Quan i com va néixer la cooperativa i en quin moment esteu ara?
M. Panyella: Vivim a la regió de Lluçanes, que és molt petita: Tretze pobles repartits en 400 quilòmetres quadrats, amb un total de 7.500 habitants. Des del consorci es va realitzar un estudi i es va comprovar que a la comarca hi havia moltes dones treballant en atur o en negre, així com que la població estava envellint i es va proposar la creació d'una cooperativa basada en la cura i la neteja. Això va ser fa gairebé dos anys.
S. Martínez: Amb l'ajuda del Consorci, vam ser un grup de deu persones durant nou mesos, i amb l'assessorament en el camí, creem fa aproximadament un any una cooperativa de serveis. El Consell Rector està compost per sis persones i està format per set treballadors i treballadores, dues dels quals formem part del Consell Rector (jo soc el coordinador, també el netejaré si és necessari, i el President del Consell és treballador de família). No cobrem res per ser membre del Consell Rector i cada treballador cobra mitja jornada, però puntualment pot variar lleugerament l'hora i els diners en funció de les seves necessitats i de les hores que vulgui i pugui ingressar.
MP: L'objectiu és que tots siguem socis en el futur, però per a això hem d'assegurar-nos un mínim de 400 euros al mes per a cadascun de nosaltres. De moment, hi ha persones que es dediquen a l'activitat laboral, unes altres són sòcies de la cooperativa i altres són sòcies però no sòcies.
SM: De fet, també tenim la figura de socis consumidors: són els ciutadans de Lluçanes que paguen una quota de 20 euros al mes per voler rebre un servei, amb un total de 180 socis. Alguns d'ells reben els nostres serveis, uns altres s'han fet perquè pensen que els agradaria rebre els mateixos en un futur i hi ha gent que creu que s'ha fet sòcia en el projecte.

El títol de les jornades diu: “Cooperem per a cuidar-nos? Gènere, cures i migració”. El gènere, la custòdia i la migració estan lligades entre si. És així a la vostra casa?
SM: Gairebé totes som dones, sí. Tenim un home en el Consell Rector i un altre en el servei que oferim per a ajudar als nens i nenes a l'escola, però en els altres dos serveis que tenim, en les tasques de neteja i cura dels majors, totes les treballadores són dones. I dos d'ells són migrants.
MP: La cura és un treball feminitzat, que no se li dona valor, que les dones han fet sempre a casa, o que es fa en negre.

També vinculem la precarietat i l'explotació amb les tasques de cura. Davant això, què els dona la cooperativa?
MP: Per a començar, a la nostra casa la cura va en dues adreces: la cura de la persona que rep el servei i la cura entre les i els treballadors, tenint en compte la situació personal, la conciliació, les necessitats…
SM: Que en el que fem ens sentim reconeguts, respectats i atesos per tot el personal. I la cooperativa també concedeix a les treballadores drets que, d'una altra manera, no tindrien. D'altra banda, interioritzar la filosofia de la cooperativa no és fàcil per a tots, perquè no és gent que ve del món cooperatiu i cal fer molta pedagogia. Estan acostumats a la precarietat, a rebre ordres i a obeir-les sense piular, per a ells el normal és treballar en negre i els produeix falta de confiança en un projecte com el nostre. Per exemple, ens hem trobat amb dificultats per a canviar les relacions laborals, amb jerarquies, sobretot en el cas de les dones migrants: Quan m'han dit “tu ets el cap, tu decideixes”, els he retornat aquesta responsabilitat; “aquest servei ha sortit, vols fer-ho? Jo no t'organitzaré el treball, tu decideixes”. De tant en tant treball amb ells en la neteja. Al cap i a la fi, és una relació entre iguals, però a alguns els ha resultat difícil entendre-la.

I heu aconseguit que aquestes decisions i responsabilitats siguin assumides pels treballadors?
SM: Sí. A un d'ells, per exemple, li han ofert un altre treball, més hores i més diners, i ha dit que no, que està tan a gust en aquest tipus d'empresa. Ara s'impliquen més, perquè senten la seva, perquè entenen que també és seva. És evident la preocupació i la responsabilitat que tot vagi bé.

La cooperativa és, llavors, un instrument d'apoderament.
SM: Totalment. És un objectiu que tenim des del principi i també tenim equips per a empoderar a les dones que han sofert violència masclista. De fet, volem anar ampliant l'oferta de serveis: grups per a treballar el dol, cursos de català per a migrants…
MP: Sempre tenint com a punt de partida la cura de les persones. Al principi, per exemple, teníem al cap oferir treballs de neteja en les empreses, i el provem, però vam veure que no anava d'acord amb la nostra filosofia, que no el volíem. Una cosa és entrar en una casa i netejar aquesta casa plena de vida, ajudar a qui no pot fer aquest treball, i una altra cosa és entrar en la fredor d'una gran empresa. Ho provem i no va funcionar, ho netegem en petites empreses i petits negocis, en els familiars sí.

Per tant, preferiu parlar des de petit.
SM: Crec que si ens féssim grans empreses, perdríem aquest tracte pròxim i això no és el que volem. Hem tingut ofertes per a treballar en ciutats més grans, però no és la nostra idea. Som una cooperativa pensada a mesura de l'entorn rural en el qual vivim. A més, en el tracte amb el client també es nota que som rurals, és fàcil entrar a la casa del veí i cuidar bé les relacions. Encara estem trucant a la porta: visitem als potencials consumidors del servei, conversarem amb ells. Assumir la dependència no és fàcil, i en aquest àmbit rural, als payés baserritarras sovint els resulta més difícil acceptar l'ajuda. També cal fer aquest treball.

Com enteneu la custòdia?
MP: Per a nosaltres és una cosa profunda, que va més enllà d'atendre la persona, i al mateix temps, ho entenem de manera senzilla. La clau està en la mirada, en com miro a l'altre, d'un mateix nen o d'un ancià, a un igual, en lloc d'un paralític. La nostra visió del cos també és important: com tractar un cos des del respecte, com netejar-lo, la nostra actitud cap als genitals (si no estic satisfet, així ho transmetré inevitablement)…
SM: La cura és un gran repte del nostre temps. Posar damunt de la taula la vellesa, la dependència, la mort… i parlar de tot això també és el nostre objectiu. Com vull envellir i morir; quan em converteixo en dependent, quin camí vull recórrer, perquè més enllà d'acabar en la residència d'ancians o de ser una dona migrant a casa per a cuidar-me durant tot el dia, hi ha altres alternatives.

Quin missatge voleu transmetre a la gent d'Euskal Herria en la vostra intervenció?
MP: Que una cooperativa de cures busca una solució a uns temes, però no a tots, perquè no podrem fer front a molts temes legals i polítics. No obstant això, és millor seguir endavant en el que creiem i, si és necessari, des de la desobediència.
SM: Hi ha obstacles i la realitat és frustrant en moltes ocasions. Vaig acabar plorant en la Gestoria un dia perquè estàs ple de bones intencions i el sistema et calciga sovint, però anem inventant camins segurs per a seguir endavant. És cert que el dia a dia és una mica boig, que el quadrem tot i que fem bé el puzle, i que mantenir la proximitat que busquem també requereix temps; per exemple, el treball de coordinació no el faig sobre paper, els treballadors ens escoltem, discutim a casa de l'un i l'altre prenent un cafè… però la meva passió és les relacions personals. Sense passió no entraríem en una cosa així.