L'Organització Todt es va encarregar de reforçar la línia defensiva, fundada per l'enginyer Fritz Todt (1891-1942), però a la mort d'aquest mateix any va prendre possessió l'arquitecte favorit del Führer, Albert Speer. La paret atlàntica abastaria gairebé 5.000 quilòmetres, des del Bidasoa fins al nord de Noruega.

Inicialment van ser fortificats els principals ports de la costa oest d'Europa, i en 1943 van començar a omplir els trams de búnquers i casamatas. En realitat, la intenció original dels alemanys era que la línia s'iniciés des del port de Bilbao. La d'Hendaia no era una base important, però al final aquí va començar la línia de defensa. En Hendaia es van construir al voltant de 150 búnquers, uns 200 en la costa de Lapurdi, segons l'ONG. I en tot el mur de l'Atlàntic es van construir gairebé 12.000 edificis militars de 600 espècies, adaptats a les necessitats de defensa i orografia.

La principal ocupació de la muralla era, naturalment, militar, i en ella havien fracassat els búnquers, com el desembarcament de Normandia revelaria. Però moltes altres funcions les van complir bé i avui dia les exerceixen.

Abans de la festivitat de D, les obres de construcció del mur van ser un eficaç instrument de propaganda. Aquesta obra d'enginyeria faraònica mostrava la força d'Alemanya i feia creure als alemanys que les fronteres de Reich eren insalvables.

El projecte dona ocupació a prop de 600.000 treballadors a França. Només en Cherourg van operar 34 empreses, 79 subcontractes i 15.000 treballadors, amb el beneplàcit del Govern de Vichy, que, una vegada conclosa la guerra, no haurien estat sancionades.

A l'enginyeria li va aportar importants contribucions a les parets atlàntiques, desenvolupant materials, tècniques i logística no utilitzats anteriorment. Per això, moltes de les estructures que avui suporten amb fermesa estan en condicions de ser reutilitzades.

Els búnquers són suports artístics tant per fora com per dins. El fet que les restes de ciment de les platges de Lapurdi i les Landes estiguin plens de grafitis és una prova d'això. I els col·leccionistes alemanys Christian Boros i Karen Lohmann van adaptar un vell búnquer de Berlín per a mostrar la seva col·lecció. Un institut de música de Frankfurt també té la seva seu en un búnquer. Als Països Baixos s'ha construït una casa ecològica de cafè i te en un búnquer. I també hi ha els qui han adaptat els búnquers com a habitatge, per exemple, a la platja de Bidarte.

I tots, des de l'estructura més sofisticada fins a les parts desgastades de ciment deteriorades, compleixen una funció: no perdre la memòria.