Fa uns dotze anys vaig llegir el llibre El descobriment de l'escalfament global (The Discovery of Global Warming), del científic Spencer Weart, quan aquest tema començava a cobrar protagonisme en les converses d'alguns (alguns eixelebrats, llavors, segons molts). Em va convèncer, li ho vaig passar a uns amics. El que em va portar a llegir aquest llibre va ser la situació de les glaceres pirinenques: els muntanyencs hem pogut veure com les glaceres d'Aneto, Russell o Vignemale han anat disminuint, decreixent i fins i tot desapareixent any rere any, sense necessitat de sofisticats instruments de mesura.

No obstant això, l'última prova per a saber amb certesa que el canvi climàtic s'està produint és una editorial d'El País de 9 d'agost d'enguany . En aquell editorial, el periòdic que representa als amos d'aquest costat del món ens feia responsables del canvi climàtic a tots nosaltres –sí, a tu mateix, lector; a mi, al teu company, a qui va pel carrer...–: “Una vegada que la societat ha assumit que el canvi climàtic és real, ha tirat la culpa a la indústria energètica, a l'Amazònia, als empresaris depredadors i a altres sospitosos (…), i això és cert, però no és més que la meitat de la història. L'altra meitat és una responsabilitat individual, que correspon a cadascun dels habitants del món”. He comprès el missatge: “El món està fotut sense remei, sí, però la culpa no és nostra, la culpa és teva”. Si els amos d'aquesta part del món comencen a alienar les seves culpes, és senyal que hi ha alguna cosa a alienar.

Deien els capitalistes d'antany: som insaciables. Però soc el principal responsable de no sé quants milions de tones de plàstic que salin cada any a la mar, si no m'ofereixen res més a anar al supermercat i recollir un carro ple de plàstic? El principal culpable de les emissions de CO₂ si la publicitat em regira per a consumir de tot cada minut? Si a l'agost em venen taronges de Sud-àfrica? A part dels empresaris depredadors i individus, els polítics, els que fan les lleis, no tenen responsabilitat en tot això?

Cal prendre mesures, per descomptat, però ningú s'ha afaitat per a prendre les mesures necessàries, perquè suposa un canvi radical en el nostre món i en el nostre estil de vida.

A l'atzar, en aquest món totalment transformat, tindrien alguna opció els catalans, el basc de Navarra i aquells que volen una xarxa pública de fibra òptica. Avui, algú o alguna cosa ho tindrà?