El quiosc de formigó de la plaça Rekalde té grafiteada la història del barri: lluita obrera, imatges de presos, Kukutza III. Urko González (Arrano Pertxa) i David Rodríguez (Lengu Iluna) s'han posat davant de la càmera i una nena s'ha acostat al pati no elèctric: “Això no és un lloc molt turístic eh!”. Darrere del quiosc es troba el camp de futbito i enfront d'ell un cafè amb terrassa: espai per a la conversa. “Estem a Bilbao, però això és una cosa excepcional, gairebé un poble”, diu González, “aquí sempre hem tingut mudances, ambulatori amb un crist, terribles escàndols per a posar la línia d'autobús… Imagina't que els de Corpus Christi es van enfonsar. Ens deien: això sí que és un gueto de veritat!”. Des de sempre en el món de l'hip-hop, es coneixen des de fa temps, però mai havien treballat junts abans d'emprendre el projecte. “Som una maquinaria, ens adaptem molt bé quan comencem a treballar”. Per relleus, van parlar amb gran delicadesa.

D'on va sorgir “Arrano Pertxa eta Lengu Iluna”?

Arrano Pertxa: Mai vaig tenir necessitat de cantar en basca. Penso en castellà. Però sabia que, si alguna vegada cantava en basca, faria una cosa molt dolenta. No neda semblança al que canto en castellà –busco imatges més poètiques o melodies més boniques–, ni aquest tipus de rap que sempre s'ha fet a Euskal Herria. Havia de ser una altra cosa. Si alguna vegada un jove baserritarra d'un poble perdut de Navarrès compte les seves aventures, aquest serà el rap que m'agradarà. Però com no ho havia fet ningú, vaig pensar: “Aquest és el moment”. I just en una època en la qual he començat a enamorar-me de nou amb el vell rap.

Lengu Fosc: Jo no sé res en basc, però és igual, les lletres són d'Arroso i després me les retorna. Aquesta és la part que més ens agrada.

I quin és aquest tipus de rap que s'ha fet sempre a Euskal Herria?

A.P. : Bé, tenia les bases del rap, la gent rapeaba, però en el fons era pop. El tradicional missatge que es canta a Euskal Herria s'ha convertit en rap –en lloc de reggae, punk o rock–, la fórmula de sempre en un altre gènere. La música de missatge polític ha estat pop aquí. I aquestes cançons no em transmetien a mi el que em transmeten alguns dels rapeadores americans, francesos o espanyols. És una qüestió d'actitud: soc aquí en el món, és igual el que digui, dic el que vull i vull que em sentin. Per això tinc aquesta actitud, perquè vull ser escoltat.

I.T. : Em deia: “Hem de fer el que fa Molt Noi, però en basc”. Vaig comprendre a l'instant. Ho hem intentat, i crec que ho hem aconseguit.

Canteu a la droga, a la màfia, als diners, als gàngsters… quant té de gueto el Bilbao de 2019?

A.P. : Tot té un punt de ficció. El món de l'àguila és fictici, però jo no puc separar-me de la meva mà… El rap ha de crear una estètica. Per a mi seria terrible, per exemple, que algú que no sap basc ens recordi el rap dels 90 en escoltar-nos, és igual el que es diu i el que no, que tingui un caràcter la integritat de l'obra –samples, escratx, crits de rapeador, i altres característiques del gènere–.

I.T. : El que fem ara no ho fa ningú, ni en castellà ni en basc. Ara tothom trapa. Aquest és l'etern hip-hop. Estem fent un salt de dues o tres generacions.

A.P. : Naturalment, a vegades ens obliguem una mica a unes frases, però utilitzem aquest llenguatge per a buscar una estètica. Quan escrius una història, no es tracta de si és ficció o no, sinó de si creus en ella. Tarantino no és gàngster, ni tan sols és fill d'Al Capone. Però és un tipus d'història que escriu genial i ens encanta.

I.T. : No obstant això, és necessari que sàpigues de què estàs parlant. No tens per què estar dins, però jo no trafico, però sé com es fa i com és aquest món.

A.P. : Bé, la nostra generació ha crescut al carrer, gairebé tots han tingut contacte amb les drogues, però en aquest món no hi havia basc. També hem intentat encertar un argot del carrer en basc, i hem rebut una resposta molt bona. Sobretot, d'un sector que no esperava: dels rapers bascos. Tenia curiositat per saber què diria la gent, com ens rebria el panorama, però a la majoria els ha agradat moltíssim, a molts altres, i hi ha alguns –i això em fa pena– que ens agafen com si estiguéssim de broma. Però no, es tracta de buscar una estètica i seguir a la teva casa fins a trobar-la. No importa el que diguis. Rap, rap i rap. Rap fins a l'extrem.

D'una banda, la influència del rap dels anys 80 als Estats Units; i per un altre, la “vasquidad” està molt present en les vostres paraules. A partir d'Arrano Pertxa, les referències a la simbologia basca i a altres referències són contínues, si no de manera directa.

I.T. : A més, projectem un món utòpic. En l'univers de l'àguila, Euskal Herria és independent…

A.P. : Hi ha una frontera en Karrantza, una altra en Lapuebla de Labarca… aquest és l'únic univers que pot passar. No esmento la paraula “zipaio”, per això, perquè en un món independent no es podria cridar “zipaio”.

No obstant això, no és un món una mica distòpic?

A.P. : Sí, aquest món té grans mancances. En una de les cançons més recents dic: “Una pàtria maleïda, com els altres”. Com deia, Euskal Herria és un país més, com pot ser Moldàvia o Ucraïna: una gran merda. Això és tot. Som bascos, sí, i què? També tinc nas i no vaig per aquí cridant “ajuda a pujar sudurluze”. La pàtria Fuck, visqui el basc.

Quin lloc ocupa Mikel Goñi en aquest univers?

A.P. : La història de Goñi és impressionant. Un gàngster real.

I.T. : En el món de l'àguila almenys Tony Montana.

A.P. : És millor encara: era un esportista professional. Si fos algú que sempre ha estat en aquest món, bo, però ell sortia en la tele, un dia li van robar l'herba i… es va acabar. Potser pensava que no li passaria res.

Parlem de vostès. Em diuen que us les arregleu molt bé treballant junts.

I.T. : Així és. Cada vegada que ens ajuntem, sempre acabem de fer una base. Prenem un cafè i anem a la meva casa. Urko sempre porta alguns samples, se senti al meu costat tot el temps i comencem a dividir samples, fiquem bateries, després baixa… Mentre jo faci el ritme, ell pot rapear alguna cosa probial. I quan es va de casa, ja tenim la idea principal acabada.

A.P. : En l'anterior disc, primer vaig escriure els títols de les cançons. Sabia el títol que s'emportarien i, d'aquest mode, em vaig forçar a escriure les paraules que corresponien a aquests títols. Normalment el camí és el contrari, però jo volia això, per a tenir un guió de veritat. Els diners és l'únic camí, si tens el títol, ja saps que has de fer una cançó sobre els diners. Així completem el treball en una desena de mesos.

I.T. : D'altra banda, inventem el G-Folk, un concepte basat en el funk G. Utilitzem diferents samples segons la intenció: alguns són més funky, uns altres més folkicos. Últimament hem utilitzat la música italiana de Calàbria, per exemple. Això sí, sempre ho adaptem al nostre rotllo, ficant un triki, etc.

S'estan creant molts grups d'hip-hop en basc. Perceben vostès aquesta actitud que no tenien els d'abans?

A.P. : Sens dubte. Jo no sento cap drap, però veig que la gent està molt forta: A Nizuri Tazuneri els encanta; alguns joves de Lekeitio –G.A.Z. Llimbs – tenen un nivell increïble, seran molt bons; El grup de teatre Ercilla no ho interpreto com a música [riu]. I quant al rap: Ziakhus, Buru Arin, Xsakara… gent que ha sentit molt de rap americà i que està fent coses molt bones. Per què de sobte aquest boom? A Euskal Herria ens anem endarrerint musicalment, perquè tres generacions han escoltat Eskorbuto, La Polla Rècords, Kortatu… Això té molt pes. El conflicte polític ens està obligant a retrocedir musicalment. No vull dir que aquí només s'hagi fet una mala música, sinó que no hem anat al mateix ritme que les tendències del món. I, per tant, ara s'està creant un rap potent, perquè en lloc de fa deu anys, abans no hi havia qui escoltés el rap, perquè la gent volia escoltar el pop radical basc. En l'actualitat, el panorama està canviant.

Veieu a aquest renaixement del rap una connexió amb el boom global de la trapa?

A.P. : Sens dubte. Avui dia un yankee drapaire saca un vídeo, a un segon l'estic veient, i si vull fer una cosa així en basc, puc fer-ho demà mateix. I després, el que he dit: el conflicte polític va canviar la música, i ens quedem fora de les tendències del món –i això no és ni bo ni dolent, però va succeir–. Quan va aparèixer al País Basc el primer grup seriós d'electrònica?

I.T. : Bé, aquí tens el Fora d'Aquí.

A.P. : Vull dir això: el primer equip d'electrònica que no és una merda vella, de quan és?

I.T. : Era una ironia, noi. L'altre dia es podia escoltar en les festes de Bilbao.

No pensis que llavors es deslliurava de l'estigma de l'electrònica d'Hemendik At, encara que les lletres fossin explícitament polítiques.

A.P. : Per descomptat! Per a mi es tracta de la forma que adopta el pop en cada lloc: Als Estats Units, el pop gira cap a l'hip-hop; a Espanya, en els anys 90, el pop tenia un toc flamenc i rumba; i a Euskal Herria ha estat pop la música per a cantar missatges polítics.

Quins plans hi ha d'ara endavant?

A.P. : Enguany estem traient un Single cada dos mesos. Ja hem tret tres, ara toca un altre, i els altres dos estan gairebé acabats. Bé, després vindrà el disc. Tinc pensats els títols de quatre cançons [rient]. M'agradaria fer una cosa llarga, com catorze cançons. En el primer disc ens hem presentat a nosaltres mateixos, en el segon ens agradaria arribar a altres llocs. Aquest és el nostre camí: prescindir dels filtres políticament correctes, rapear i rapear.