Avui, 29 d'agost, Zumaia té pintats uns sobre altres 98 murals en els murs del carrer Ribera, on s'han col·locat prop de 400 murals. Avui s'han reunit molts dels seus membres enfront de la paret, amb el mateix somriure i la mateixa il·lusió de sempre. No són joves especialment per l'edat, però sí per l'acció; amb passió pel treball, amb l'objectiu d'acolorir el centre del poble. Avui no es pintarà per 99 vegada la paret de la Ribera, ja que l'última imatge continua fixa i clara, a diferència de totes les anteriors. Avui el forn industrial s'instal·larà a gairebé 900 graus, amb la finalitat de retenir una placa a la paret: El Txoko de la Llibertat d'Expressió.

Tres anys després, el Guernica de Picasso continua sent una realitat, per la qual cosa la reivindicació de la llibertat d'expressió ha aconseguit una petita victòria a Zumaia, on la iniciativa Kalea Guztiona Dona ha guanyat legitimitat. Amb constància i paciència, utilitzen l'humor com a arma de combat. “Però encara no hem guanyat”, explica el veí José Antonio Letamendia. No ha negat que s'han donat grans avanços, però ha subratllat que queda molt, ja que la llibertat d'expressió encara no s'ha garantit al poble.

“El que volem des del principi és que no estigui en joc la llibertat d'expressió de la ciutadania cada vegada que canvia l'Ajuntament”, ha explicat Aratz Zearreta, membre de Guztiona Dona. La coalició abertzale EH Bildu va irrompre a l'Ajuntament de Zumaia en les eleccions de maig, bolcant el govern del PNB i superant els vots dels jeltzales amb la major diferència que s'ha vist al poble. Fa tres anys, al febrer de 2016, es va publicar una nota de premsa en la qual es deia que l'ajuntament aprovava una ordenança i l'anava a posar en vigor. Deia així: “A partir d'ara es retiraran tots els cartells i pancartes que es col·loquin en els espais públics de la localitat, qualsevol que sigui el seu contingut, missatge, procedència o finalitat”. Tot aquell que volgués col·locar un cartell o una pancarta haurà de sol·licitar autorització al Govern Municipal, indicant el contingut exacte, la talla i el temps que se li dedicaria al carrer.

Entre els ciutadans als quals no els va agradar la idea de l'ordenança estava José Antonio Letamendia: “Per què l'Ajuntament em diu què haig de posar i què no?”. Aquest tipus de dubtes i inquietuds, entre altres, van donar lloc a una assemblea oberta en la qual van participar desenes de ciutadans. Les primeres reunions, com recorda Letamendia, estaven acompanyades de preguntes com què fer, com fer-ho o a qui dirigir-se. Però cada vegada hi havia menys gent que es reunia, fins que de sobte se li va ocórrer fer una imatge en la paret del carrer de la Ribera. “El mural va durar dos dies i a partir de llavors només unes hores”, riu. Si bé aquestes figures de murs s'esborraven immediatament, era suficient perquè el tema es donés a conèixer al carrer: “Començant per nosaltres, molts ciutadans no entenien per què el mural s'esborrava immediatament, perquè no és una pintada, ni alguna cosa que ofengui a ningú”.

Ordenança no entrada en vigor

“La veritat és que ja tenien tres anys de legislatura i en la primera reunió també ens van ensenyar l'esborrany”, explica Zearreta. Els membres del grup Kalea Guztiona Dona esperaven que, després d'haver nascut “sota l'amenaça” de l'ordenança, es posaria en marxa sense fer cas al moviment popular, i encara que diuen “amb sorpresa”, Zearreta i Letamendia afirmen que al govern municipal li ha faltat “valentia”.

Valoren positivament la iniciativa que no solen haver els moviments populars habituals –més de centrar-se en les manifestacions i pancartes, la seva activitat principal ha estat el dibuix de murals–, ja que han treballat i plasmat en el mur de la Ribera qualsevol tema de creativitat: “Per exemple, no sempre hem fet murals a favor dels presos polítics bascos, o simplement hem treballat en temes de la mateixa línia; és a dir, una gent ens hauria catalogat com ‘els de sempre’; per exemple, una vegada dibuixem un follet amb els llibres de text, per Nadal vam fer un mural de rellotges, en altres ocasions a favor dels refugiats, del feminisme, de la incineradora o de Guernica de Picasso, entre altres”.

Consideren que l'Ajuntament, davant aquesta mena d'iniciatives, ha estat “perdut”, sense saber per on i com abordar el tema. Constantment, gairebé cada cap de setmana, han reunit ciutadans de tota mena al carrer de la Ribera, en el centre de Zumaia, amb l'ajuda de concerts o d'una altra mena d'esdeveniments culturals, animant l'ambient entre els pintxos i els trágos mentre pintaven de dia en dia la imatge de la paret, la qual cosa, segons els seus companys, “ha fet mal a l'ajuntament”. Van acabar la sessió, van prendre una foto i es van anar a casa amb un somriure, sabent que abans de començar el dia pintarien de marró per damunt. La fotografia del mural, no obstant això, circulava per la xarxa i tots sabien quina era la postura de l'Ajuntament: intentar tallar les ales als quals volen.

“A nosaltres ens donava força l'actitud censuradora de l'Ajuntament; els demanàvem un procés participatiu per a debatre sobre la llibertat d'expressió al carrer, i ells, obstinats, simplement eliminaven el que nosaltres havíem fet, com si res hagués passat”, diu Zearreta. No obstant això, ha explicat que alguns dels murals tenien més impacte que uns altres, ja que la imatge que li van fer quan va morir el músic Imanol Urbieta, per exemple, l'eliminació per a l'endemà, com els altres murals, no va fer gràcia a molta gent per no donar-li importància al missatge. Tampoc la immediata eliminació del mural que denunciava la situació dels immigrants ofegats en la mar Mediterrània.

Durant aquests tres anys han realitzat tot tipus de pintures, convertint-se en una paret on es poden expressar missatges de diferents tipus. També es van realitzar figures de murs insignificants, que una vegada van pintar tot en granada i que l'Ajuntament també va cobrir en marró a les poques hores. Tots aquests murals han estat recollits i venuts en un calendari anual, tant en la localitat com en la Fira de Durango. Han assenyalat que la força que han donat aquestes vendes ha estat enorme i, per això, s'han sentit “obligats” a pintar: “En dos anys hem venut uns 1.500 calendaris que han estat la nostra font de finançament; hem notat que la lluita ha anat més enllà de Zumaia i que la gent ha estat conscient del que estàvem fent”.

Així van arribar al mural número 98. Llavors era febrer. Els partits tenien al cap les eleccions de maig; van aprofitar el moment i van introduir la moció a l'Ajuntament de Zumaia, reivindicant una vegada més que volien obrir un procés participatiu. Als pocs dies de la introducció de la moció es va pintar el mural que encara es pot veure. Per primera vegada el govern municipal no es va atrevir a encobrir.

“Comença una nova etapa”

Letamendia i Zearreta asseguren que la lluita no ha acabat. Des del 29 d'agost, la plaça enfront del mur de la Ribera s'ha convertit en el Racó de la Llibertat d'Expressió, però diuen que la celebració no és un triomf, perquè encara falta "alguna cosa que hauria de quedar escrit". Per a això, els membres de Kalea Guztiona Dona tenen com a objectiu arribar a aquest punt. “Qui posa una pancarta és responsable de la pancarta, del contingut que es fa en ella; si t'insulto, em denunciïs”: Letamendia diu que entén així la llibertat d'expressió, però el que tenen clar és que, des del moment en què és un dret fonamental, és fonamental que l'ajuntament i el poble arribin a un acord en alguns punts i que tot els pactes estigui recollit en una ordenança.

Pel que sembla, l'actual govern municipal d'EH Bildu no cobrirà la imatge del mur número 98 de color marró, o no sembla que l'eliminació sigui una prioritat en aquesta legislatura, mentre que l'inici del procés participatiu sí que ho és, ja que Letamendia i Zearreta han fet saber que l'ajuntament ja l'ha posat en marxa. En qualsevol cas, tots dos han manifestat el seu desig de continuar fent ús de la paret, encara que no han precisat cap novetat. Com, no obstant això, cal parlar amb altres moviments populars. “Cada mes la idea que un moviment faci alguna cosa va estar damunt de la taula, però pel que sembla no tirarà endavant; entre tots es decidirà què fer, perquè és de tots”, diu Letamendia.

“Si alguna cosa ha caracteritzat aquesta lluita, això ha estat una constància; no haguéssim aconseguit el que hem aconseguit si haguéssim fet deu murals i els haguéssim deixat”, diu Zearreta. Però amb motiu de les celebracions, Letamendia està obstinat en el procés participatiu. De fet, si el Txoko de la Llibertat es torna a acolorir, pel que sembla, no és perquè els netejadors municipals l'hagin tenyit de marró, sinó perquè s'ha concedit la llibertat d'expressió al poble. La plasmació d'idees en la paret durant tres anys i cap de setmana ha servit per a reivindicar que el carrer és de tots i per a guanyar legitimitat davant els poderosos.