Traduït automàticament del basc, la traducció pot contenir errors. Més informació. Elhuyarren itzultzaile automatikoaren logoa

"Cal demanar al cinema que almenys estigui despert"

  • El cinema és una successió de gestos, una seqüència de gestos. El cineasta fa l'ullet constant a la càmera, al paisatge, al personatge, a l'objecte. Si es perd el gest, es perd el cinema, es perd la humanitat. El director anglès Ken Loach (Nuneaton, Warwickshire, 1936) és una espècie que es dedica al cinema, el gest i la humanitat. Enguany ha participat en el Festival de Cinema de Sant Sebastià i ha presentat en la secció perles la pel·lícula Sorry We Missed You, que compta amb el suport del públic i la crítica.
Donostiako Zinemaldian izan da Ken Loach 2019an (argazkia: Dani Blanco).
Donostiako Zinemaldian izan da Ken Loach 2019an (argazkia: Dani Blanco).

Està realitzant entrevistes en una sala del Teatre Victoria Eugenia de Donostia-Sant Sebastià, i ha estat entrevistat per tres o quatre periodistes de manera simultània. Porta en això tot el dia. La majoria dels directors ho fan quan venen al festival, però no tots. L'acolliment i l'actitud distant són freqüents, en alguns casos fregeixi i esponjosa. El que no és habitual és que als 83 anys tinguin tanta frescor a l'hora de contestar preguntes, la qual cosa no sol ser habitual és que els periodistes s'acomiadin un a un amb gestos amables, que no es fixin en el temps –“deixa'ls fer-los una altra pregunta, perquè cadascun podrà fer tres”, i que mostrin un gest humorístic el respecte pel treballador que li ha acompanyat: “Jo dic ximpleries i el traductor me les arregla. Ell ha fet el treball més gran aquest matí”.

Loach és, juntament amb Mike Leigh, l'hereu principal de l'escola British Social Realism (Realisme Social Britànic). Li diuen que fa cinema social, cinema polític. No ho nega, però ve un matís a continuació: “Si he estat políticament compromès des de jove, si he fet cinema social, és per la gent. M'interessa la gent, el barri”. En la seva llarga trajectòria cinematogràfica Miren Ken Loach sempre ha tingut gent, treballadors, gent senzilla. Va començar a treballar per a televisió en la primera meitat de la dècada dels 60, i va dirigir diversos docu-entenimentades que es van fer famosos, entre els quals destaca Cathy Menja Home, rodada en 1966. Es tractava d'una pel·lícula sobre les dificultats que tenia l'accés a un habitatge en el sistema britànic de benestar després de la Segona Guerra Mundial. Va ser produït per la BBC i va suposar la modificació de la llei dels sense llar.

"Per a mi és imprescindible que senti la història que estic contant, en cas contrari no quedaria creïble i no arribaria a l'espectador"

Des de llavors, ha realitzat més de 30 pel·lícules en més de mig segle. Però el gest de determinació continuava dient: “Les pel·lícules no són meves. D'una banda, perquè gairebé sempre ho he fet en equip i en col·laboració. Últimament he tingut a Paul Laverty com a company en l'elaboració de guions. I, d'altra banda, perquè una vegada fetes les pel·lícules no són nostres, sinó de la gent”. Va començar la seva col·laboració amb Paul Laverty en 1996 amb Carla’s Song. Li van seguir My Name is Joe (1998), Bread and Roses (2000), Ae Jog Kiss (Just a Kiss) (2004), The Wind that Shakes the Barley (2006), It’s a Free World (2007), Route Irish (2010) i I, Daniel Blake, entre altres. I amb ell, Sorry We Missed You també s'ha convertit en un dels més recents. I la gent, la gent del poble, precarizada, protagonista una vegada més. “El capitalisme ha arribat a la seva fase més salvatge. És el propi treballador el que s'explota a si mateix, el sistema l'obliga a això. No diria que és esclavitud, perquè aquesta paraula té connotacions molt dramàtiques, però la diria explotació”. La pel·lícula està protagonitzada per la família d'un humil barri de Newcastle, que viu a Nova York. Des de la crisi de 2008 estan en ple esforç per a avançar econòmicament. La seva dona treballa en la cura dels malalts i majors. El seu marit troba un nou treball com a distribuïdor, com a autònom. Pot ser qualsevol família d'Euskal Herria. Precarietat: hores i hores treballant, sense temps per a la família, per a les relacions… Capitalisme i aclaparament.

Ha retratat vostè a una humil família anglesa, però pot ser que hi hagi una família modesta a Europa.

Les pràctiques del mercat lliure tenen una influència directa en les famílies més humils; el principal instrument del lliure mercat és l'explotació, i si els membres d'una família treballen entre 10 i 12 hores al dia, això afecta a les relacions. Pots somriure en el treball i davant els teus majors, però quan tornes a casa els comptes esclaten i no es construeixen relacions sanes amb la teva parella, amb els teus fills, amb els teus amics… La culpa és del mercat i l'explotació, no de la gent. Un treballador cansat, sense energia, que sofreix. L'estrès és terrible, l'estrès econòmic, és un dels principals mals del moment, alimentat i impulsat pel capitalisme.

Les famílies humils són les principals oblidades al cinema, en les pel·lícules?

En mans de qui està la indústria del cinema, qui fa cinema sobretot? El que es mostra al cinema no està condicionat per tants guionistes i directius, sinó pels inversors, i aquests grans propietaris del capital, els inversors, obliden a la família humil. Hi ha molta gent que faria pel·lícules sobre gent corrent, jo les conec, i no són poques, però només algunes ho aconsegueixen; normalment, aquesta gent amb idees no té recursos. Neroni i Aki Kaurismaki som una excepció.

Quin és el teu objectiu principal amb el cinema social, mostrar el que passa o també provocar una reacció, un moviment, una protesta?

Bertold Brecht deia I pensava sempre en el poema: “Sempre he pensat que les paraules més senzilles han de ser suficients. Quan digui com són les coses, el cor de la gent es trencarà. Que et cauràs si no et defendes a tu mateix”. I en això m'esforço per contar el que passa de la manera més senzilla i directa possible. Amb això basta perquè el receptor es posi trist o s'enfadi... Després estarà en mans de cadascun el que fa, la qual cosa fa, si porta aquesta indignació, aquesta resignació, a un moviment polític o social.A la pel·lícula, al cinema cal exigir-li almenys que estigui despert, despert i atent al que passa.

Personatges castigats per l'estructura social són els protagonistes de les pel·lícules de Ken Loach. A la foto, una imatge de la pel·lícula 'I, Daniel Blake'.

El cineasta necessita empatia amb els personatges?

Per a mi és imprescindible sentir la història que estic contant, en cas contrari no es veuria digna de creure i no arribaria a l'espectador. En Sorry We Missed You hem intentat posar-nos en la pell d'una família precarizada, donar-li veu i fer l'ullet a allò que és explotat. El tema dels falsos autònoms i la precarietat s'ha convertit en el pa de cada dia, i jo no pensava que l'hagués vist mai. En la pel·lícula es veu com els nous caps volen que els treballadors assumeixin responsabilitats que no els corresponen. La gent no és feliç d'aquesta manera i arriba a perdre l'esperança.

Ha esmentat l'esperança. Costa Gavras també ha participat en el Festival de Cinema de Sant Sebastià. Ha dit que està desil·lusionat per l'actitud de l'esquerra tant a Europa com en el món. Tu també ho estàs?

Jo crec que la gent s'adona que per a poder governar l'esquerra necessita primer unitat. Pot haver-hi diferents enfocaments, tàctiques i estratègies per a aconseguir vots, però a l'hora d'elaborar un programa es necessita una mínima unitat per a establir què és realment prioritari. És imprescindible la responsabilitat política, buscar la unitat i trobar-la a l'esquerra; a l'una tenim el capitalisme en les seves diferents formes, però ell avança unit, amb el comerç, amb el mercat lliure, amb la globalització, i si és necessari amb el feixisme… Mirant a Anglaterra, tenim el Corbyn. I això em fa esperar. És un personatge completament diferent de Tony Blair. Ha reforçat el sindicalisme, ha unit a l'esquerra al Regne Unit, s'ha enfrontat als poderosos. Tot això és molt. Jo crec que és possible aconseguir aquesta unió. Aquesta és la meva esperança.

Fins i tot fora d'Anglaterra?

"És imprescindible la responsabilitat política, buscar la unitat i trobar-la a l'esquerra; a l'una tenim el capitalisme en les seves diferents formes"

Mai vaig creure que digués això, però seguim l'exemple d'Anglaterra. Quant a l'esquerra, crec que està bastant bé. I espero per dues raons. D'una banda, el poble pla sempre avança, sempre hi ha algú disposat a lluitar. I, d'altra banda, el sistema capitalista salvatge està esclatant, no dona per a més… D'aquí poden venir coses bones si es recull i es treballa bé. Sí, però també els treballadors i el poble en general voten a la dreta i fins i tot a l'extrema dreta en EE.

Els treballadors també tenen elements reaccionaris, no ho negarem. Tots ho tenim. La idea del capitalisme és molt potent, cerca el teu èxit, la individualitat… i quan les coses van malament, la gent per por, gira a la dreta. Però estem destruint el món i cal exigir responsabilitats a la classe d'autoritat, no al treballador. Christine Lagarde deia que “hem de créixer, hem de créixer”, però això és absurd. I sí, el treballador pot mirar per la televisió a dirigents com Trump, quan no hi ha una altra alternativa… Hi ha una idea molt simple darrere, quan tu ets pobra et culparàs del teu company o companya, perquè és la més fàcil, perquè té un color diferent de pell, o perquè té un treball… però hem de lluitar contra això. Hem de fer autocrítica, deixar de costat els somnis de riquesa i mobilitzar-nos per a exigir dignitat vital. Jo crec, a més, que la gent corrent continua tenint valors de solidaritat i d'honestedat; els de dalt no ho tenen, han deixat de solidaritzar-se i com a màxim ofereixen caritat.

'Sorry we missed you' és l'última pel·lícula de Ken Loach.

Si alguna vegada canviés la realitat social, faria un altre tipus de cinema?

(riu) Si deixo de fer pel·lícules sobre treballs precarizados i falsos autònoms, no hi ha dubte que serà un bon senyal. Significa que s'ha donat el canvi. Però sent realista, en aquests anys que porto fent cinema continuo fent pel·lícules sobre injustícies socials. I porto ja alguns anys!

De totes maneres, no has perdut l'humor.

No, són temps, i a vegades fico més humor en les pel·lícules. En Sorry We Missed You també hi ha humor. I, per exemple, el futbol em posa d'humor. Sempre que puc veuré futbol en el meu barri. Bath City juga en la quarta divisió d'Anglaterra. Es crea una comunitat al voltant d'ella i l'ambient és bell. No m'importa res l'èxit del futbol de primera divisió [en 2015 l'equip estava devorat per deutes, i el propi Ken Loach va llançar una iniciativa perquè l'equip de futbol es convertís en un club comunitari i tot el que participi tingués dret a votar. Des de llavors, Bath City és un equip de propietat comunitària.

 

Porta uns anys en el món del cinema, sí, més de 50. I no ha perdut l'interès, la responsabilitat, artística i humana, per la gent humil. Acabades les entrevistes ens hem acostat als treballadors de les residències que estan en vaga i hem sabut que ha conversat amb ells, “per a mostrar solidaritat i, de pas, per a donar visibilitat a aquesta lluita”. Gest.


T'interessa pel canal: Zinema
2025-04-11 | Irutxuloko Hitza
Helena Taberna guanya el Premi del Festival de Cinema i Drets Humans
La cineasta Helena Taberna rebrà enguany el Premi del Festival de Cinema i Drets Humans de Donostia-Sant Sebastià. El lliurament del premi tindrà lloc el divendres, 11 d'abril, a les 20.00 en la gala de clausura que se celebrarà en el Teatre Victoria Eugenia.

2025-04-04 | Sustatu
Kneecap, ara subtitulada en basc
Coneixeu la pel·lícula Kneecap? Va ser nominada als Oscar. És la història d'un trio de Belfast. Kneecap Hip hop és una coneguda banda de música i drogues, un humor irlandès i tradició, un film viu que ressalta les contradiccions entorn del gaèlic i a l'ambient de West... [+]

Askatu dute kolonoek jipoitu eta militarrek atxilotutako Oscar saridun palestinarra

No other land dokumentalaren zuzendari Hamdan Ballal kolono sionistek jipoitu zuten astelehenean bere herrian, beste hainbat palestinarrekin batera, eta Israelgo militarrek eraman zuten atxilo ondoren. Astarte goizean askatu dute.


Chantal Akerman eta urrezko 80ak

Donostiako Tabakaleran, beste urte batez, hitza eta irudia elkar nahasi eta lotu dituzte Zinea eta literatura jardunaldietan. Aurten, Chantal Akerman zinegile belgikarraren obra izan dute aztergai; haren film bana hautatu eta aztertu dute Itxaro Bordak, Karmele Jaiok eta Danele... [+]


Martxan dago euskarazko film laburren Laburbira zirkuituaren 22. edizioa

35 film aurkeztu dira lehiaketara eta zortzi aukeratu dituzte ikusgai egoteko Euskal Herriko 51 udalerritan. Euskarazko lanak egiten dituzten sortzaileak eta haiek ekoitzitako film laburrak ezagutaraztea da helburua. Taupa mugimenduak antolatzen du ekimena.


2024an Euskal Herrian estreinatutako 900 filmetatik bi baino ez dira euskaraz izan

Pantailak Euskarazek eta Hizkuntz Eskubideen Behatokiak aurkeztu dituzte datu "kezkagarriak". Euskaraz eskaini diren estreinaldi kopurua ez dela %1,6ra iritsi ondorioztatu dute. Erakunde publikoei eskatu diete "herritar guztien hizkuntza eskubideak" zinemetan ere... [+]


Animaziozko Film Onenaren Oscarra software librearekin sortutako ‘Straume’ pelikulak irabazi du

Gints Zilbalodis zuzendari letoniarraren Straume filmak irabazi du 2025eko Animaziozko Film Onenaren Oscar Saria. Pixar eta Dreamworks estudio handiei aurrea hartu dien filma 3D irudigintzarako software libreko Blender tresna erabiliz sortu dute.


Adimen artifizala zineman: legezkoa bai, baina bidezkoa?

Geroz eta ekoizpen gehiagok baliatzen dituzte teknologia berriak, izan plano orokor eta jendetsuak figurante bidez egitea aurrezteko, izan efektu bereziak are azkarrago egiteko. Azken urtean, dena den, Euskal Herriko zine-aretoak gehien bete dituztenetako bi pelikulek adimen... [+]


Punto de Vista: mundua pantailan ikusteko beste modu bat

Otsailaren 24tik eta martxoaren 1era bitartean, astebetez 60 lan proiektatuko dituzte Punto de Vista zinema dokumentalaren jaialdian. Hamar film luze eta zazpi labur lehiatuko dira Sail Ofizialean; tartean mundu mailako lau estreinaldi eta Maddi Barber eta Marina Lameiro... [+]


2025-02-19 | Ula Iruretagoiena
Territori i arquitectura
Arquitecte actor

S'acaba de celebrar a Madrid un congrés per a arquitectes que debatrà sobre la crisi de la professió d'arquitecte. Han diferenciat la forma tradicional de ser arquitectes de l'actual. En què es troba el tradicional? El de l'arquitecte èpic que apareix en la pel·lícula The... [+]


2025-02-19 | Estitxu Eizagirre
Francisco Vaquero
“Euskal Herria makroproiektu berriztagarrien aurka borroka gehien egiten ari den lurraldea da”

Makroproiektu "berriztagarriek" sortzen dituzten ondorioak filmatu ditu Vidas irrenovables (Bizitza ez-berriztagarriak. Euskarazko eta frantsesezko azpitituluak prestatzen ari dira) dokumentalean Extremadurako (Cabeza del buey, Espainia, 1985) landagunean hazitako... [+]


Premis Goya i moltes coses que es diuen (no)
Nombrosos ciutadans bascos han estat guardonats en els premis Goya que s'han lliurat aquest cap de setmana per l'acadèmia de cinema espanyola. En la segona part de l'article, desgranarem algunes qüestions que han donat molt a parlar.

'Itoiz, udako sesioak' filma
“Itoizek eragindako emozioen bideari eutsi diogu, Juan Carlosek egin duen benetako prozesua jaso dugu”

Itoiz, udako sesioak filma estreinatu dute zinema aretoetan. Juan Carlos Perez taldekidearen hitz eta doinuak biltzen ditu Larraitz Zuazo, Zuri Goikoetxea eta Ainhoa Andrakaren filmak. Haiekin mintzatu gara Metropoli Foralean.

 


Eguneraketa berriak daude