En 1939 el poeta xilè Pablo Neruda es trobava a París, on va exercir de cònsol. Davant les miserables condicions que suportaven a França els milers de republicans que havien fugit de la Guerra de 1936, va decidir passar a l'acció i demanar al Govern xilè finançament i recursos. La resolució d'aquesta crisi humanitària es va convertir en un repte personal.

Però acabaven de sofrir un terratrèmol terratrèmol terrible a Xile i el govern de Pedro Aguirre no estava disposat a prestar ajuda, ja que algunes ciutats del sud s'havien destruït per complet. Neruda no es va rendir i, al costat de la seva parella, Delia del Carril, va acudir a Amèrica del Sud i a altres països d'Europa per a demanar ajuda; després de recórrer ciutats de l'Argentina i l'Uruguai va aconseguir diners per a transportar als refugiats a Xile.

Tan aviat com va tornar a França, va llogar el vaixell Winnipeg i a través del Govern republicà en l'exili van començar les converses per a triar a qui portar a Xile. Es necessitava mà d'obra qualificada, aquest era el truc utilitzat per Neruda perquè els conservadors xilens no posessin en perill el seu projecte.

El vaixell va salpar de Bordeus el 4 d'agost de 1939 amb 2.100 persones a bord i després de creuar el canal de Panamà es va dirigir cap a l'Hemisferi Sud, on va atracar el 26 d'agost en Arica, al nord de Xile. Van abandonar un grup de pescadors gallecs i van continuar el seu camí fins a Valparaíso, important port del Pacífic on van arribar el 3 de setembre. Els refugiats van romandre en la zona prop de 600, però la resta dels refugiats van prendre el tren fins a Santiago i pel camí els xilens els van rebre com a herois. La benvinguda va ser tan gran que el viatge de dues hores es va prolongar durant sis hores.

“Que la crítica esborri tota la meva poesia, si vol. Però aquest poema que avui recordo ningú podrà esborrar-lo”, va recitar Neruda sobre Winnipeg i el seu viatge. Es va convertir en el vaixell que més refugiats va portar en la història de l'exili republicà.

Un bebè anomenat Winnipeg

L'endemà passat de la partida de Winnipeg, enfront del cap de Finisterre, la tripulació es va trobar en un estat molt especial: una dona estava a punt de donar a llum. Es tractava de Pietat Bollada, veïna de Barakaldo, i al seu costat es trobava el seu marit Eloy Alonso, natural d'Abanto-Zierbena. Així va néixer la petita Agnes America Winnipeg.

Agnes America Winnipeg

"Em sembla terrible no donar recer als migrants, com ens van donar aquí, a Xile"

Per què aquests tres noms?

Perquè el moment en què vaig néixer va ser molt especial. El capità del vaixell es va acostar als meus pares i els va preguntar si volien que els posés el nom de la seva dona, que va morir a Madrid per un obús de Franco, Agnes. Els meus pares van assentir, perquè encara no tenien nom establert. Després es van posar a pensar: “Per què no li posem també Amèrica? Aquí anem…”, i per fi van afegir al nom de Winnipeg, perquè vaig néixer en el vaixell.

Llavors vas néixer en el vaixell...

Sí, un vaixell famós, preciós… el deien “El Vaixell de l'Esperança”, perquè ens va portar a Xile. Vaig néixer el 6 d'agost de 1939, l'endemà passat de la meva sortida de Bordeus. Al principi em van inscriure com a francès, perquè el vaixell estava embolicat en aquesta bandera, però una vegada baixat a terra em van donar nacionalitat xilena.

Què et van comptar els teus pares del que havia passat en el vaixell?

Va ser una bona experiència per a ells, estaven bé en el vaixell, no podien queixar-se. Hi havia un cor basc i un cor català, i a tots els alegraven la vida. El seu germà tenia vuit anys i recorda que protestava perquè no li agradaven les llenties perquè entre elles apareixien pedres… Imagina't! Mai van faltar aliments.

No obstant això, no va ser una època dolça per al seu germà.

Es deia Just i va ser enviat a França en plena guerra. Allí va estar bastant temps, uns tres anys. La mare va aconseguir un permís per a abandonar el camp de concentració i de seguida va començar a buscar-la. Li havia costat molt trobar-la, estava en mans d'un matrimoni sense fills.

De quin camp de concentració parles?

Argelès-sud-Mer (Catalunya Nord). Vaig anar a visitar el recinte i va ser molt emocionant. Anàvem amb cotxe amb el meu germà i de sobte vaig veure el nom del poble: "Alt, alt!", vaig dir, i el meu germà: “Què passa?”, “No has vist el cartell? Aquí van estar els pares en el camp de concentració!” Ara és una bonica platja amb boniques cases i xalets. En asseure'm en la sorra em sortien les llàgrimes, pensava que el meu pare i la meva mare eren allí...

Llavors no seria tan bonica.

Els homes cavaven clots en la sorra i es tapaven amb una manta a través del fred; subjectaven a nens i dones en barraques de fusta, no tenien més que palla per a tombar-se.

Com es van assabentar del vaixell?

Es va fer una llista, molt més no sé. Van ser a Bordeus i allí els van avisar que hi havia un vaixell que els anava a treure de França.

I quan van arribar a Xile, què els van dir?

Tots estàvem censurats per la llista i quan van baixar, van replicar immediatament: “Tres vau pujar i quatre vau baixar, per què?”, va respondre la mare: “Aquesta és la meva filla, de contraban”.

Llavors us van rebre amb generositat. Què opina del comportament dels països europeus cap als refugiats d'avui?

Em sembla terrible no donar-nos alberg, com ens van donar a nosaltres aquí, a Xile. Tantes morts, tants odis… Cal obrir les portes en tots els països.