En 1840, amb 19 anys, després d'una carrera bastant accidentada com a estudiant, i aprofitant els diners aportats pels seus pares, Gustave Flaubert va viatjar pels Pirineus i Còrsega. Era algú que des de jove havia caigut en l'addicció a les lletres, un escriptor molt primerenc per al seu segle –tenia 13 anys quan va publicar el seu primer text en la revista manuscrita Art et progrès, creada per ell i el seu company Ernest Chevalier–. Per tant, Flaubert, que apareix en les línies que va escriure sobre aquest viatge, no és encara el que amb grans novel·les sentimentals com a Madame Bovary o L’Éducation es convertiria en un rockstar literari del segle XIX. Però, no obstant això, és Flaubert Flaubert: Un dels grans escriptors de la literatura francesa, totalment canònic, és font d'inspiració per a no pocs escriptors d'avui. Perfeccionista en l'estil, va viure el relat del segle en el qual va viure – si respirem un gram d'aquesta passió per utilitzar “le mot juste” els periodistes que cada vegada escrivim més a poc a poc, ah, llavors–, i per això, crida l'atenció l'escassa atenció que ha rebut el que va escriure sobre Euskal Herria.

Prengui el cas d'Hondarribia, per exemple. Si entres en la web municipal, es diu que dos importants escriptors francesos del segle XIX van escriure sobre el poble –Victor Hugo i Stendhal–, però Flaubert no apareix en absolut. És com si en les festes patronals de 1973 Iggy Pope, David Bowie i Lou Reed toquessin en la Benta, i ara no esmentéssim una de les tres: un buit que crida l'atenció, atribuïble probablement a la falta de coneixement del text de Flaubert, que també es va publicar en el llibre Voyage dans els Pyrénézulées i Corse.

Agafarem les mànigues fins al colze i a treballar una mica amb aquestes pàgines precioses. Després d'explicar que el Bidasoa li ha portat fins a Hondarribia i menysprear l'Illa dels Faisans –que no mereixia ni un esment–, Flaubert es troba a la porta principal del casc vell. Va entrar i va treure a una noia descalça, "descalça, amb vestits de vermell, que es recolzava en les seves espatlles. No va tornar el cap i va seguir el seu camí. Hondarribia està a punt de caure. No se sent cap soroll als carrers, l'herba s'empeny contra les parets abrasades, no hi ha finestres a les cases. El carrer principal és recta i abrupta, envoltada de cases negres, amb balcons corromputs, en els quals s'assequen al sol grans parracs vermells; hem pujat lentament, mirant a tots costats i més encara mirant”.

Bé, si ets una mica xovinista hondarribitarra, la veritat és que la cosa no comença molt bé. Però, sent, se sentien els últims tirs de la Primera Guerra Carlista quan l'escriptor, nascut en Rouen, va passar per aquí, no es podia demanar al poble que estigués tan bonic i brillant amb les traves en tires i tiretes recentment acabades. A més, la cosa comença a millorar, perquè sembla que Flaubert va tenir un trip als carrers del poble: “Mentre passava per Hondarribia, vaig obrir completament les impressions que em succeïen, vaig gaudir de l'excitació, d'una sensualitat que volia devorar-ho tot; em vaig submergir amb totes les meves forces en la meva imaginació, vaig completar imatges i il·lusions i em vaig dedicar amb tot plaer a perdre'm i submergir-me”.

El cant d'una dona interromp aquesta situació de satisfacció. El ritme lent i trist d'una “cançó espanyola” crida l'atenció de l'escriptor: “Probablement era una dona d'edat, la seva veu tremolava i semblava lamentar-se d'alguna cosa que havia desaparegut. No veia res, el carrer estava desert, el cel era blau i lluminós sobre els nostres caps, tots callem. Què volia dir aquella cançó espanyola, cantada amb veu vella? Era el dol dels morts? Tornar als anys de joventut? El record d'una època bona que ja no existeix? Una cançó de guerra cantada sobre aquests enderrocs? O la cançó d'amor murmurada per la vella desconeguda?”. En aquest dubte, una altra veu, més jove, comença amb una cançó més alegre que Flaubert descriu com un bolero, però aviat acaba la cançó que l'escriptor equipés amb la melodia dels pasturatges.

Així que segueix a peu, evitant els pous que se li presenten aquí i allà enmig del carrer. “No sabem on anem, el poble també té la impressió d'estar a la deriva i de pensar coses doloroses”. La frase es comprèn una mica més endavant, quan es troba amb un pescador i li mostren el lloc que es va utilitzar per a disparar garlandes durant la guerra. “Com els carlistes han resistit, han caigut un a un, com l'Edat mitjana va caure de pedra en pedra, però han hagut d'arrencar-les i s'han estripat moltes ungles; cada casa, cada porta, cada biga està voltada de bales, l'església ha aixecat canonades, els obusos enemics han arribat fins a Behobia i han matat a homes”. De sobte, sembla que el bohemi, l'estilista, el viatger despreocupat no pot fer més abstracció del que li envolta.

Repassa les coses que ha comptat abans: les parets abrasades, les cases negres, la noia amb els peus descalços que passa per davant sense mirar, el paisà aguaitant als visitants que han vist bé, el trist cant d'una anciana. Són imatges de la postguerra, l'Hondarribia de 1840, la siriana d'avui, què importa, els cadàvers encara estan càlids. Posteriorment, es dirigirà al barri de Madalena, on els nens li envoltaran en la zona de la Samalda, amb l'esperança de rebre alguna almoina. Flaubert: un ric en l'últim poble de Guipúscoa destrossat per la mort i la misèria. No s'esmenta el que va escriure aquest il·lustre visitant perquè va donar aquesta trista imatge? A l'escriptor, no obstant això, li havia quedat una pista: “Vaig deixar Hondarribia, amb el dolor que es deixa alguna cosa volgut”.