Per tant, Austin no volia criar conills, sinó morir. Era un caçador, i ja havia netejat la major part dels animals de les seves terres. Per això, quan va alliberar els 24 conills en les seves extenses extensions de terra, allí a penes hi havia depredadors naturals i els conills van fer el que millor fan: multiplicar-se.

En 1866 Austin tenia 14.000 conills i un gran problema en les seves terres. Al final del segle, el problema va arribar a uns 5.000 km de distància i va arribar al govern australià. Entre 1901 i 1907 es va aixecar una barrera de més de 3.000 km per a evitar que els conills s'estenguessin més. També havien posat paranys per a atrapar als conills que passaven per sota de les tanques. Però no sols per sota de les tanques, sinó també per sota de la terra es diverteixen els conills.

Per a 1920 la població de conills australians era de 10 mil milions. Van menjar herba, plantes petites i arbres joves. També es van devorar arrels, impedint el creixement de noves plantes i, per tant, deixant sense aliment als animals autòctons. Sense vegetació per a protegir el sòl, l'erosió va destruir el sòl i les zones anteriorment cobertes de verd es van convertir en deserts. A més d'Austràlia, els conills també van colonitzar les illes veïnes. Entre 1906 i 1936 van desaparèixer tres espècies de papagais d'una illa de la costa sud i només tres de les 26 espècies d'arbres van sobreviure.

Les barreres, els verins, els gasos tòxics… semblaven inútils. I en la dècada de 1950 es va iniciar la guerra biològica. Van ser atacats amb mixomatosis i només van sobreviure el 5% dels conills. Bastants anys per a renovar la pesta. En 1996 es va intentar amb la coalició i, al marge de les dificultats ètiques, que provoquen una mort cruel, sembla que la mesura va tenir èxit. Des de llavors la població de conills s'està reduint, però continua sent un problema prioritari en el Ministeri de Medi Ambient australià.

El succeït amb els conills d'Austin demostra el mal que pot causar l'espècie invasora més perillosa, l'ésser humà.