passejos són la segona part d'aquest projecte. Aquestes set històries les hem gravat perquè tot el que vulgui pugui escoltar-les a través del mòbil mentre es fa un volt per Irun. És un projecte molt bonic i productiu.

Ara teniu entre mans el projecte “Entre dones migrants”.

En aquest últim projecte hem volgut recollir les vivències de dues generacions que han arribat a Irun. D'una banda, la de la generació de dones immigrants que van arribar entre els anys 60 i 70, i per un altre la de l'arribada entre els anys 2000 i 2010. Irun és una ciutat amb molt de flux migratori, molta anada i tornada hi ha aquí, però hi ha els qui van venir i els que venen per a quedar-se. Aquella primera generació va venir de l'Estat espanyol i la segona generació de Sud-amèrica o Àfrica. Encara hi ha molt de racisme cap a aquests últims. Se senten rumors: que venen a llevar el treball, que viuen de les prestacions… Molts han oblidat que van venir en les mateixes condicions i es comporten de manera racial. “Per què uns s'han integrat tan ràpidament i altres no?” o “Per què jutgem a uns tan fàcilment i a uns altres no?”, ens hem preguntat amb freqüència. Per descomptat, el coneixement del castellà i el fet d'estar més a prop culturalment influeix en això, però tenint en compte la realitat actual d'Irun, hauríem de tenir un pensament molt més ampli en general.

Com heu desenvolupat el projecte?

Hem parlat amb dones de les dues generacions esmentades, hem rebut vivències de la seva boca. Ens asseiem cara a cara amb ells. Hem comparat les seves realitats i hem comprovat que les històries són iguals. Les pors i il·lusions dels uns i els altres són els mateixos.

A més de les entrevistes, també hem tret fotos per a fer un treball de sensibilització a través d'una exposició fotogràfica. El projecte s'ha desenvolupat precisament amb l'objectiu de trobar la resposta a aquestes i altres preguntes que ja hem esmentat anteriorment, i generar debat.

I ara què?

Ara iniciarem el treball de desenvolupament per a començar amb la sensibilització. En la realització de les fotografies ha participat el fotògraf Gari Garaialde del grup Bostok Photo, i diversos membres de l'escola de bertsos Irunabar de la comarca han compost una sèrie de bertsos per cada dona protagonista. Una vegada finalitzat tot el treball de fons, publicarem una revista, i a més en la segona quinzena de gener s'exposaran les fotos i els bertsos en el centre cívic d'Irun. Més endavant, pretenem acostar-nos a les residències de majors i associacions de dones immigrants per a continuar amb la labor de sensibilització i continuar sensibilitzant-nos amb el relat d'històries semblants.