Vesteix com et van afusellar al teu germà.

Sí. Estava a deu iardes de mi. Tenia 23 anys i Jon 21. Era un noi, per exemple. Aquí està en les fotos. Jove, i idealista, perquè l'idealisme era el més important que teníem llavors en aquest país, l'única manera d'oposar-nos a l'ona d'injustícia. La gent que començava a lluitar clandestinament ho sabia, era conscient que un dia estava lliure, però l'endemà podia presenciar-lo. Hi havia molta gent lluitant, han aparegut alguns noms, no els d'uns altres, alguns han estat detinguts, uns altres no, afortunadament. I jo penso, com llavors, que hem d'intentar per aquest poble. Per descomptat, ara no tinc 23 anys, sinó 67, tinc experiència vital, he conegut molta gent. Alguns d'ells es consideren Superman, o tenen el costum d'actuar com si fossin aiatol·làs…

Un gran nombre d'homes es van unir a la lluita. Entre ells, Jon; entre ells, tu.

Des de llavors he lluitat d'un mode i un altre. Mai he dit res, fins que Glencree [diverses víctimes van realitzar trobades en el procés de pau del conflicte basc per a promoure la justícia, la memòria i la convivència]. Quan em van demanar participar en Glencreen, vaig pensar que calia fer alguna cosa, i encara que alguns no van veure amb bons ulls la meva participació, vaig participar. Pensava que calia fer alguna cosa, perquè no tenim un poder real, perquè el poder de Vitòria no és més que el prestat per Madrid: “Avui dona-li, demà lleva-ho”. Hem de fer tot el possible per atreure a la gent, per formar una gran majoria i, amb la majoria, anar a Madrid i dir: “Feu cas de nosaltres o veureu el que no podeu veure!”.

Igual que els catalans?

Igual que els catalans, però més dolços. I sempre sense violència. No és possible per la força. Tinc molt més por a la violència de l'Estat que a qualsevol moviment violent que es pugui construir a Catalunya o al País Basc, perquè l'Estat és capaç de muntar un altre GAL, o dos, com ho va fer abans, i a més “amb tota legitimitat”. Quina legitimitat? Nosaltres no tenim més que la paraula, hem de ser honestos davant Europa, perquè ens reconeguin com a poble. Crec que els catalans també haurien d'anar per aquí.

Jon es va involucrar de ple en la lluita, va entrar en ETA. I vostè? Eres el meu germà major.

No vaig entrar.

“No vas entrar”... Com va entrar Jon?

L'ambient els atreia. La injustícia era llavors la justícia. Jon va descobrir que hi havia gent en la seva quadrilla i va decidir anar per aquest camí. Al poble van formar diversos grups que actuaven per separat, sense lligams. Quan queia un grup de gent, atrapaven a tres o quatre persones, no a ningú més. Així va començar Jon. Un dia es va amagar i un any després va ser capturat.

Com vau saber que s'havia amagat?

Quan el guàrdia civil vi a buscar-nos a la seva casa. “On està el teu fill?”, li van preguntar a la nostra mare. I la meva mare, petrificada: “Ha anat a acampar”. Ni parlar! En 1974, ETA va recordar el segrest de [Luis] Gómez Acebo [el marit de Pilar de Borbó] perquè, a canvi, alliberessin els presos de les presons espanyoles. Els comandos no deixaven de repicar. Tres o quatre comandos se'n van anar a Barcelona, cadascun pel seu costat, i de sobte Jon va ser sorprès.

Aquest any [1975] em vaig reunir amb ell en Altsasu. Em va dir: “Miguel, vaig a Perpinyá, no em veuré una estona. T'ho comptaré quan tornis d'allí”. No li vaig preguntar més, perquè tampoc era convenient saber-ho. Quan un guàrdia civil o un policia li interroguen, comença vostè a comptar també el que no sap. Mentre es dirigia a Perpinyà, em va dir que m'ho explicaria de tornada, però no va tornar. Vam llegir en el periòdic que van ser detinguts a Barcelona. Van durar una setmana o deu dies. Com era el seu costum, li havien torturat durament. Li van fer el que són i no són, la qual cosa han fet a tots els altres, i amb més ràbia a Jon, que no va néixer a Euskal Herria, perquè era fill dels migrants. Això em van dir els guàrdies civils quan em van detenir als Pirineus.

Quan li van detenir?

Suposo que un mes després de l'afusellament de Jon. Quan em van afusellar al meu germà, vaig venir des de Barcelona a Zarautz sí, però no vaig entrar a casa. Per si de cas. Em vaig refugiar a casa d'uns amics. Vaig estar un mes amb ells. Un dia els vaig dir que anava a la muntanya, era la sortida de l'associació de muntanyencs Oargi de Tolosa, als Pirineus. Vam ser en l'autobús. Pugem per Jaca, ens parem, baixem de l'autobús i ens vam posar en marxa a peu, pujant la muntanya, i llavors, els guàrdies civils! Disparem contra l'aire per a detenir-nos. Ens van ficar al llit en el sòl. Ens van arrestar quatre, després de demanar identificacions. La policia ens havia fitxat, pel que sembla. No coneixia als altres tres. No obstant això, sé que un d'ells va quedar sord a cops. Pel que respecta a mi , els guàrdies civils em van portar de Jaca a Pamplona. En el furgó, el mateix de sempre, em van agredir, em van insultar, em van insultar, em van insultar contra el meu germà i em van despatxar a aquest i a ell. Un mes després de l'afusellament de Jon, però contra ell, no obstant això. I a mi, la llenya. Quins cops! A Pamplona, em van deixar en mans de la policia i a Sant Sebastià.

A Sant Sebastià, on?

Al Govern civil. Era una habitació petita, plena de fum. Ells en cercle i m'empenyien d'un costat a un altre, a cops de puny. Per fi, van sortir de l'habitació, en un armari, a la vista, amb una pistola. Ja ho vaig veure. No sé què es proposaven perquè jo busqués aquell arma, que jo tenia l'arma a la mà per a matar-me. Cada mitja hora, a dalt, en la cel·la, donava un matalàs, i a baix. Em van retenir quatre dies. I després em van deixar anar. La notícia va aparèixer en la revista Canvi 16 a l'octubre d'aquest mateix any. Em van deixar en llibertat, però no vaig tornar a casa. Em vaig detenir a Sant Sebastià.

Quins passos van donar després de la detenció de Jon?

Va ser detingut a la fi de juliol de 1975. Primer, van dir que havien de fer-li el judici ordinari, acusat de robatori de banc. Es va dir que també havia estat l'autor de l'assassinat d'un policia, però no era gens clar. En aquesta mateixa època, també van ser assassinats altres dos policies, un a Barcelona i un altre a Madrid, i el que era un judici ordinari, es va convertir en sumarisimo, ja que tant ETA com FRAP es trobaven en un clima de guerra. Diversos militants van ser detinguts, duts a terme en forma de judicis i, entre ells, nombrosos van ser condemnats a mort pels jutges. A Europa la gent es va oposar a això, va haver-hi dures protestes per tot el país i, finalment, es van dictar cinc condemnes a mort. Entre ells, Jonen. Diuen que no va néixer a Euskal Herria, i que en l'Estat volia intimidar als companys d'altres països. Són tan crispats, no saben el que és l'idealisme, no la set de llibertat. Per això van ser a Amèrica i van arrasar tots els pobles.

Marc Palmes i Magda Oranich van ser els vostres advocats.

Juan Mari Bandrés i Miguel Castells ens van fer aquest camí. Els altres dos acusats, Marc i Magda, van defensar a Jon a Barcelona. De bona gana. Eren joves i molt del nostre costat. La mare i la tia Paulina van ser a Barcelona i allí es van allotjar a la casa de la família Pons Llovet. El seu fill Josep Lluis va participar en la fugida de Segòvia. La família Pons Llovet ens va ajudar moltíssim. Fins i tot després de la mort de Jon, el taüt del nostre germà va ser enterrat en les seves tombes fins que vam poder portar el taüt en el cementiri del nord.

La mare va ser present en el judici.

Sí, una pantomima. Fins i tot llavors va veure a Jon.

La mare deia que havia vist símptomes de tortura, que s'havia acostat a besar-la i li havia vist magulladuras.

Sí. És qüestió del dia del judici. Li van fer de tot: la banyera, la van penjar, van colpejar tot tipus de cops, van amenaçar per sempre… La mare i la tia van estar en el judici i després van tornar a Zarautz. Ells van venir i jo vaig anar a intentar alguna cosa, a demanar justícia, en el regne de la injustícia. Havia recaigut sentència, no hi havia marxa enrere. El mateix Jon em va dir en la capella de nit: “Aquests no recularan”. En la capella de nit, a propòsit de la tortura, em va dir una altra cosa: “M'han fet dir el que sigui, però no he denunciat a cap amic!”.

Qui eren vostès en la capella nocturna?

Marc [Palmes], Magda [Oranich], capità Coronat, advocat d'ofici de l'exèrcit, diversos funcionaris i altres. Hauria volgut que fos una nit inacabable, però va passar ràpidament. Passem la nit xerrant de ximpleries, com per a eludir el que seguia. Malgrat tot, jo no podia llevar-me l'alba del cap. En canvi, el mateix Jon estava tranquil. No sé si s'adonava de la mort, no sé si jo també ho faria, o no sé si, simplement, estava realment conscient i estava disposat a seguir endavant. No ho sé.

Va despuntar el dia.

I sortim de la presó de Model, travessant la Diagonal, envoltats de guàrdies civils i policies. Terrible. Crec que també volien espantar als catalans. A uns cinc quilòmetres d'allí, Cerdanyola, el cementiri, i allí el bosc, el de l'exèrcit d'Espanya. Durant una estona, Jon es va balafiar, va fer un petit eixamplament i va ser col·locat en el centre. També hi havia una ambulància de la Creu Roja i el furgó de la presó. Quan tot va estar preparat, pugem a obrir-ho, els advocats, jo mateix… Allí estava Jon, lligat. Quan em va veure, Eusko gudariak va començar a cantar. En el bosc pròxim se sentien crits: “Txikiiiii…! ! Chin...! ! Gora Euskadiiiii! !”… Però ho van afusellar. I si els advocats no m'haguessin subjectat, els hauria llevat el fusell a un dels guàrdies i els hauria disparat. Un d'aquells gossos fills va començar a dir: “Això no dispararà més!”.

Militants de Barcelona cridant en el bosc.

Sí. Per descomptat, va haver-hi un munt de controls i se'ls va impedir l'accés a la zona, però van arribar els seus crits. Després, aquella gent va depassar els controls i va penetrar fins al cementiri. Allí vam voler acomiadar-li i obrim el taüt. Va ser llavors quan Marc [Palmes] va treure la foto de Jon amb una petita càmera. Algú li havia vist i a la sortida el policia havia retirat la cambra de Marc, però ja havia guardat el rotllo. Gent corrent en el cementiri. I de la mateixa manera a la tarda. Es va celebrar una missa de difunts, seguida d'una forta protesta. Tinc molt bon record dels catalans, i m'és igual quina sigui la seva bandera, perquè davant la injustícia no hi ha cap bandera de l'un o l'altre costat.

Vesteix que afusellaven a Jon. En què consisteix el trauma?

Aquí. Difícilment se supera. Mai es pot oblidar. No estàvem en la guerra, no? I, en canvi, a Jon ho van matar com si estiguéssim en la guerra… Això et dona una idea: si són capaços de fer-ho, què no faran en una altra ocasió? Ara, ETA porta deu anys en silenci i, no obstant això, no ens deixen en pau: prenent decisions reals, no ens deixen governar de veritat.

Fins a quin punt això marca?

Totalment. Et marca en la vida, et marca en el treball, quan et marca… Vaig ser policia municipal i sempre vaig intentar pel meu poble. Alguns, alguns aiatol·làs, no van entendre que entrés en la policia municipal en aquella època, quines van ser les meves raons. I, no obstant això, també m'ha succeït que estigui detingut en la caserna dels guàrdies civils vestit d'agent de policia, per donar suport a una manifestació en aquestes dates tan dures. Ara no, ara és obligatori que la Policia Municipal doni suport a les manifestacions.

En què s'assemblaven Jon i tu?

Jo era dos anys major que ell, més seriós que ell, més ardent que jo. Era evident. Li renyava: “Jon, caus, t'enxamparan, no durarà ni un segon”. I no va durar un segon. No em va fer cas. Però, en fi, potser és el resultat que encara soc aquí.

Així ens has comptat moltes coses, Miguel. Però quant ens has guardat?

Molt més…