El poema homenatge a Gabriel Aresti en la missa popular que es va celebrar a Andoain deu dies després de la mort d'Arregi (el sentiment d'Auhena està disponible en Internet).

Dolor. Des d'Aresti, una bola de fum asfixia els pulmons. I el dolor, no sols els que van conèixer a Rikardo Arregi, sinó tots els que ho van saber, els que llegien les obres de Rikardo Arregi, Anaitasuna o Rikardo Arregi d'aquella època en Zeruko Argia, antecedent d'aquesta ARGIA.

El model i exemple és Ramuntxo Kanblong. En el número de la revista Herria del 31 de juliol de 1969, Rikardo Arregi, en el seu article de reflexió zombeit, mostra l'agut dolor que sent: “La mort de Rikardo Arregi ens ha deixat estupefactes (sic) a tots els seus companys. Tal com expressa el basc: transformat en pedra. Qui hauria pogut endevinar, no obstant això, que ens deixava en un moment als astuts, vivaços i treballadors de 26 anys. Obrer, he dit. No se sentia més que el dia de l'enterrament: ‘Euskal Herria ha perdut un gran treballador’. Kanblong no va veure a Rikardo Arregi més que dues o tres vegades. Kanblong no havia vist mai ni una cosa amb tanta freqüència ni una pedra de tropes. “La veritat és que no era difícil saber res del nostre company: escrivia totes les setmanes ‘Zeruko Argia’ en el gran periòdic de Donostia. I quins articles! Amb l'ajuda d'un grup de joves escriptors, omplia tota una fulla anomenada ‘Pobles i Homes’, dels nous pobles i dels homes de tot el món, i com omplir-la! Jo crec que a Euskal Herria era l'escriptor més actual, el més oraico, per a legitimar el pas dels esdeveniments del món. (…) No sé si a la nostra comarca hi ha hagut o existeix una sèrie de treballs com el que Rikardo Arregi ha fet en ‘Zeruko Argia’”.

Al costat dels treballs de Zeruko Argia, Kanblong va esmentar també els de Jakin en l'article abans citat, citant també a Joan Mari Torrealdai i Karlos Santamaria. Rikardo Arregi Joan Mari Torrealdai va conèixer de primera mà a Rikardo Arregi en el treball de la revista Jakin.

Torrealdai ha reconegut dos mèrits a Rikardo Arregi en el llibre Rikardo Arregi (Jakin, 1971), que va publicar dos anys després de la seva mort. D'una banda, al costat de Karlos Santamaria, Torrealdai diria que Rikardo Arregi era un treballador, un treballador tremend “...increïble, sempre disposat a treballar pel Poble”. D'altra banda, pensador i repensante. “Rikardo no vivia d'inèrcia. Era repensante tant en política com en el problema basc i en la religió. D'Erro era euskaldun i d'Erro a Avui (…) es va obstinar a casar el vasquismo i l'actualitat”.

Treballador, euskaltzale, d'avui.

Periodista. Pensador. Repensante...

‘Zeruko Argia’, periodista Rikardo Arregi

Com se sap des del cel, la Llum del Cel data de 1919, i el que és evident, per això la LLUM que li segueix celebra el seu centenari. Zeruko Argia té tres etapes en el nostre camí: en la primera època es va fundar i es va prolongar fins a 1936; en la segona, de 1954 a 1960, amb periodicitat mensual; la tercera més pròspera, que dura des de 1963 fins a l'actualitat, és la setmana. I, efectivament, el primer número és el del 3 de març de 1963. El de 24 de juliol, en canvi, l'article d'inici d'Arregi’tar Rikardo, que posteriorment tindrà la seva secció de referència en la revista, Erriak eta Gizonak. El seu primer escrit és Aldarulls de l'Orient Mitjà. “L'Est es queda a la nostra dreta si mirem al Nord. Quant a la part oriental, no sols cridem a la llunyana sinó també a la medieval, au, a les terres àrabs. Sol i petroli en abundància. I quin rebombori! Què passa? Preguntar per què succeeix (…) Donem un cop d'ull ràpid...”.

Des de llavors, cada setmana escrivim Rikardo Arregi en Zeruko Argia. Escrivia en les seccions Els Països i Els Homes i el Moment Internacional, i fins i tot creava nous apartats: Soc jove. A dir de Patxi Baztarrika, entre 1963 i 1969, Rikardo Arregi va escriure més de 300 articles en Zeruko Argia. No obstant això, va escriure també en Anaitasuna i en Jakin, obres de pensament en Jakin. Les paraules són de Torrealdai, de l'obra Herritoko leku (Jakin, 1972), on va elaborar l'antologia dels escrits de Rikardo Arregi. “Rikardo no era un home nare d'oficina, que de tant en tant, després d'un bon vestit i adorn i una petita consulta d'amics, es lliura a la impremta, celebrant el final de l'obra amb un sopar. Rikardo no tenia temps per a això, vivia a tot córrer (com si hagués presenciat el curt del seu propi cicle vital). Sí, de pressa, mogut per la fam del poble i agitat per la cerca d'aliment. No li bastava amb escriure en les revistes, perquè el rítmo de Ricardo no era suficient per a escriure tots els mesos, sinó totes les setmanes. I mancant el quotidià, cal fer-ho cada setmana”. I el propi Rikardo Arregi sembla adonar-se d'això en l'article Ezkertiar berriak: A partir de 1963’Z. En Argia’n, per haver estat notícia de la política internacional, en aquests quatre anys m'he afanyat a dir coses sobre el fet polític i el polític, amb la intenció de fer-lo sempre millor, moltes vegades sense pensar-ho dues vegades, en comptes de dir coses”. I també, una altra vegada, hem de matar al déu dels vascófilos: “Acabaré. He rellegit aquestes línies. En fer-ho, m'ha vingut la idea d'escriure'm de nou. No és possible, no tinc temps”.

Pensador, repensador

Joan Mari Torrealdai, Joxe Azurmendi, el germà de Rikardo, Joseba, Anjel Lertxundi… Más d'un s'han acostat als escrits de Rikardo Arregi per a tractar de descobrir els seus pensaments o el seu estil, quins serien els camins que ell adoptaria en el dia d'avui. No és, no obstant això, una fàbrica fàcil, sinó un nus bastant sinuós, com els camins difícils pels quals caminava la ment de Rikardo Arregi. Rikardo Arregi no sols ho pensa, sinó que ho replanteja, ho reformula, ho escriu, ho bolca o ho renova. Rikardo Arregi és euskaldun, però el seu vasquidad no és una cosa fixa en el sòl, sinó que està reflexionant sobre el que s'ha posat, buscant plecs, traient serrells, desenvolupant de tant en tant el pensament en si mateix... I, no obstant això, està escrivint pensats sobre la democràcia, el socialisme, la tradició, el vell i el nou… Escrivint i, una vegada escrit, posant-la en qüestió al mateix temps, però assumint riscos i escrivint per a publicar-los, pensant que poden ajudar a avançar: llibertat, nacionalisme, marxisme, dogmatisme, socialisme…

Joxe Azurmendi és l'investigador que més ha estudiat i aprofundit en el treball de Rikardo Arregi. En 1972 va escriure el Preàmbul polític en el llibre Testimonis del Poble, antologia de les labors periodístiques de Ricardo. En aquella ocasió Azurmendi ens parlava de la seva personalitat política, de la seva actualitat i de la seva evolució. Anys més tard, en 1996, Joxe Azurmendi va dividir en dos l'estudi sobre Rikardo Arregi. D'una banda, la seva faceta de periodista i assagista, i per un altre, la seva activitat en basca –en el títol d'Azurmendi deia Euskalgintza el mateix que humanisme–.

Mori l'ortodòxia, visqui els revisionistes! El socialisme està de moda, hem de matar al Déu dels vascófilos, aquests vents del Sol… Hem reivindicat els temes que Rikardo Arregi recordava.

Treballadors i agents

Encara que en Zeruko Argia va començar a treballar com a periodista, els articles rotunds i de molta sal i pebre —també en això es van originar les polèmiques— van donar tanta importància a Rikardo Arregi per les seves reflexions, treballs i campanyes per a l'alfabetització dels bascos. Es diria que va tenir aquest instint. En 1971 la comissió d'Alfabetització d'Euskaltzaindia va declarar en el llibre Rikardo Arregi que la raó de l'alfabetització és necessària. Com els bascos érem analfabets en basc, “Rikardo va detectar i va analitzar aquest tremend problema, però no sols això, sinó que immediatament ens va presentar el remei per a la solució d'aquest problema: Campanya d'Alfabetització”. La proposta de la citada comissió a Euskaltzaindia es remunta a gener de 1966, en nom del grup Jarrai. Els signants eren Juan San Martín, Mikel Lasa, Iñaki Beobide i Rikardo Arregi. L'Acadèmia dona per bona la pretensió i també nomena com a vocal a Patxi Altuna.

I la campanya es va obrir de poble en poble, i es van dedicar a concretar el mètode, a realitzar conferències i a cursar estudis de formació del professorat –el primer a Sant Sebastià, a l'agost de 1967–… Rikardo Arregi estava de servei militar en l'època.

Després de complir el servei militar, i amb les pretensions madurades i embogides, al gener de 1968 la comissió va fer un nou informe a Euskaltzaindia. “Els temps dolents són aquells de llavors. Però Rikardo segueix i decideix fer una nova organització per a l'alfabetització”. I envoltar els diners per a ajudar a la campanya, i posar en marxa el segon nivell d'alfabetització, organitzar una editorial –que seria Lur– per a publicar llibres divulgatius, i molts treballs i preocupacions fins que al febrer de 1969 es decideixi el nou model d'organització del moviment d'alfabetització. “La labor d'alfabetització l'havia posat pel seu compte quan se'ns va anar, i segueix endavant [1971], ja que ell va deixar la llavor plantada (…) és que aquesta important acció que Rikardo ha realitzat i va emprendre no s'amaga de qualsevol manera, sinó que es reforça dia a dia”, deien els membres de la Comissió d'Alfabetització i, per fi, van encertar.

I aquí, un altre monument, l'entrevista que Joan Mari Torrealdai va fer a Rikardo Arregi abans de morir –en el llibre Rikardo Arregi, home i garaia, en l'inici de l'alfabetització, Rikardo–, sobre el moviment d'alfabetització.
Procedents de la llavor sembrada per ell, quantes.

Document d'identitat

Rikardo Arregi Aranburu (Andoain, 1942–Mendaro, 1969). Va cursar els seus primers estudis al seu poble natal i va ser ordenat sacerdot en 1953, en Saturraran i Sant Sebastià, fins a 1962. Va aprofitar els estius per a acabar els seus estudis de batxillerat, ja que els ensenyaments de cura no tenien valor oficial en la vida del carrer. A l'any següent, s'estudiava Ciències Econòmiques a Bilbao i, al mateix temps, col·laborava en les revistes Zeruko Argia (Erriak eta Gizonak i Gazte naiz), Anaitasuna i Jakin. Va ser professor en el Liceu Sant Tomàs de Donostia-Sant Sebastià i, poc després, va ser membre de l'Associació Pax-Christi. En 1964 va ser nomenat membre corresponent de l'Acadèmia de la Llengua Basca. Aquest mateix any va ser ingressat a la presó de Martutene de Donostia-Sant Sebastià, acusat de pertànyer a EGI. En 1965 va rebre el Premi de Periodisme Lauaxeta al millor articulista.

En 1966 va fer el servei militar a Espanya, on va romandre disset mesos a Ferrol i Cadis. En 1968 va presentar a Euskaltzaindia un segon informe sobre el retorn i l'alfabetització del servei militar. Va impulsar la terra editorial, al costat de Ramón Saizarbitoria, Ibon Sarasola, Arantxa Urretabizkaia i altres.

Va morir en un accident de trànsit el 10 de juliol de 1969, quan es dirigia a Bilbao amb Ramón Saizarbitoria, a una reunió d'Euskaltzaindia.

La missa funeral es va celebrar a l'església de Sant Martí de Tours d'Andoain i es troba enterrada en el cementiri de la localitat.

Una setmana després de l'enterrament, es va celebrar una missa popular a Andoain, i és llavors quan s'emet l'àudio del poema premiat escrit per Gabriel Aresti a Rikardo Arregi: Sentiment d'auhena. Sanglotant per la mort de Rikardo Arregi.

La seva mort va colpejar amb força els cors de bascos i euskaltzales i, en part, va fer mobilitzar a la intel·lectualitat de l'època. Les seves obres van ser publicades poc després de la mort de Rikardo Arregi, i van ser, al capdavant de tot, les llistes de la Política (Lur, 1969), Rikardo Arregi (Jakin, 1971) i Herritoko (Jakin, 1972). En 1996, Rikardo Arregi: home i època va ser publicat per Larramendi Kultur Elkartea d'Andoain, recollint les aportacions de diversos autors.

En 1989, l'Ajuntament d'Andoain va concedir per primera vegada els Premis de Periodisme Rikardo Arregi.

En 1998, el lingüista i polític Patxi Baztarrika va realitzar una biografia de Rikardo Arregi en la col·lecció Bidegileak (Bidegileak).

A més d'aquest terrible àudio d'Aresti, que ja hem caminat més amunt, hi ha un altre, veritablement històric, en la web dels Premis de Periodisme Rikardo Arregi (encara que en youtube, el discurs de Rikardo Arregi en Usurbil), on escoltem a Rikardo Arregi pronunciar un discurs apassionant en 1966 en Usurbil, havent dinat, en homenatge al bertsolari Udarregi. La revista local Noaua va publicar un número especial en el 50 aniversari de l'escultura en honor a Udarregi, on es pot llegir el discurs de Rikardo Arregi. També dita la conferència d'Usurbil, el discurs ens mostra els estrets camins del pensament de Rikardo Arregi. D'altra banda, la productora Maluta Films va començar el mes d'agost passat a rodar la pel·lícula amb la seva ponència sobre el tema en Usurbil.

Com va escriure Ramuntxo Kanblong, Rikardo Arregi “oraikoa, gaur”.

La salvació d'Euskal Herria i del basc

(…) I la nostra realitat és que aquest País Basc d'avui no és basc, perquè no depèn dels bascos, perquè no està en mans dels bascos. I és inútil demanar als pares que ensenyin basc als seus fills. No se salvarà el basc de bona voluntat. El cinema d'Euskal Herria, les lleis d'Euskal Herria, se salvarà en una hora en la qual la societat d'Euskal Herria estarà en mans dels bascos. La resta són falsos (…) Cal donar-li la cara a la nostra realitat, no ens passem pels núvols. Només un Estat pot salvar la salvació d'Euskal Herria (…)

En 1966, Rikardo Arregi va dedicar un fragment del seu discurs en Usurbil amb motiu de l'homenatge al bertsolari Udarregi.