La novel·la està protagonitzada per dues parelles de futbolistes. Txefe Biain i Klara Idarreta estan de part de la Reial Societat. En el costat de l'Athletic, Genoveva Aizpurua i Telmo Uriona s'han exercitat a favor de la permanència. Viuen en la mateixa plaça del barri de Kross de Donostia, però no poden veure's, enlluernats pels sentiments violents d'uns colors. Hem preguntat a Irigoien per aquests sentiments diversos i bojos relacionats amb el futbol, així com per la seva creació. Ens ha enviat les respostes per correu electrònic.

Alguns intel·lectuals i/o agents de l'esquerra han criticat el futbol com l'opi del poble, i han criticat l'esport.

Si el futbol és un opi, què són totes les pretensions de poder que emanen del Poder Suprem: maltractaments, tortures, guerres cada vegada més destructives...

Sempre hi ha una guerra encesa en algun lloc del món i la indústria armera basca és un proveïdor de primer nivell per a alimentar aquestes guerres. És un tema que el preocupa especialment l'armero, com ha assenyalat en nombroses ocasions. Arma, tret, bammm! o les pistoles i les epístoles són testimonis dels treballs.

Em fan fàstic les armes… encara que, en el cas d'un masclista brut que està violant a una noia, m'hagués agradat agafar-lo… fins i tot un tanc… i un bammm! Diables! També em disgusten els venedors d'armes que fan negocis per compte de les guerres: A més del rei d'Espanya, al País Basc també tenim alguns exemplars.

És exagerat afirmar que la societat va a la deriva?

El nostre (?) en el món, els poderosos dels pobles rics són els que dominen les guerres en nom de la merda. En la mesura en què dominen, a més, ens porten pels camins que volen: ens posen en perill.

Encara que en els teus treballs triïs temes profunds i transcendentals, mai falta humor!

I, no obstant això, crec que una vida sense humor no pot ser ni profunda ni transcendental.

Humor provocador en Derdia. És una qüestió de Joseba Etxeberria, com ocorre en el llibre, la principal font de polèmica que s'ha produït en els últims anys entre aficionats de la Real i de l'Athletic?

Jo diria que sí. El que més cridava l'atenció, sí.

En el llibre, la fe té gairebé tanta presència com en el futbol. La fe i la inclinació a un equip de futbol… Veus molt lligats?

Crec que són bàsicament el mateix. I és que, d'una manera o d'una altra, aquesta inclinació respon als nostres insaciables somnis. És la notícia que un entusiasta del Betis va tirar les seves cendres d'un globus blanc i verd...

[De fet, l'equip sevillà, igual que altres clubs, té nínxols en el seu estadi per a guardar les cendres dels seus seguidors] El llegim en la
novel·la, si no ens equivoquem de boca de Telmo Uriona, que l'Athletic està en el centre i la Real està al marge.

També es parla de la complexa inferioritat dels realistes… Són tòpics?

Són tòpics, però no ineficaços, perquè estic convençut que aquest tipus de qüestions tenen el seu reflex en l'inconscient col·lectiu de cada grup. El que vull dir-li és que hi ha un petit entresolat, sí, de néixer a Bilbao a néixer a Sant Sebastià, al revés: cadascun toca el seu ruc.

Per part seva, Txefe Bian es refereix a l'honor " i a l'orgull" quan parla de la Reial Societat en la seva pàgina web. Els aficionats al futbol les ventilen amb freqüència i, a vegades, les demostren de manera desmesurada. Hi ha persones que pensen que és absolutament absurd aquesta inclinació tan atapeïda a un equip de futbol, absolutament incomprensible...

Us diré dos o tres petits detalls. En la infància practiquem alguns esports que ens deixen petjades profundes i indelebles en nosaltres mateixos, en la memòria i en el cor, i que poden adoptar la forma d'algunes cançons o himnes, o projectar-les en uns colors, o estendre-les sota la forma de relats èpics que es transmeten en les famílies o en els barris de genolls, de manera que se'ns transmet la identitat i la pertinença a una tribu. L'esport, d'altra banda, és essencialment una competició, la que té com a objectiu a Déu de la Victòria, de tal mode que qui faci seu al Déu de la Victòria té amb ell el privilegi de beure de la Copa de l'Omnipotent, que pot convertir al més humil seguidor en un superheroi, jopundo de tots els aplaudiments i lloances.

No hauríem de ser ingenus, sota aquests focs artificials dels esports –sota les copes i les txapelas guanyades–, perquè sempre apareixen els factors que embruten i embruten aquests sentiments suposadament lloables: d'una banda, tenim les infraccions –jo, limitant-me al camp de futbol, castigaria amb la targeta vermella les contusions i trepitjades–, i per un altre, els diners, la font de la major part de la corrupció.

Què opino de l'amor a uns colors? Doncs bé, lluny d'enfurir-se i enfurir-se contra tal abús, contesto amb un somriure piadós a la pregunta, prenent en consideració d'una vegada als protagonistes de la novel·la: Klara i Txefe, Geno i Telmo. Qui pot sentir-se, en efecte, més que ningú en el nostre món, quan se sap que l'horitzontal pot igualar tots els somnis dels éssers humans...?

“No cridis a això masclisme, sinó ob-jek-tu-bi-ta-et!”, diu Telmo, parlant del futbol femení. En quina situació veu el futbol femení?

Jo estic totalment a favor de les noies i de les dones perquè participin en qualsevol esport, no sols com a amateur, sinó també com a professional. No obstant això, pensar que les dones futbolistes duran a terme el seu objectiu de la nit al dia –que les dones guanyaran tant diners com els homes– em sembla una quimera. En les lluites pels drets, no obstant això, veig a les dones més poderoses que als homes, més voluntàries també, i faran i farem el camí. Almenys el primer pas –i no el menys important!– ja ho han donat i ja ho hem donat, ja que els jugadors de la Real es van emportar la copa de la reina; també tenim l'acolliment multitudinari que es va fer als campions en Donostia, els estadis plens de gent…

En el seu moment va estudiar enginyeria, va ser jugador de futbol... Com es va submergir Joan Mari Irigoien en el món de les lletres?

El meu pare era futbolista d'una manera que, mentre estudiava medicina en la Universitat, va ser porter del Real Club de Futbol de Valladolid. Era un literat molt amant de la literatura i ja coneixes el vell proverbi: què tal, què tal l'estella?

Com molts altres escriptors han reconegut, va ser la influència d'alguns escriptors sud-americans la que et va animar a escriure.

Sí. De jove, en una era futbol i en l'altra estudis, vaig estar molt ocupat. Però quan vaig ser a Veneçuela, a més de donar les classes que em corresponien –les de Física i Matemàtiques–, vaig trobar hores i hores per a satisfer la meva afició: llegir llibres i llibres, sobretot obres mestres d'escriptors llatinoamericans: Pedro Páramo, Donya Bàrbara, Cent anys de solitud, Jo el Suprem, Sobre herois i tombes, La ciutat i els gossos, profunds, etc. Després, tractant de fer de la meva afició un ofici, vaig començar a escriure: d'aquí van sorgir la promesa del Gall i les fulles del Poliedre. No obstant això, no crec que hagi escrit totes les novel·les que he escrit sota la influència de les obres dels mestres del boum: Des del balcó de la tardor, Arma, tret, baaam! els llibres, per exemple, no tenen res a veure amb el realisme màgic.

Vostè és un mestre de retrats bucòlics de diferents èpoques de la història del País Basc, especialment en Babilònia. És aquesta una característica de la seva obra?

M'han dit “imatges bucòliques”, i no m'ha agradat. La vida, en efecte, té alguna cosa de bucòlic, però també de tràgic i cruel. Quant a mi, en tals ocasions, m'agrada reflectir aquests dos mons, ja que els considero complementaris entre si. És cert, per exemple, que l'àvia Roxali i Margari tenen les seves converses poètiques, però també és cert que Trinido mata a Feliziano i Margari fa al seu bebè. Tal vegada és meu el problema, perquè a mesura que el bucòlic diu que em ve al capdavant el tou, en literatura, no m'agraden les blanors.

S'ha dit que Babilònia ha estat el cim de la teva obra. Has volgut superar aquest treball o has sentit la pressió de la necessitat a l'hora d'arrodonir els teus treballs posteriors?

En l'època en la qual era escriptor novençà, pot ser que tingués uns recels, però, després de dedicar gairebé tota la meva vida a les lletres basques, em vaig acostumar i em vaig acostumar a aquestes situacions. Us puc contestar d'una altra manera, si vosaltres voleu: avui dia em sento com un gos vell, i com ells, ni borden ni maunk.

D'altra banda, heu pres a Babilònia com la meva millor novel·la, i no sé, perquè… Jo us donaré tres títols, perquè no sé quin dels tres és la millor –o quina és la pitjor, per descomptat –: Babilònia, Lur bat haratago o Orbetarren trilogia. No obstant això, en un altre temps, contestava sempre a la periodista que em dirigia l'entrevista: “El pròxim serà el meu Everest!”, i ara també… Amb les mateixes paraules us respondré, quins diables! Però si no estic més ràpid que un llamp, hauré de publicar-lo en l'editorial r. i. p., això sí...

Escriure una crònica facultativa de dos anys seria la forma més eficaç que pot tenir un escriptor per a fer front a la malaltia...

Bé, també ho vaig fer. A canvi, em van venir uns pocs lectors que em van reconèixer que havien pres el llibre per una crossa i que els havien ajudat molt. Mai!...