Manuel Villoria Mendieta és catedràtic de Ciències Polítiques i de l'Administració. Dirigeix l'Observatori de Bona Governança de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid i és membre de l'organització Transparency International.

Corrupció, la seva percepció i governança

“Quanta corrupció hi ha a Espanya?”, va preguntar Villoria. Va intentar respondre amb dades judicials a la pregunta: En els últims sis mesos de 2015, més de 700 persones estaven imputades per corrupció en els jutjats del Regne d'Espanya, enfront de les 52 del primer semestre de 2019. “Sembla que estem tenint èxit en la lluita contra la corrupció”, va concloure. No obstant això, el nombre de persones que creuen que la corrupció està generalitzada en l'última dècada ha augmentat considerablement, tal com va demostrar amb diferents estudis.

“Què importa la percepció si les dades objectives són bons?”, va continuar reflexionant Villoria. La percepció té conseqüències en l'àmbit de la “legitimitat i governança” del sistema democràtic i, en conseqüència, afecta a la “vida social i política”. El percentatge d'espanyols que en 2006 confiaven en els partits polítics era del 31%, enfront del 8% de 2018. En el Parlament el 41% de la població tenia confiança en 2006, enfront del 14% de 2018. En paraules de Villoria, l'alta percepció de la corrupció –i suposadament falsa– i la deslegitimació del sistema democràtic van de bracet.

L'espoli de Villoria es va basar en un punt feble: va servir com a principal mesurador de la corrupció i com a “objectiu” al nombre de persones imputades en els jutjats. Però el poder judicial està lluny de ser sobirà del poder polític. El fet que en 2015 hi hagi tants imputats responia a una bona lluita contra la corrupció? O, per contra, l'única cosa que pretenia era retornar credibilitat al sistema democràtic que es trobava en una crisi de credibilitat evident? Precisament, en 2015 el Congrés espanyol va aprovar un ambiciós projecte de “regeneració democràtica” que, entre altres coses, pretenia lluitar contra la corrupció. Segons les dades aportades per Villoria, la falta de legitimitat del sistema en 2015 és molt similar a la que existeix actualment. Però hi ha una diferència notable: La crisi de legitimitat que va esclatar en 2011 es va materialitzar en actituds actives transformadores; l'actual és passiva –si no reactiva–.

El naixement corrupte dels partits corruptes

La jornada es va tancar amb un convidat amb un seductor cognom per a parlar de corrupció a Vitòria-Gasteiz: Manuel Maroto Calatayud és professor de Dret Penal en la Universitat Complutense de Madrid (Espanya). Olaizola II ho va presentar com el “gran expert ” que existeix entorn del finançament il·legal dels partits polítics espanyols. Encara que va expressar amb una veu suau i reposada, va deixar vibrar el sistema dels partits.

Maroto va afirmar que la falta de legitimitat del sistema polític és gran, atribuint la major responsabilitat als partits polítics. “Els partits sempre han fracassat” a l'hora de crear aquesta legitimitat, i entre les seves causes més importants va destacar la seva forma de finançament.

Maroto va situar el pecat original de la corrupció en el finançament i en el mateix moment del seu naixement. La majoria dels aspectes “espontanis” van sorgir durant la Transició, sense tot just base social. Sense possibilitat, per tant, de finançament a través de les quotes de militants habituals a Europa. Quines fonts van utilitzar els partits per a aconseguir diners?

Un, l'estranger –que era i és il·legal–: Maroto va recordar, a tall d'exemple, que el PSOE o l'AP van rebre diners de diverses fundacions alemanyes durant la transició. En segon lloc, les subvencions públiques: en l'actualitat, el 85-90% dels ingressos declarats tenen origen públic. Maroto va dubtar de la seva conveniència. Pot servir per a evitar la subordinació als interessos privats. Però també suposa que “el partit s'independitzi de les seves bases”, perjudicant la democràcia interna.En tercer lloc, els préstecs bancaris: Per a la dècada dels 80 els partits estaven molt endeutats. L'UCD es va dissoldre per no poder fer front als deutes, el PSOE va organitzar la xarxa de corrupció Filesa per a fer front als deutes –és més habitual que els bancs perdonin els deutes als partits–.

Inventa lege, inventa frau

Aquestes fonts de finançament, segons Maroto, es mantenen en vigor durant el període transitori de la UE. Els problemes estan identificats des de la Transició, però els canvis per a afrontar-los s'han fet “dolents i irresistibles”. En els primers anys es va produir una falta de norma, una “època salvatge del finançament”. La llei sobre el finançament dels partits data de 1987, “totalment insuficient i pensada perquè no s'apliqui”. Malgrat els nombrosos escàndols, no es van plantejar noves mesures fins a 2007. En el període 2007-2015 es va produir una “explosió legislativa” entorn de la corrupció dels partits: "La crisi econòmica té a veure amb la creació d'una crisi de legitimitat del sistema polític. Per primera vegada des del 78, el sistema de partits va estar
en perill”. Entre les mesures es van incloure les de 2015, dins del citat projecte de “regeneració democràtica”. Dos van ser les principals decisions. Una, la prohibició de donacions d'empreses: “Per a llavors la via de les donacions era totalment minoritària, no portava pèrdues als partits”. L'altra, que es declari delicte de finançament il·legal. Però moltes pràctiques queden fora o indefinides: “Per exemple, per a ser un delicte, cal tenir un frau de més de 500.000 euros, que a penes n'hi ha; o és un delicte que una empresa doni 100 euros a una part, però no 10 milions d'euros a la fundació del partit”.

La ciutadania com a única esperança

“S'han fet lleis molt difícils d'aplicar, mentre s'envia un missatge del que està fent. Aquestes mesures són intencionadament fraudulentes”. Hi ha motius per a l'esperança? “El bo és que fa temps que estan identificades les coses que cal canviar. El difícil és obrir una opció política”. Les opcions polítiques no s'obren per si mateixes: Tal com es va fer entre 2011 i 2015, només es poden estendre les lluites de la ciutadania.