Fa vint anys que es va publicar com a escriptor i fa 30 anys que es dedica a la metal·lúrgia. Què li ha aportat ser treballador industrial a l'hora d'escriure?

Un escriptor ha de reflectir o mostrar el seu entorn, i aquest ser m'ha donat l'oportunitat de conèixer molts contextos de treballadors i de famílies treballadores. Probablement, he inclòs en els meus llibres temis i gent en funció d'ells. El taller em dona un “context extraordinari”. Els meus llibres serien diferents si tingués un treball d'oficina.

Treballadors i treballadores del metall de Bizkaia han aconseguit un preacord, entre ells l'escriptor Iñaki Irasizabal…

Així és. La setmana passada vam fer una vaga i avui també (l'entrevistem el 29 de novembre) estava convocada. La convocatòria ha quedat suspesa pel preacord. Les peticions són justes i jo també estic lluitant amb els meus companys.

Sent escriptor, com et veuen els teus companys?

Com a curiositat, però amb respecte.

La Fira de Durango, per exemple, què és per a tu?

Normalment no vaig a la Fira de Durango. Continuo estant fos. És veritat, jo soc part, els meus llibres són aquí, es venen, però marxo una mica a part, aquest món no m'atreu, ho dic amb respecte, em sembla bé que hi hagi indústria cultural, però no és meva.

Segons Teresa Larrea (podria ser el pseudònim de Xabier Mendiguren, editor del llibre) les estructures de les teves novel·les segueixen les de Thriller, però el crim i el misteri no són més que l'amor. La teva veritable intenció és fer un retrat de la societat?

El nucli de les meves novel·les o contes és fer un retrat negre de la societat. No obstant això, la denominació de gènere no em compleix. Jo sempre vull contar una bona història, narrada com puc. Tota la resta és secundari per a mi. És a dir, si és un conte, i puc explicar-lo en deu folis, no escriuré la novel·la i no serà negre. La denominació de gènere és una excusa, un mitjà. No em sento lligat a un gènere. En el fons els gèneres són límits, la denominació de gènere et limita i el gènere negre encara més.

Què és una novel·la negra per a tu?

Es tracta d'una història que té delictes, que és el seu eix central, i que fa un retrat de la societat. Però, per exemple, el fil de la novel·la no té per què molestar-te a inventar a l'assassí, si l'important és saber qui és l'assassí, per a mi no és negre, és de la policia. Jo faig aquesta distinció. No m'interessa el gènere policial, aquestes novel·les estan més prop de les matemàtiques que de la literatura.

Has escrit molt i la crítica t'ha fet cas. Com t'ha tractat la crítica?

La majoria de les crítiques no posen bé els meus llibres. Els crítics, en general, m'han tractat malament, els meus llibres no són del gust de la crítica basca.

Has estat premiat diverses vegades. Recentment has guanyat el Premi Gabriel Aresti per encàrrec d'Epaila a través del conte. Què opina dels premis literaris?

Els premis tenen dos avantatges: et donen diners, perquè el nostre sistema literari dona molt pocs diners, i també t'alimenten el teu “ego”. Almenys algú et diu que el que estàs fent és vàlid. Vaig presentar tres contes al Premi Gabriel Aresti, els vaig escriure per al llibre de la família de la felicitat, però eren massa per a ficar-los en el llibre i em van quedar fora. En cas contrari no em presento als premis. I heus aquí que m'han donat el gran premi. Com a màxim esperava un accèssit. Encara quedant el tercer, reps 1.700 euros. No és poc.

És necessari l'ego per a escriure?

No sols per a escriure, sinó també per a viure. La veritat és que el meu escriptor ja no és gran, el meu lloc en la literatura no és extraordinari, ni com a persona; no obstant això, em resulta motivador vendre llibres o rebre algun premi.

Alguns dels teus contes estan ambientats en l'època posterior a la transició política, a la fi dels 80.

Perquè el primer món que vaig conèixer és quan tenia 7-10 anys. El paisatge del primer món que un coneix està molt present en la vida, també la persona, que jo –com vostè ha dit– tenia a la fi dels anys 80. L'època i les persones d'aquesta edat enraízan fortament en tu, alguns estereotips et queden per sempre, alguns personatges apareixen constantment en la teva memòria. Un parell de contes pertanyen a aquella època, encara que no tots.

L'època que segueix a ETA és la d'avui. Ha influït el canvi en el seu ofici d'escriptor?

Sí, per descomptat. En primer lloc perquè afecta a tota la societat. Però el canvi no ha estat només des del moment en què ETA va desaparèixer. En la història d'ETA va haver-hi diferents èpoques. No és el mateix ambientar una novel·la al País Basc en les dècades dels 60, 70, 80 o 90, en totes aquestes èpoques l'evolució de la societat va ser constant. Per exemple, en la dècada dels 70-80 la crisi va ser brutal, crec que més forta que en l'actual. El que vivim en aquesta dècada és dur, però avui dia la societat rep més suport econòmic. Molta gent dels anys 70 va passar per una situació molt dura, es va quedar al carrer. La reconversió industrial va ser enorme, les subvencions no eren les actuals. Per descomptat, el canvi actual ha estat tremend. La sostracció d'ETA ha tingut una gran influència en la societat a causa del fenomen de la globalització.

La literatura del futur serà diferent. S'ha perdut l'encant?

Sí, sí... hi haurà encants. La societat ha canviat i canviarà encara més, però a saber quin tipus d'estereotips seran o quin tipus de coses seran encantadores. O què serà encantador… En els pròxims 30 anys seran altres tabús que avui dia no existeixen. Jo, no obstant això, soc optimista. No crec que la societat hagi empitjorat, sinó que va millorant a poc a poc. Crec que estem millor ara que en l'època en què vam néixer.

Què ha suposat l'època en la qual ens trobem?

Avui dia es poden escriure coses que no es podien escriure. És a dir, es necessita la distància per a escriure sobre diversos fets i temes, no sols per a la societat que envolta a ETA, sinó també per a la de l'altre costat. En els últims 60 anys la societat ha canviat radicalment, la qual cosa és molt evident en l'educació. L'escriptor ha de centrar-se constantment en el canvi de caràcter de la gent.

En els contes de la família afortunada no hi ha herois.

La narrativa que m'agrada és el conflicte, el conflicte gira entorn de la història, els conflictes i, per exemple, la gent coixa o incompleta. Aquests caràcters et donen més oportunitats per a ser més creïbles. Si algú fa tot bé, si juga amb sentit comú, no hi ha història, no hi ha novel·la, no hi ha pel·lícula… La narració ha de ser alguna cosa amb incertesa. Els estúpids personatges faciliten la narrativa. Aquesta intenció té a veure amb la novel·la negra, els personatges sempre tenen algun defecte, o un malestar amb els altres, alguna cosa que genera conflicte. Si no hi ha conflicte, no hi ha res a comptar. Si la família és feliç, comença i acaba en dues files, no pot teixir cent folis. La ironia o el sarcasme són necessaris, per descomptat, el títol del meu últim llibre cal llegir-lo en aquest sentit.

Família: niu de l'amor, pilar de la societat, eina d'ajuda mútua, criança de nens i protecció d'ancians. Família: el temple de la hipocresia, el forat de les mentides, el dipòsit dels odis, l'escola de la rigidesa…

Així és. És una família bona i dolenta al mateix temps. En la literatura, les característiques de la família són adequades per al significat: tothom pertany a la família o part d'ella, però totes són diferents. La família t'ofereix un munt de contrastos i oportunitats. S'utilitza molt en narrativa.

La teva forma de narració a vegades cau en la dolorosa narració.

Pot ser. Busco una mica de tendresa perquè les narracions siguin interessants. El desenvolupament dels personatges em porta a la tendresa. Com a lector m'agraden aquest tipus de llibres, en lloc de fixar-me en l'argument principal, m'agrada completar la narració amb detalls i petites trivialitats.

Un crític afirma que el lector no trobarà en el llibre una crítica social.

Jo crec que el crític volia dir que “un dels contes tenia com a objectiu fer una crítica social”. Doncs no. Si això fos la meva intenció, escriuria l'assaig, o un blog. El meu objectiu és contar bé les històries. Els meus llibres no tenen per objecte especialment la crítica social, ni els d'ara ni els del passat. Vull crear una bona història, crear personatges complexos, plens de matisos, la crítica social no és la meva tasca. En les meves novel·les, a vegades, es pot reconèixer la petjada de la crítica social, però s'ha mostrat de manera involuntària. En absolut en els contes. Els personatges dels meus llibres són defectuosos, viuen embolicats en conflictes socials, han conegut la crisi econòmica i la drogoaddicció, però malgrat això, no vull fer una crítica social.

T'has quedat a gust amb la portada del llibre?

Sí. L'editor tenia una altra idea, posar a la família americana tradicional en un posat, amb la foto trencada... L'il·lustrador va dir que aquesta idea estava molt vista i a mi això m'ha semblat molt bo. La frase del pot de cendra del meu pare és molt bona: “El pare sempre en la nostra ment”. Sempre es pensa en el meu pare, però tothom riu.

La societat ha canviat molt i també la manera d'afrontar la mort. La mort està molt present en els teus textos.

Sí, perquè tots vivim condicionats per la mort. La mort del meu pare apareix sovint en els meus llibres. Però això és ficció. En la nostra vida, la mort real, s'amaga, la situació de mort ha canviat molt. Imagini's, quan el meu avi agonitzava, em van portar de la mà a ell, tenia sis anys. Avui dia això no es fa. En cas de fer-ho, el nen no dormirà, per la qual cosa haurà de ser portat al psicòleg.

Segons William Douglass [antropòleg] en les seves obres, en Aulesti (Bizkaia), quan algú moria, es posava als nens en primera línia de la vetllada. Els nens resaven al costat del capellà. El canvi cultural que s'ha produït en un segle és enorme, i no sols entorn de la mort. Avui dia els mitjans de comunicació influeixen més en la societat que la mort. Per descomptat, això influeix en la literatura.

El creador no pot suportar la realitat. L'escriptor també ha de crear un món paral·lel per a viure. No és el seu cas. Vostè viu lliurat al treball de la fàbrica, a la indústria...

En principi, no estic d'acord amb aquesta premissa. L'ésser humà és narrador, mestressa el joc i el joc, Gizakia Homo ludens és bufó juganer. L'ésser humà sempre ha contat històries i encara avui –en totes les cultures– li agrada comptar i contar històries bones, estimulants. Els escriptors ho fem o ho intentem... Per a mi l'escriptor turmentat és un estereotip d'escriptor. Es tracta d'una etiqueta per a vendre al maleït escriptor o per a aconseguir prestigi, una etiqueta pedant. Els escriptors que jo conec són normals, porten una vida normalitzada i còmoda. No viuen sota un pont. Jo no conec res d'això.