La figura de la famosa actriu Erika Roiboos serà l'encarregada d'omplir l'escenari d'aquesta nit. Llums i ombres, literals i metafòriques. No és en va que el protagonista tingui el mateix nom que el creador, ja que ha afirmat que és una obra personal i íntima. Erika, protagonista i artista, es despullarà. És una obra de teatre sincera, el resultat d'un material que ha estat tret en un procés de creació lliure.

El passat 31 d'octubre va estrenar Panpina a la seva casa, dins de les Trobades de Teatre d'Azpeitia. La família i els seus amics, tant actors com professionals se li van acostar i compte que ha tingut un bon acolliment: “El públic sempre és important, però en aquest cas té una gran presència. El format és molt pròxim, la relació és molt directa i puntual”. La seva estrena va tenir lloc en el Teatre Soreasu i va plantejar la presència del públic en l'escenari “amb el nerviosisme i la calor que genera”. Aquest treball ofereix un espai per a la improvisació, perquè rep molt del públic.

Olaizola està només en l'escenari, però no s'ha sentit així. Tot el procés creatiu l'ha realitzat al costat de la il·lustradora i il·lustradora Leire Arenas i l'escriptor i dramaturg Oier Guillen: “És massa assumir tot això. A partir d'un moment, és necessari repartir responsabilitats, mirar per separat, crear un ambient de grup i no sols una cosa tan concentrada dins. En tot moment debatem, reflexionem. Ho vaig rebre així, ho vaig viure així. Això enriqueix molt”.

Un procés creatiu enriquidor

“Què em suggereix aquest ninot? Què diu de mi aquest univers? Què hi ha darrere del ninot? Quan et sents o som un ninot?”. Aquestes preguntes han estat el punt de partida de la creació. Han creat un espai de joc per les mateixes normes, sense ànim de ser jutjats: “Aquesta llibertat m'ha donat l'oportunitat de donar forma al que estava dins”. En tot el procés es va detectar alguna cosa que es repetia: que el ninot perd el seu caràcter sense la mirada dels altres. I per això també han buscat la proximitat amb el públic.

Tres creadors han fet un bon equip, ja que han treballat les bases del teatre des de les seves pròpies forces: la paraula, la imatge i el cos. “Leire Arenas és una azpeitiarra que ha estudiat Belles Arts. He seguit el seu treball i va ser una intuïció treballar amb ell en aquest procés. Sabia que volia estar en el procés creatiu, i estava convençut que volia que fes el cartell ell mateix, però no sols això. Es tracta de la primera vegada que actua en l'àmbit del teatre, ja que mai va parlar aquest idioma. Ha estat una figura molt important”. A pesar que tots dos són creatius, les diferents formes de treball els han sorprès: “Ha deixat bocabadat la rapidesa i la manera de treballar en la presa de decisions. A mi, no obstant això, m'ha fascinat l'atenció en les textures o els colors que després reflecteix en el cartell, per exemple”. En Guilla, Olaizola ja la coneixia i coneixia la seva manera de treballar: “Oier maneja la paraula i això afina molt les vores. S'ha dedicat a recollir i replantejar el material rebut de les improvisacions. Ha posat aquesta mirada a l'exterior”.

En l'última fase, també han comptat amb l'ajuda de Jabi Barandiaran i Idoia Beratarbide, que els han ofert treballs de tècnica de llums i consells estètics: “Llavors ho hem arrodonit tot”.

Sota la dona

Els temes, els desitjos i les intuïcions estan entre tots, però l'espectador es portarà l'essència d'Olaizola, que és precisament Olaizola. Assenyala que es troba en aquest moment de la joventut a la maduresa, la qual cosa, sense voler, condueix al submon de la feminitat: “No hem volgut crear l'obra per a això o per a allò, no he volgut agafar cap bandera en cap moment amb aquesta obra, ni molt menys. Però quan em dono la llibertat de crear, per a expressar les meves inquietuds, això surt. Soc dona i parlo d'aquí, em sembla natural”.

Quant a les opinions del públic, especialment les dones li han agraït la posada en escena i el desvergonyiment d'algunes qüestions. Ens conta que alguns s'han sentit identificats: “És veritat que no estem molt acostumats, perquè no es dona així, a veure a una dona ocupant el seu espai, en públic, en públic, i a parlar de coses tan naturals”.

Creadors kamikazes

Aquest treball ha estat realitzat per Erika Olaizola, però ha estat presentat dins del col·lectiu Kamikaz, que ha estat presentat recentment. És membre de l'associació al costat d'Olaizola, Mirin Gaztañaga i Amancay Gaztañaga. Es van presentar com a col·lectiu en 2014, representant l'obra de teatre del mateix nom inspirada en el llibre Euli Gir escrit per Uxue Alberdi. Encara que l'espectacle no es va estendre molt, els va servir per a reunir-se i conèixer-los, per a iniciar un viatge. Posteriorment van crear les obres Käffka i Agur i Dolore, i el curtmetratge Zulo. Panpina és l'últim treball fins al moment.

Aquest col·lectiu no té necessitat de dedicar-se a la producció contínua. De fet, no totes les obres són fruit del treball de tres: “És cert que no tenim constància que es publiquin els treballs. Respectem l'espai que ens envolta i cadascun segueix el seu camí. Respirem molt. La casa està sempre aquí. Ara, per exemple, tenia ganes d'ocupar el meu espai i trobar el que jo volia comptar, sense dependre de ningú, i per a això m'he donat permís”. Així mateix, Olaizola dona sentit al fet que se situï dins del col·lectiu Kamikaz, que és beneficiós per als dos.

El dia 8 de desembre es podrà veure el ninot en Lesaka. Aquesta és l'última data acordada en el moment d'escriure aquestes línies. A partir d'aquí, espera que busqui els interessos i curiositats que genera la boca a boca.