Suele fer referència a tres aspectes molt importants en l'ús de la primera llengua del pacient. Quins són i per què són tan importants?

Tots els gal·lesos haurien de ser atesos en gal·lès, però les àrees crítiques són tres: nens, persones amb malaltia mental i persones majors. Alguns nens parlen una única llengua. El nen, encara que sigui nen, pot dir-li al metge on li fa mal, com se sent, però si el nen no parla el mateix idioma que el treballador sanitari, hi ha problemes de comunicació i el nen es queda sense possibilitat de parlar. El meu fill fins als 4 anys només treballava en gal·lès i als 2 anys va necessitar assessorament de desenvolupament. Li ensenyaven els dibuixos, havia de triar els dibuixos… Aquest tipus de coses no es poden fer sense usar el llenguatge del nen. En aquestes circumstàncies, els pares faran que el nen es vegi embolicat en gal·lès, però el professional de la salut que treballa en anglès en aquesta relació, encara que els pares coneguin l'idioma anglès, l'interromp. En aquestes situacions, els pares i mares prefereixen fer-ho amb gal·lès, sobretot quan estan preocupats per això. Es tracta d'un sistema que busca l'ús del gal·lès en l'atenció sanitària del nen.

Quant a les malalties mentals, per a diagnosticar la malaltia és imprescindible una bona comunicació amb el pacient. Parlant amb ell, has d'arrodonir el diagnòstic. En el segon idioma no aconseguiràs un diagnòstic tan ràpid i correcte com ho faries amb el seu primer idioma.

Però hi ha altres situacions, fins i tot quan el diagnòstic està ben fet. Si tens una depressió profunda pots perdre el segon idioma. Alguns no són capaços de comunicar-se en la segona llengua. Si no ho entens, com aconseguiràs la seva confiança i com orientaràs bé el tractament, encara que el diagnòstic estigui ben fet?

Quant a les persones majors, no és rar que desaparegui la segona llengua i torni amb força la primera. Als ancians, quan acudeixen a l'hospital per una malaltia seriosa, sovint se'ls sol confondre el cap i la situació se'ls fa encara més dura si no poden comunicar-se en el primer idioma. M'ha passat més d'una vegada, a l'ancià li han diagnosticat demència, i l'única cosa que passa és que està desorientat i no pot parlar en segona llengua. Per això és important que identifiquem als gales parlants per a alleujar la confusió inicial.

No sempre és que el malalt desconeix l'idioma, com pot succeir amb els nens. Fins i tot sabent el segon idioma, la comunicació pot ser més feble, o almenys el pacient no se sent tan segur.

A mi em passa. Després d'un llarg dia i quan em toca operar de nit, em poso a parlar de gal·lès en el quiròfan. Estic cansat, torno al primer idioma. I jo no estic malalt, sinó cansat. La gent, quan està malalta, vol ser atesa en el seu idioma o en l'idioma que ella triï, sense haver de demanar. Fins i tot en coses molt bàsiques, per a demanar neteja o per a portar-la al bany, el vol en primer idioma. Ja sap les paraules en el segon idioma, però vol sentir-se còmode. En aquestes situacions cal posar en marxa el ‘rellotge anglès’, i jo sé que soc una persona diferent de gal·lès. Una altra manera de pensar és parlar de gal·lès al seu fill.

Record que la meva mare estava morint, que havíem viscut gairebé com ficar el nas en l'ambient privat de la família, fent-la en anglès. Estava morint i també parlava en anglès.

El 80% del diagnòstic l'aconseguiu parlant amb el malalt.

Ha d'escoltar el malalt amb atenció. Què faràs si no l'entens bé, perquè està en el seu idioma? Què faràs, perquè tu no saps si ho has posat en la segona llengua i no es desembolica tan bé com en la primera? I el 80% no és cosa de Gal·les ni d'Euskal Herria, a tot el món el 80% del diagnòstic s'aconsegueix parlant amb el malalt.

Ha esmentat tres àmbits en els quals hi ha molta necessitat, però el pacient té dret a atendre-ho en el seu idioma, encara que es desembolica molt bé en la segona llengua.

Per descomptat. El pacient pot insistir a rebre atenció sanitària en el primer idioma, en gallec, però començar a reivindicar l'idioma és una nova experiència per al pacient, no volen començar en aquestes situacions, el pacient vol estar amb el metge com més aviat millor i pensarà que si comença a demanar en gallec es posarà fi a la fila. Els pacients no estan acostumats a demanar i nosaltres hem d'oferir el servei. Per tant, tenim un llarg camí en la identificació dels pacients que desitgen el gáles i dels treballadors que coneixen el gal·lès. Avui dia no sabem quants treballadors gales tenim, on estan, no sabem en quines especialitats tenim necessitats… No sabem quins són els malalts que volen fer amb gal·lès i els treballadors que saben de gal·lès, mai ens casarem amb els dos mons.

Com us les arregleu ara?

Als hospitals és obligatori parar esment amb gal·lès, no vaig agafar per als metges de família. Els metges de família s'oposen, tenen petits negocis i diuen que no tenen recursos econòmics ni de cap altre tipus per a arribar a la llengua. De moment no estan obligats, però estic segur que els arribarà. Hem de conscienciar als metges que és una obligació de realitzar una vigilància adequada amb el gal·lès. El Govern ha d'ajudar econòmicament i oferir assessorament, perquè en cas contrari aquests petits negocis continuaran dient que han de treballar més, que és una llengua més. Sí, és obligatori i nosaltres us ajudarem en aquest camí. Tal com estan les coses ara, estem reduint les possibilitats del pacient. Ens ho diuen els metges que saben de Gal·les, “jo sé de gal·lès!”, però així no podem caminar, gra solt.

En la Universitat de Cardiff imparteixes classes als metges. Vostè ha estat el primer professor a utilitzar el gal·lès.

Vaig començar en 2015. Tenia 300 alumnes i quatre eren capaços de fer gal·lès. Jo donava una lliçó a través de la gal·lesa. Enguany són 24 els alumnes que coneixen el gal·lès. Nosaltres volem metges que ho facin en gallec, però abans hem d'aconseguir que siguem estudiants de Gal·les. Menys del 20% del nostre alumnat és de Gal·les. Els alumnes venen i es van. Per tant, necessitem més estudiants de medicina local i més estudiants que aprenguin a través de la gal·lesa. Volem que l'alumnat aconsegueixi la confiança en l'ús del gal·lès, alguns aprendran coses bàsiques, uns altres seran capaces de parlar de medicina en gallec, uns altres faran els seus treballs mèdics en aquest idioma.

Es tracta de provocar un canvi cultural en la nostra universitat. Tinc 300 alumnes i quan dono la lliçó en gallec gairebé tots han de recollir les paraules del traductor a través de l'auricular, no saben que és un gal·lès. Però així, s'adonen que han d'utilitzar el traductor perquè no coneixen l'idioma, que podem parlar en un altre idioma sobre medicina, que el gal·lès és un llenguatge viu… La resposta que hem rebut ha estat increïble. Els parlants de Gal·les han obtingut més confiança, ja que estem fent classes en el seu idioma. Els alumnes d'altres llengües minoritzades també s'han adonat del que significa fer classes en la llengua minoritzada. Una noia africana es va acostar a mi i va dir: “Gràcies, ara sé que el meu idioma té valor”. Els monolingües no s'han queixat, diuen que estan molt atents a les traduccions, no els han pres a malament que es facin amb gal·lès. La vivència és molt positiva.

Heu visitat el País Basc. Estàs pensant a organitzar alguna cosa?

Ens agradaria organitzar un congrés de medicina en llengües minoritzades. L'any que ve, a Gal·les.

Ens agradaria definir i compartir pautes sobre com dur a terme la medicina en els entorns on es parlen llengües minoritzades. En aquest sentit, ens agradaria analitzar com envoltar als professionals d'una mateixa comunitat per a un adequat servei de salut i cura.

Per exemple, a Nova Zelanda hi ha molt pocs treballadors de les comunitats polinèsies en els serveis mèdics i sanitaris. Doncs bé, la Universitat d'Auckland ha elaborat un programa per a acostar als estudiants d'aquestes comunitats, per a després ser personal sanitari. En aquest exemple la llengua no és característica, però es té en compte que per a atendre les necessitats d'una comunitat es necessiten professionals de la mateixa comunitat. En el nostre cas, a Gal·les i a Euskal Herria, això significa que cal tenir en compte la llengua.