Suposem que hi ha un país, Dogland, compost pels gossos que tenen a les seves cases dels Estats Units. Si comptabilitzéssim els diners que costa el manteniment d'aquestes mascotes com a salari dels gossos, els habitants de Dogland estarien per sobre del 40% de la mitjana de la població mundial en ingressos.

“Viu bé dels altres: En el llibre “El costat ocult de la prosperitat occidental”, “Living Well at Others’ Expense”, s'han publicat enguany traduccions en castellà i francès. El sociòleg alemany Stephan Lessenich utilitza Dogland per a explicar que el problema del món no és només la desigualtat, sinó que molts dels quals vivim als països desenvolupats som còmplices de la perpetuació d'aquesta injustícia. L'autor, Stephan Lessenich (Stuttgart, 1965), ha estat professor en la Universitat de Munic i ha estat president de la Societat Alemanya de Sociologia durant quatre anys.

David Rodríguez Goyes, professor de la Universitat d'Oslo (Noruega), ha destacat així la importància del llibre de Lessenich com un dels seus referents. En les últimes dècades, molts intel·lectuals han demostrat l'injust i desequilibrat que és la distribució de la riquesa en el món actual.

Des de la dècada de 1950, era habitual que els economistes diguessin que els països rics en biodiversitat estan condemnats a sofrir guerra, pobresa i opressió. I des de la dècada de 1980 la injustícia ha estat denunciada per moviments socials de tot el món. No obstant això, més enllà d'explicar l'opressió del Nord cap al Sud, Lessenich ha abordat un altre tema molt menys debatut pels intel·lectuals: com la societat no vol veure la injusta distribució de les oportunitats mundials dels uns i els altres.

Tal somni americà [American dream] i la idea de la meritocràcia que porta implícita en ell són avui els principals dominadors de la consciència col·lectiva a tot el món, per la qual cosa entenem, d'una banda, que la gent reeixida deu els seus privilegis a la dedicació plena i, per un altre, que aquests privilegis estan a l'abast de qualsevol si treballa amb la suficient duresa”.

“Lessenich ens ha ensenyat –ha escrit Rodríguez en el Resurgence, una de les branques del mític The Ecologist– que aquests privilegis s'hereten sobretot, ja sigui directament dins de la família o sí, estructuralment, dins d'una nació i que el treball dur no entra en l'equació. He treballat durant més de deu anys amb les comunitats pageses del sud del món i aquestes instruccions de Lessenich no m'han deixat sorpreses. No obstant això, malgrat tocar tan de prop la injustícia, jo també m'inclino a oblidar que molts dels meus gaudis es basen sovint en el sofriment d'altres gents i de la naturalesa”.

En l'article “La fi de la hipocresia col·lectiva” publicat el passat estiu pel propi Stephan Lessenich, s'ha intentat explicar en aquest sentit l'auge dels últims anys dels populismes dretans europeus: reconeixent que les desigualtats socials han augmentat en tota Europa, les dades socioeconòmiques no expliquen com està creixent el populisme en les classes mitjanes, fins i tot en els nivells socials en els quals no existeix inseguretat. Què alimenta aquesta ona populista des de Dinamarca fins a Polònia passant per Àustria i el Regne Unit en llocs tan distants i diferents?

L'externalització com a bumerang de tornada

La resposta –diu Lessenich- és:En tota Europa la gent comença a adonar-se que el model de reproducció social que s'ha establert a Occident, el model social de capitalisme democràtic que ha suposat un benestar econòmic i una estabilitat política sense precedents, està arribant a les seves fronteres i no durarà per sempre.

“Ara, quan la migració creixent del món està arribant a les portes d'Europa, quan milers de persones moren ofegades al Mare Nostrum, quan el canvi climàtic no sols s'està notant en una remota illa del Pacífic, sinó també en els nostres partits...acabem d'adonar-nos que vivim com si estiguéssim en un altre món, en un lloc on fins ara hem estat protegits de la misèria que viuen en altres llocs del planeta, en una posició privilegiada que a poc a poc anem perdent”.

Per a fer viable aquesta expropiació i opressió global, els països rics neguen als països subdesenvolupats el valor que aporten a la seva naturalesa i al treball de les seves gents. I eliminen els costos d'explotació dels recursos aliens, econòmics, socials, ecològics: queden els beneficis i la productivitat dels països més competitius, els danys tornen als països més vulnerables. Aquesta és l'essència de l'externalització.

“La innovació actual és que l'externalització s'ha reforçat, a pesar que hi ha molts reguitzells sobre la sostenibilitat, l'ajuda al desenvolupament i la necessitat de resoldre els efectes perversos de la globalització. Indicadors com el consum, l'energia o l'extracció de recursos naturals mostren que anem a pitjor. Ara a més estem veient un efecte bumerang: l'externalització torna a Occident amb migracions i canvi climàtic”.

A Europa, diu Lessenich, no hi ha producció estúpida, i menys consum estúpid. Els ciutadans europeus els fem treballar en les societats que tenim, tant de manera il·legal com legal però miserable, en les granges industrials o en els habitatges particulars a immigrants africans, i al mateix temps es diu que no poden rebre als refugiats perquè les societats estan desbordades en les seves capacitats.

Per fi, amb l'imaginari creat pel sistema per a difuminar el seu caràcter, rep còmplices a tots els ciutadans: “Aquest sistema és erroni, aquesta estructura et nega que puguis ser una persona digna. T'obliga a fer mal a uns altres, fins i tot si no vols, només per ser ciutadà d'aquest país. (...) Però fer-ho tot sol no serveix per a res, la solució serà necessàriament col·lectiva. Hem decidit col·lectivament no ser conscients de les conseqüències i influències de la nostra forma de vida”.

Molta gent s'adona que no es pot seguir així, per a Lessenich això demostra la força que han pres els Verds a Alemanya. Però al mateix temps, els Verds proposen a la gent que els senti que s'enfrontaran al canvi climàtic però que no canviaran de vida, si ho fan amb menys avions. “Hem de canviar la manera de consumir i de produir. Hem de consumir menys, produir menys; al final, es tracta de tenir menys”.