El 14 d'octubre, els activistes de Greenpeace van abordar dues plataformes petrolíferes de la multinacional Shell en aigües britàniques de la Mar del Nord. Les fotografies difoses per Greenpeace mostren a dos protestants penjant sobre una gegantesca estructura herrumbrosa deixada en la mar amb una gran pancarta que diu: “Shell, neta les teves escombraries!”.

La companyia va confirmar que els activistes van envair dues plataformes de la zona d'oli Brent que ja han estat esgotades i abandonades, la plataforma Brent Alpha que encara està completa i les estructures superiors desmuntades, però que encara tenen les potes de formigó en peus.

La zona de Brent, explotada a mig fer per Royal Dutch Shell i Exxon Mobile, un dels majors productors de petroli del món, en l'est de les Illes Shetland, ha estat regalant petroli i gas durant 40 anys, i per alguna cosa, un dels estàndards del petroli es denomina Brent. Les quatre plataformes que componen l'espai, amb les seves 150 fonts i un munt de plataformes submarines, van aconseguir els 500.000 barrils diaris en l'època més pròspera, en la dècada de 1980.

Quan s'han esgotat els greixos i els gasos que el fons submarí portava en l'estómac, almenys susceptibles de ser explotats de manera rendible amb les tecnologies actuals, ha arribat el moment de derrocar i traslladar aquestes torres jigantes ancorades en el centre de la Mar del Nord... i aquí han començat les comèdies.

Shell pretén abandonar les grans bases de formigó de les quatre plataformes, que albergaran per sempre 640.000 metres cúbics d'aigua oliosa, 40.000 metres cúbics de sorra greixosa i 11.000 tones de petroli. Aquesta proposta estaria en contradicció amb les decisions de la comissió OSPAR, que regula la indústria petroliera de la Mar del Nord en 1998, que prohibeixen l'abandó en la mar. Shell ha demanat al Govern britànic que "eximeixi d'aquestes normes" a les plataformes de Brent, ha dit Obama.

Per als representants de Greenpeace “els plans de Shell són escandalosos i vulneren els tractats internacionals de protecció del medi ambient. Ara que l'emergència del clima, la pèrdua de biodiversitat i l'extinció de les espècies estan empitjorant, més que mai és necessari que les mars es mantinguin en bona salut. Si s'abandonen milers de tones de petroli en les velles estructures de formigó, tard o d'hora arribaran a contaminar la mar”.

Els britànics van mostrar per primera vegada en 1965 que la perforació del fons de la Mar del Nord permetia l'explotació de petroli i gas. En 1969 es van trobar més fosses en les aigües de Noruega i les fonts van començar a augmentar. La crisi petroliera de 1973 va provocar que el seu preu fos quatre vegades més alt i la crisi de 1979 va tornar a triplicar, convertint en rendible el costós i costós procés d'obtenció de combustible en una mar molt dura.

Més països, a més d'Anglaterra, Escòcia i Noruega, havien obert les seves forques a la recerca de l'or negre: Dinamarca, Alemanya, Holanda... La zona que més plataformes marines reuneix en el món fins a convertir-se en la Mar del Nord en 2015, amb un total de 173.A causa de la llunyania d'accés als mateixos des de terra i a les inclemències del temps, els helicòpters adaptats als 750.000 quilòmetres quadrats que componen l'espai travessen sense interrupció, transportant cada any dos milions de treballadors secs a plataformes. L'aeroport d'Aberdeen, a Escòcia, és utilitzat per prop de 500.000 passatgers d'aquestes característiques. Brent ha estat el punt més fèrtil de la regió.

Taüts de formigó entre ones

Justo quatre dies després de la protesta dels ecologistes, es van reunir porta tancada els 15 països signants del pacte OSPAR per a decidir què fer amb els pals de formigó de les torres Brent Bravo, Charlie i Delta. La premsa, especialitzada en assumptes energètics, ha assegurat que la intenció de Shell de permetre l'accés a l'energia va ser objecte de debat al Regne Unit.

El primer a oposar-se públicament ha estat el Govern d'Alemanya, seguit d'Holanda i Dinamarca, i després la Unió Europea (UE) s'ha sumat a aquesta postura. En el fons, els governs han fet seves les preocupacions que suscita la proposta de Shell entre molts experts.

D'una banda, el manteniment dels pals de 140 metres de profunditat de formigó després de desmuntar les estructures de la superfície de les plataformes, suposaria un risc per al trànsit d'embarcacions, si bé la preocupació pels productes que es troben dins d'aquestes gegantesques estructures és encara major. Cada cama té un pes aproximat de 300.000 tones, i en el seu interior disposa de 64 sales d'emmagatzematge de petroli de més de 50 metres cadascuna, dins de les quals queden unes 11.000 tones de petroli.

Shell diu que aquest petroli està ben estabilitzat en sorra i aigua, i que està dipositat en una paret de formigó d'un metre de gruix, perquè aquest formigó es descompongui durant segles. El periodista Allister Thomas resumeix en Energy Voice la crònica “No una solució fàcil per a la zona de Shellen Brent” que les altres opcions serien molt costoses i fatigoses, com per exemple treure petroli d'una estructura de betón a 120 profunditats sense abocar a la mar, o per mitjà d'agents biològics que encara no tenen garanties tècniques (fongs, bacteris...).

L'única possibilitat, per tant, quedaria en la companyia: deixar en ella aquestes grans estructures, ja que si al pitjor es vessessin contaminants de les estructures, els seus danys no podrien deteriorar “un camp molt més ampli que el que ja han contaminat aquestes plataformes en la seva activitat”. Abans de res –aquí està la clau de l'argument-, els costos i riscos de desmuntar, desembarcar i deixar en un magatzem aquests enormes trossos de betón serien molt majors que els que suposaria deixar-los en el medi ambient.

“El problema d'aquestes estructures –diu Thomas, especialitzat en la indústria dels carburants– és que quan es van construir en 1970 ningú pensava que algun dia s'anaven a dissoldre. Molt després han començat a exigir a les companyies com derrocaran les plataformes a l'hora de concedir permisos per a explotar el petroli”.

L'escassetat d'energia ha demostrat en Brent als europeus que el consum de combustible no sols contribueix a embogir el clima, sinó que aquests combustibles que es consumeixen tan massivament no són tan barats, sinó que porten d'amagat els grans costos regalats a les generacions de fons en contaminacions endarrerides.

Alguns experts, a partir del cas de Brent, apunten com a solució la imposició legal de la responsabilitat perpètua de la companyia petroliera per a riscos. Però, qui pagaria els danys demà si Shell es declara en fallida?

(Greenpeace ocupa la plataforma Brent en 1995 pel fet que Shell ja llançava escombraries a la mar)