Per a començar… José Joaquín o Jota?

Prefereixo la jota. Em diuen així des de petit. Quan era molt petita, sempre era Jota, perquè tinc tres noms i els dos primers comencen amb aquesta lletra, però després la van escurçar.

Vas néixer i creixes a Xile. Em comptaries una mica de lloc, d'època…

Vaig néixer a Santiago, on vivia fins als 4 anys, amb la meva família, clar, i després ens vam anar al camp, els nostres veïns estaven molt lluny, i allí vivia molt a gust, amb gossos, amb animals i amb moltes terres. En els primers anys el meu pare treballava la terra, però després va començar a fer altres coses, i quan vaig començar en la universitat, canviem i vam ser al poble, però era un poble molt petit. Soc una persona d'un petit poble.

Tens l'oportunitat de tornar?

Si és possible intent tornar el més possible, passar les vacances allí… Si tinc temps i diners, marxo. Sovint tinc temps, però no diners, a vegades diners, però no temps. Em vaig anar de vacances l'any anterior i enguany em vaig anar de casualitat perquè el meu avi va morir. Vaig tenir l'oportunitat i va ser un regal. Molt bonic, al cap i a la fi, només van estar dues setmanes, però no les esperava, i vaig arribar just a l'enterrament. Semblava una pel·lícula.

Porta vuit anys a Euskal Herria. Com va ser?

Per amor [riures]. Vaig conèixer a la meva parella a Xile, ella és d'aquí. Ens vam conèixer quan acabava la carrera, ens vam posar a conèixer de sobte amb aquesta relació, i quan acabava el temps que havia de passar a Xile, comencem a pensar en el que anàvem a fer, i entre els dos pensem que anava a tornar jo. Sempre vaig tenir moltes ganes de viatjar, no sabia a on ni com, però sabia que faria alguna cosa. Per tant, els plans de la vida i el coneixement d'Itsaso havien coincidit més o menys.

Vostè és psicòleg d'aprenentatge i ha realitzat la seva tesi en l'àmbit de la psicologia social. Tenies clar des del principi que volies investigar?

Vaig entrar en la carrera per psicoanàlisi, pensant que anava a ser psicòleg clínic, m'agradava moltíssim. Després, en conèixer la psicologia social, em vaig enamorar. Ho vaig conèixer a Xile i allí mateix vaig decidir que volia ser professor de psicologia.

Què és exactament la psicologia social? Quina diferència hi ha entre aquest corrent i altres corrents psicològics?

És difícil dir-ho, però normalment, si hi ha relacions socials, jo veig aquí la psicologia social: treballem molt les emocions, el poder, l'estatus, l'aculturació, els estereotips, els processos col·lectius... Nosaltres no treballem la diferència individual, si és una persona oberta, tímida o ludópata, això m'és igual. Jo vull explicar, si tom a un grup de gent, en una manifestació o en un altre ritu col·lectiu, quins processos, mecanismes i resultats sorgeixen, quan comparteixes alguna cosa amb molta gent.

Quina seria la diferència amb la sociologia?

Molt bona reflexió, no sé on acaba una i on comença l'altra. Jo diria que nosaltres fem més mesuraments, però no estic molt segur que aquesta sigui la raó per la qual es distingeixen les dues.

Què has mesurat en la teva tesi i quines conclusions has tret?

He estudiat sobretot manifestacions i esdeveniments amb elements ritualístics com a concerts, obres de teatre, on s'esperen algunes coses, tamborradas… I la conclusió ha estat que compartir amb altres persones porta coses bones, perquè és una font d'autoestima i t'asseguis més ràpid després de participar. No vull dir que aquests rituals siguin sempre positius, perquè també els feien els nazis. Són, sobretot, positives pel bé de la nostra autoestima i benestar, i perquè ajuden a crear xarxes de solidaritat en les societats. Necessitem molt per a viure i compartir amb altres persones, i en la meva tesi he vist que la part emocional és molt important. No som molt cognitius. Aquesta teoria de l'Homo economicus que creu que sempre estem processant tot el que guanyem i el que perdem, això no és real, són realment reals les emocions, les sensacions i com ens sentim.

Com es poden emportar a la pràctica les coses que has treballat?

És el meu pare, sobretot, el que em fa aquestes preguntes i no sé com contestar-les. Funcionalment no sé què podem fer amb aquest coneixement. Jo prefereixo mesurar els processos. Uns altres, igual, prefereixen fer plans d'intervenció, potser relacionats amb l'educació… És una línia de recerca que estem fent ara, en les societats que han viscut conflictes, com tornar a la normalitat. A Euskal Herria, per exemple, amb la violència, amb les víctimes de tots dos costats, i també a Colòmbia, estem veient que aquestes emocions ajuden molt, no tant a perdonar, potser no és real, sinó una mica per a tornar a la vida normal. Si compartim la identitat humana i ens adonem que tots som humans, les coses van millor. Una altra persona potser pot agafar aquest coneixement i crear plans d'intervenció a les escoles o en unes altres, però la veritat és que el que vull és investigar. M'interessa la condició humana, a Euskal Herria, a Xile, o a Nova Zelanda.

I també en Palestina. Fa dos anys vas intentar arribar allí, no és cert?

Estic en un altre projecte i estudiem la memòria col·lectiva de les persones en les nacions. En aquest sentit, el nostre cap va aconseguir un contacte amb un investigador palestí, molt simpàtic. Va venir aquí a veure coses, i a saber com era el projecte, i nosaltres també intentem anar i entrar a Gaza, però no vam poder passar el bloqueig. Ens quedem a Israel vint-i-dos dies, a Tel Aviv i en el gran poble d'Axkelon, prop de la frontera amb Gaza.

Com va ser l'experiència?

És molt profund, ens fa pena perquè no aconseguim entrar, però d'altra banda el que sentim allí és molt rar, el nivell de tensió és molt alt. Veus gent pertot arreu amb metralladora i jo sempre em sentia molt observada. Com a fenomen social és molt interessant. Políticament, és una merda, perquè hi ha apartheid, això ho sabem. Però si mires científicament, és molt interessant veure el que genera aquesta merda entre les persones: desconfiança en les institucions, sempre molt ficada en el discurs, molt categoritzada…

Com us les van arreglar amb la gent?

Molt bé. Vam conèixer a persones que ens van ajudar molt en l'intent d'entrar a Gaza i, d'altra banda, com passa en molts països, la gent vol la pau. Encara que parlin de por, amb un punt d'odi, si tires d'aquesta corda, t'adones que els fatxes també tenen pors, per la història familiar o per les experiències viscudes… No ho sé, però som humans. Això no justifica la diferència de poder, per descomptat, però m'agrada veure la complexitat, perquè no crec que hi hagi persones bones i altres dolentes. Crec que no és així.

Com és?

No sé, som humans… Per a què introduïm adjectius per a sentir-nos millor? El que vull és, com vaig dir, aprendre, buscar o saber què és la naturalesa humana.

T'emportes molt bé el basc. Com ha estat el teu procés d'aprenentatge de l'idioma?

Bastant ràpid. Solc dir que gràcies a la quadrilla i a AEK vaig aprendre basc. D'una banda, perquè vaig entrar en AEK i vaig estar dos anys seguits dues hores al dia, i això em va ajudar moltíssim. Abans d'això, els de la quadrilla sempre em deien paraules, frases, i quan vaig entrar en AEK em van donar un termini de dos mesos per a parlar en castellà, a partir d'aquí tot en basc, i així va ser. Va ser molt dur en un moment, però gràcies a això vaig aprendre molt ràpid, i avui dia ho agraeixo molt.

Euskaraldia, avant la lettre. Sabent que has estudiat rituals col·lectius, com veus els rituals d'Euskal Herria?

Per a mi, per exemple, la Gazte Martxa és un ritual de Crist, molt bonic, la sensació de travessar pobles, t'estàs movent… és molt bonic. La pròpia Korrika és molt bonica, un any vaig portar jo el testimoni en el quilòmetre del gaztetxe d'Antzuola i va ser molt bonic. Aquí hi ha rituals de Crist: Santa eskeak, sorgin dantza… No els veig a Xile. Aquí hi ha molts rituals col·lectius, no sols per a passar-ho bé, sinó molt necessaris.

En les últimes setmanes, la situació del teu poble està a flor de pell, així ens ha arribat pels mitjans de comunicació. Com viu que els esdeveniments continuïn tan lluny?

És molt complex, em queda un sentit agredolç. D'una banda estic molt content que les coses estiguin enceses. A Xile sempre hem dit que la classe alta fa el més dur contra nosaltres, i es nota en el discurs: diuen que és la nostra mala sort, que gairebé ens la mereixem. Si et formes en aquest model, podem pensar que no hi ha res a canviar, però el que estem veient avui dia és molt bonic. La gent diu que és suficient i espero que passi una cosa profunda, si no, seguirem igual. Molta gent té molt a perdre, per exemple, si no es treballarà perden un munt, i amb el salari mínim no es pot viure a Xile. Aquí amb la manifestació es perd molt, però allí poses tot en joc. D'altra banda, quina pena, quina violència, sobretot institucional, militar i carabiner: divuit morts, un munt de dones violades per la policia…

Quina lectura fas sobre el que està succeint?

Sembla que és per la pujada del preu del metre, això és el que va provocar, sí, però no ho va fer, és molt més profund. Després de l'època de Pinochet, les persones que es van quedar en les institucions eren els seus seguidors, però a Xile mai hi ha hagut un estat de benestar, a Xile no hi ha educació, un sistema sanitari… Si tens càncer et vas a la merda. Amb el salari mínim no pots passar un mes, i això és molt violent. Sempre has de fer paranys. Vius fent paranys, aconseguint coses sense pagar l'IVA, aconseguint coses robades… Sempre hi haurà alguna cosa perquè tu no facis les coses bé, però és normal: què faràs si no arribes! Això és la violència de veritat. A més, aquesta fastigosa classe política et diu que si no ets rica, és assumpte teu. La violència és gran, i són molts anys, la gent ja no pot més. M'agrada veure tot encès, però com he dit espero que canviï les coses de fons, si no sé que la classe treballadora pagarà.