Des de molt jove va començar a militar-se en el moviment feminista, entre altres coses, en l'Assemblea de Dones de Donostia. Posteriorment vau crear el col·lectiu de Lesbianes Feministes de Guipúscoa. Per què?

Algunes lesbianes que estàvem en el moviment feminista ens preocupaven perquè volíem treballar més sobre el lesbianisme, i el moviment feminista de l'època estava immers en la lluita per l'avortament lliure i gratuït. L'objectiu d'aquesta lluita no era només aconseguir el dret a l'avortament, sinó que a través del moviment feminista moltes persones aconseguien avortar de manera clandestina, la qual cosa portava un munt d'energia. Les lesbianes teníem poc lloc aquí, i en un moment donat decidim que havíem de fer alguna cosa. Alguns de nosaltres vam estar en l'Assemblea, i també estaven entorn d'EHGAM –el primer grup de lesbianes d'Euskal Herria, per exemple, va ser ESAM, fundat en 1979 i que es referia a EHGAM–. Aquí teníem una discussió en la qual podíem influir més, i en ambdues hi havia contradiccions. EHGAM per a nosaltres era un moviment molt masculí, i en aquella època el feminisme tenia una activitat molt heteronormativa, probablement per la mateixa situació.

Per fi vau decidir actuar dins del feminisme.

Sí, en 1983, l'I Congrés de Lesbianes del País Basc. Organitzem trobades en Zamalbide, Errenteria. En aquestes trobades debatem on crearíem grups, si en el moviment gai o feminista, i decidim fer-lo en el moviment feminista. Una vegada fet això en la Zamalbide, van començar a crear-se els primers col·lectius.

Quines eren les reivindicacions i lluites d'aquella època? Què reivindicaven les feministes i quines les lesbianes?

Nosaltres com a feminista, i jo em situo aquí, el 80% del treball que fèiem en l'assemblea estava relacionat amb l'avortament. En el cas del col·lectiu de lesbianes, teníem dos objectius: un, influir en el moviment feminista, un altre punt de vista, aconseguir un discurs que contraposi aquesta norma heterosexual; i un altre, el clàssic lesbià, aconseguir la visibilitat. La visibilitat de Lesbià és, llavors i ara, un problema sense resoldre. I hi ha un altre element que ara no veig tant: la revolució del sistema patriarcal, nosaltres volíem fer un discurs en contra d'això. En els col·lectius vam tenir un gran problema quan va sorgir la lluita pel matrimoni homosexual.

Per què?

Nosaltres sempre hem actuat a favor dels drets individuals, és a dir, en aquesta societat es reconeixen molts drets dins de la parella o de la família, i nosaltres estàvem convençuts que havíem de lluitar pels drets individuals. És cert que el matrimoni és una discriminació, per què no pots casar-te tu i l'altre sí? Però, quina campanya et porta a fer? Vam haver d'afinar molt el discurs.

Avui dia, els bascos tenim dret a casar-nos amb una persona del mateix sexe. Va ser aprovada a Espanya en 2005 i a França en 2013.

Sí, i em sembla bé, mentre aconseguim un altre món, nosaltres també hem de tenir els mateixos drets que els altres per a viure. Però bo. Hem esmentat abans la visibilitat. Podem casar-nos amb les lesbianes que vivim a Euskal Herria i les d'Hego Euskal Herria podem tenir fills, però no existim enlloc. Ens veiem més obligats per aquesta mena de situacions en la ikastola: les mares lesbianes recolliran als nens, i aquesta realitat els treu de l'armari, però això és una realitat personal. Gais, hi ha nois en el món de la cultura, de la política… però on estan les lesbianes? Per què no ho diuen? Perquè hi ha, i ho sabem, però… Sembla que s'ha normalitzat, però quin model té una jove lesbiana d'avui per a dir “Mira, és guaia!”, i no sols això, que pot tenir una bona vida per a pensar?

Quin tipus d'activitats organitzàveu per a potenciar la visibilitat?

Cal donar la cara, afecte! Allò era magnífic. Teníem seriosos problemes. En el seu moment es feien moltes fotos d'esquena. Les primeres lesbianes que sortim en ETB van ser Asun Urbieta i jo. L'aparició en la televisió era terrible. En aquests programes ens deien coses terribles, per exemple, “jo faria un forat en el sòl, ficaria a tots vosaltres i taparia el forat”.

Com a col·lectiu, en 1989 traiem un cartell en el qual es deia: “Per què ets heterosexual?”. Ho traiem el 8 de març, no el 28 de juny. Va ser un cartell molt incòmode (també per a alguns de l'assemblea), perquè la pregunta la dirigim als heterosexuals. Va ser un intent de donar la volta a la pregunta de per què ets lesbiana? Posteriorment, també ho van fer els col·lectius de l'Estat espanyol.

Què t'ha aportat la militància?

Gràcies a la militància feminista he après que la lluita és l'únic camí [riures], i ho dic de debò. I col·lectiu. Nosaltres llavors signàvem sempre com a col·lectiu, ens sentíem part d'un col·lectiu, érem tribus, potser una mica endogàmiques… Lesbianes del meu temps, en el nostre procés vital, hem perdut la quadrilla de la infància i hem hagut de crear un entorn diferent. Per tant, els membres del col·lectiu érem amics, vivíem junts, militàvem junts, i per a nosaltres la militància era quotidiana, la reunió de coordinació que teníem tots els caps de setmana… estàvem al cent per cent. El feminisme, per part seva, m'ha donat molta autoestima i poder. Per ideologia, d'una banda, i per un altre, perquè en el seu moment ser una lesbiana pública t'exigia estar empoderada, si no…

Va passar vint anys en el camp professional, treballant en Euskaldunon Egunkaria i Berria.

A Euskal Herria han estat quatre periòdics nacionals en basc: Dia en el seu moment, després Euskaldunon Egunkaria, Tots els dies –ningú s'acorda però d'Egunkaria a Berria va estar Tots els dies durant quatre mesos–, i Berria. He estat en tres d'aquests quatre periòdics.

Què treballaves?

Els periodistes escriuen i pensen en com va el producte, però després hi ha molta gent que el fa, amb el treball dels periodistes no es podria treure un periòdic avanci, ni la ràdio ni la televisió. Aquí està el que nosaltres diem el sistema d'edició. En el cas de Berria, els periodistes escriuen, però per a poder escriure'ls, el dissenyador ha fet maquetes, els tècnics han garantit els seus ordinadors, hi ha administratius, els que s'encarreguen del local i dels salaris… En concret, en la redacció hi ha un grup de basc que, una vegada escrit, intenta millorar i corregir el que escriuen els periodistes, i treballa les fotos… Hi ha un gran procés per a millorar el treball dels periodistes. Li donen un plus de qualitat. Jo em vaig ocupar d'aquest procés durant molts anys.

I quin record tens?

Molt bona. A mi m'agradava molt el treball. Dos eixos m'han influït molt en el que soc avui dia: el feminisme i el treball en Egunkaria, en Berria i en el món del basc, la dedicació i l'energia que m'han dedicat a això.

Com en el moviment feminista has lluitat per les lesbianes, en l'àmbit del basc has lluitat pel feminisme. Sempre en la cruïlla?

En el moviment feminista, he fet militància pura, volia ser aquí i li dedicava el meu temps. En Egunkaria i en Berria era treball, encara que treballar en això també és militància, i més encara en els començaments d'Egunkaria. Ficàvem un munt d'hores. Els dies festius, els dissabtes… Al final , l'actuació d'Egunkaria va suposar, d'alguna manera, l'abandó del moviment feminista, perquè no era compatible. En el moviment feminista sempre intentem portar al basc el que fèiem, perquè alguns som euskaldunes i ens semblava que també havíem d'ajudar en això. D'altra banda , en Egunkaria i en Berria, he passat gairebé tots els anys en llocs de responsabilitat, en la direcció, i això em va permetre influir: d'una banda, fer un producte més just –perquè, al final, ser un producte més feminista és ser un producte més just–, i per un altre, tenir una major presència de dones en l'estructura. Però també en altres coses.

Per exemple?

Per exemple, en aquest camí que li he dit abans, en aquest camí de revolucionar el món, hi ha algunes particularitats en el pacte de treball de Berria. Imagina't que la gent, quan es casa, té quinze dies de permís, i a més la gent que es casa vol rebre'ls. Per tant, no pot vostè oposar-se a això, perquè l'estatut dels treballadors l'estableix. Però, què passa, la gent que no viu en parella no té la possibilitat de passar quinze dies en parella? En la nostra societat és possible casar-se, divorciar-se, tornar a casar-se… fins a l'infinit, i sempre tindré quinze dies, però els altres no. No obstant això , en el pacte de treball de Berria es recull que si ets treballador de Berria i tens tres anys d'antiguitat, tens dret a un permís de quinze dies. O bé altre: En el conveni de treball de Berria s'explica que el veí de la meva mare tindrà tres dies de llibertat; en general, serà la mare o el pare d'aquest fill, però si jo viu amb la meva germana i ella està embarassada, jo, en Berria, tindré tres dies. L'haver treballat aquestes coses, l'haver tirat les llavors d'aquestes discussions, em fa sentir-me molt orgullós.

Es veu més clara la connexió entre el basc i el feminisme avui dia? Com ha estat aquest camí?

Li parlaré de les meves sensacions. En el moviment feminista hi ha hagut un gran desenvolupament amb el tema de les llengües, no sols amb el basc, el fet que hi hagi un munt de gent vinguda de fora i el tenir diverses llengües ha obert una reflexió en el moviment feminista. L'opció política que ha adoptat el moviment és parlar en basc, però respectant les llengües dels altres. El servei de murmuradors és un bon exemple. L'espai també influeix, per descomptat, no és el mateix actuar a Vitòria que en Azpeitia o a Sant Sebastià, ara i abans. L'objectiu del moviment feminista sempre ha estat situar en l'agenda la sensibilitat i la situació del basc, i dic això perquè sembla que el moviment feminista de fa 30 anys era espanyol, i com jo vaig ser allí, vull dir que no era així. El moviment feminista formava part de la realitat del seu temps, i era molt diferent treballar en Azpeitia, Donostia i Gasteiz.

I el feminisme en el món del basc?

També veig que en Euskalgintza, igual que en tota la societat, amb la presència i la força que el feminisme sembla que ha agafat, s'estan fent uns exercicis. Vist com, amb el tema de l'avortament, el moviment feminista va aconseguir fer retrocedir la llei espanyola, o quines mobilitzacions s'han organitzat davant aquesta brutal violació de Pamplona, crec que també per això s'ha posat de cara al feminisme. Per exemple, en aquests dies, a compte de la llei del basc de Navarra, més d'un ha esmentat si s'aconseguirà dur a terme les grans mobilitzacions que va haver-hi en el seu moment a costa de l'avortament o la violació de Pamplona. Per tant, l'interès no se circumscriu únicament a la ideologia del feminisme, és a dir, perquè s'han adonat que ells també són masculins; també tenen interès en l'estratègia del feminisme, “tenim per on aprendre”, estan dient.

Ha dit que estan fent uns exercicis en basc i en la societat. Quin fruit ha donat?

En el nostre món, en el món de l'esquerra, i per tant també en el món del basc, s'han adonat que cap dona es veu a la foto, han reflexionat sobre el tipus de direcció i han fet alguns esforços, honestos. Però tinc la reticència que quan les dones que són aquí comencen a qüestionar les coses o volen fer-ho d'una altra manera, s'ha creat una crisi terrible. Crec que estem en aquest moment, tant a l'esquerra com en el món del basc.

És més, em sembla que no és casualitat que a costa del llibre que han escrit Uxue Alberdi i les dones bertsolaris es digui que el silenci ha prevalgut. Al meu entendre, el llibre Kontrako eztarritik, encara que parlés del món del bertso, canviant algunes coses, serviria molt bé per a parlar del nostre món.