El periodista i professor Stephen Smith va publicar fa un any ARGIA la bullícia que va suposar per al llibre La gran carrera cap a Europa: Com afroitaremos els europeus en la crònica de les pròximes dècades. Des de llavors s'han produït diverses reaccions, igual que en els mitjans de comunicació, en el món acadèmic i algunes d'elles les hem resumit aquí.

Smith diu en el seu llibre que, estudiant les dinàmiques demogràfiques dels dos continents, la migració dels africans cap a Europa serà cada vegada major i no es pot evitar l'africanización de la població europea.

Bàsicament, ha anunciat que Àfrica farà el que ha fet abans tothom –Europa, Amèrica Llatina, Àsia–: culminar la seva transició demogràfica. Que a partir de 1930, en plena explosió de població, es duplicarà la població africana per a l'any 2050.

Analitzant els altres models que han conegut després de l'explosió demogràfica la calma i l'envelliment, Smith calcula que Àfrica podria començar a resistir la fugida dels seus ciutadans en 2050, però mentrestant, per a 2050, el 20-25% dels europeus arribarà a ser d'origen africà (en 2015 era del 1,5%-2%).

El demògraf francès François Heran ha estat un dels primers a negar les previsions de Smith a la baixa. L'Institut Nacional de Recerques Demogràfiques de França ha respost que en 2050 els africans d'origen no seran a Europa més del 25% de la població que el 3% o el 4%. Heran no ha dubtat a posar en dubte la gran migració futura dels africans, però està convençut que no es produirà abans de 2050. Heus aquí per què.

El geògraf Wilbur Zelinsky va demostrar en 1971 que els migrants no són la gent més pobra d'un país, que la societat molt pobra comença a enviar migrants a mesura que avança en el model de desenvolupament: en disminuir les taxes de mortalitat, sobretot la dels nens, la població es rejoveneix i les migracions augmenten. Aquests països, en aconseguir un nivell de riquesa, redueixen les fugides i comencen a acollir immigrants d'altres llocs.

“Quant al desenvolupament –ha escrit Herane–, si els països es divideixen d'1 a 10, els subsaharians estan en 1, a Mèxic 6, a França 9 i als EUA 10. Les migracions del 6 al 10 continuen sent massives (25 milions a l'any) però les que van de l'1 al 9 o 10 són molt més reduïdes (2,3 milions). Qui pot pensar que els països de l'Àfrica subsahariana podran cremar fins a 2050 totes les pujades de nivell fins a capturar Mèxic?”.

Des de Le Monde Diplomatique l'historiador i periodista Benoît Bréville, per part seva, ha volgut cridar l'atenció sobre les contradictòries conseqüències del desenvolupament en el tema de les migracions. En molts casos es busca un desenvolupament econòmic amb la liberalització de l'economia, però això no fa sinó agreujar la suposada migració que havia de mitigar.

L'exemple més destacat és el mateix Mèxic. El president de la Cort, Carlos Salines de Gortari, va dir en signar el tractat de liberalització amb els Estats Units en 1992: “A partir d'ara els mexicans no hauran de migrar al nord, perquè aquí trobaran treball”. Tal com ja havien anunciat alguns economistes crítics en aquella ocasió, va ser just el contrari.

En 2014, la Unió Europea va signar un tractat similar amb 30 països africans, la qual cosa podria provocar un augment de les inundacions d'immigrants, en lloc de reduir-les. En definitiva, la migració no es deu al desenvolupament, sinó a la desigual distribució dels beneficis del desenvolupament i a la falta d'ocupació, sobretot dels més joves.

Fugint de l'atur

La falta d'ocupació, això és el que ha posat en relleu l'estudi que acaba de publicar la Fundació Mo Ibrahim: “Joventut africana: migrant per falta d'ocupació?”. Mo Ibramin és un dels empresaris més rics del continent africà, el propietari de Celtel, una companyia líder en telefonia continental. La fundació, que porta el seu nom, ha reunit en Abidjan (Costa d'Ivori) a líders i acadèmics del continent per a mostrar com es veu des d'Àfrica la qüestió de les migracions. És de llegir.

En 2017 van migrar 36,3 milions d'africans, el 14,1% del total dels quals es van moure en el món, molt menys que asiàtics (41%) i europeus (24%). Però la majoria d'ells es dirigeixen a altres països d'Àfrica, en concret el 70% dels migrants subsaharians es desplacen a altres llocs del continent.

Aquests migrants són en la seva majoria joves, propietaris d'algun aprenentatge, tant homes com dones. Al país de destinació gasten el 85% del que guanyen. El Producte Interior Brut (PIB) d'Àfrica es compon del 3,5% del que envia a les seves famílies d'origen: més del que la comunitat internacional aporta en les ajudes al desenvolupament.

Nou dels deu països amb major taxa mundial de proliferació són africans, concretament als països subsaharians la taxa de proliferació és el doble que la mitjana mundial. Per contra, Àfrica ha quedat molt enrere en el desenvolupament econòmic respecte al creixement demogràfic. Ara mateix, el PIB de tot el continent és menor que el de Gran Bretanya, encara que té vint vegades més habitants.

El 60% dels africans té avui menys de 25 anys. Entre 2100 i 2100 el nombre de joves gairebé es duplicarà, mentre que a Europa i Àsia es reduirà i la meitat dels joves que el món tindrà llavors seran africans.

Avui hi ha 16 milions de joves africans en atur, més en proporció en les grans ciutats. I els estudis sociològics presentats en el fòrum Mo Ibrahim demostren que els joves es preocupen principalment pels treballs. El creixement econòmic d'Àfrica en l'última dècada a penes ha creat ocupació. En la part baixa del Sàhara es creen tres milions d'ocupacions a l'any, encara que es necessitarien per a cobrir les necessitats dels joves que busquen ocupació... 18 milions!

L'agricultura representa el 60% dels llocs de treball, un terç del PIB d'Àfrica, però els joves no volen dedicar-se a l'agricultura perquè és una activitat caduca i dura, que no aporta diners. Com s'ha vist en moltes altres parts del món –els espanyols que tant preocupen els immigrants haurien de conèixer la seva història pròxima– els joves viuen amb ganes d'anar a qualsevol lloc a la recerca de treball. Aquesta dada és significativa: si tots els joves que volen migrar en les enquestes fora del seu país complissin amb la seva intenció, Sierra Leone perdria el 78% dels joves, Libèria el 70% i Nigèria el 57%.

Es creu que l'avenc entre l'edat mitjana de la població africana i la dels seus governants és de 45 anys. A tot el món hi ha ancians governant, però la veritat és que a Àfrica els joves demanen lloc.