Va haver-hi un temps en què pensava que preferia morir de cop –no, encara, tranquil, no tinc gens d'interès especial–. Però de cop, per a poder pensar només sobre la vida, a saber si vivint, i intentar així esquivar la idea de la mort. Però ara no estic tan segur, tinc més dubtes: m'agradaria saber quan acabarà més o menys per a anar a poc a poc acomiadant a les persones volgudes, tancant coses que cal tancar, donant un tot, un sentit, una narració a la vida. És absurd, ho sé, perquè, si no m'equivoco, no tenim mode de triar.

Pot ser que no per a triar, però per què no per a cuinar. Sophie Calle, per exemple, té una espècie de documental en el qual apareix comprant una tomba en Bolinas, Califòrnia. Una tomba per a ell, per descomptat, per al que ja no està en aquest món –i aquest és el tema de la mort, per als eufemismes–. No em sembla mala idea. Jo també, si tingués valor –i, per descomptat, una mica de diners–, compraria una tomba per a mi, per a quan ja no estic en aquest món. Sens dubte, Biriatu, en Lapurdi. I en la meva vida li faria una visita, un canvi, un arranjament. Cal no oblidar que passaré allí tota l'eternitat. I això és molt de temps.