El 22 de juliol de 1944, fa 75 anys, els països aliats que estaven a punt de guanyar la Segona Guerra Mundial van signar l'acord de Bretton Woods. En aquest hotel de Nova Hampshire (els EUA), Nacions Unides va establir les relacions financeres mundials i van sorgir el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, prenent com a referència el dòlar. El poder i la influència dels Estats Units en aquesta creació van ser evidents, la qual cosa va condicionar l'evolució d'aquestes institucions.

Un dels principals objectius del FMI és proporcionar diners als països en dificultats econòmiques a canvi d'una sèrie de condicions. La seva actuació ha estat molt criticada per la duresa dels plans d'ajust que imposa i per la repercussió que té en la despesa social. Per a fer més dependents als països més necessitats, usa sobretot deute, i per a aplicar polítiques neoliberals li és igual si la dictadura els acompanya.

Eric Toussain (CADTM) crida a això “nou colonialisme”. En els seus llibres ha subratllat que el suport del FMI i del Banc Mundial a les dictadures ha estat sistemàtic per a influir directament en les seves polítiques: Somoza a Nicaragua, Pinochet a Xile, Mobutu Zai… Paradoxalment, els Estatuts del Banc Mundial li prohibeixen expressament intervenir en matèria política: “Només els criteris econòmics poden influir en les seves decisions”.

Però no sols amb règims polítics que vulneren els drets humans, sinó que també han jugat amb les vicissituds de l'economia, aportant deliberadament informació confusa. Així ho va fer el Banc Mundial amb la crisi que va esclatar a Sud-amèrica en 1982. En la dècada dels 60 aquest banc llançava en nombroses ocasionis avisos sobre possibles problemes per l'elevat endeutament d'alguns països. No obstant això, segons Toussain, després de la pujada del preu del petroli de 1973, va començar un doble discurs: d'una banda, va deixar d'utilitzar públicament la paraula “crisi” i més encara els va impulsar a endeutar-se. D'altra banda, en els memoràndums interns es reconeixia que molts d'ells podien arribar a una “situació extrema” al no poder amortitzar préstecs. En una paraula, sabia que la crisi arribava.

Com explicar aquesta posició del Banc Mundial? Els exportadors de petroli ja tenien diners en abundància a causa de l'augment dels preus de 1973 i van començar a invertir en deute d'altres països. Però hi ha una altra raó per a Toussant: “El Banc Mundial va voler augmentar la seva influència en el major nombre de països que es trobaven al costat del capitalisme”. Per tant, els diners prestats entre 1978 i 1981 es va incrementar en un 100%, fins que en 1982 va esclatar la crisi. Així va començar la denominada “dècada perduda” de Sud-amèrica, liderada pel Banc Mundial i l'FMI.

Hi ha qui compara aquesta crisi amb la Gran Recessió de 2008. Fa una dècada, l'FMI era un dinosaure desprestigiat, però quan va caure el castell de paper de les finances, els països més poderosos van decidir reforçar-ho perquè continués fent el que sempre ha fet: estrènyer a la ciutadania a través del xantatge econòmic. Què ocorrerà aquesta vegada? No sembla que l'FMI vagi a deixar passar aquesta nova oportunitat de dominació, que ha durat 75 anys.