Sembla que ens volen tornar a ficar-nos en el remolí de les eleccions, i no sé, abans d'entrar en això, no hauríem d'analitzar què ha sortit del cicle de les últimes eleccions i de les formacions de govern amb claredat per als bascos. Sovint hem sentit que l'Estat espanyol no té remei, que aquí no hi ha força suficient per a fer un canvi real. Però a continuació ens situem a favor o en contra de les fórmules de govern dels altres, entre els errors, qui ens farà menys mal argumentant i donant facilitats per a això. No diré, a simple vista, d'una manera tàctica, que això no sigui digne de ser tingut en compte. Però no hauríem d'utilitzar una mirada més llarga? En quina direcció ens porta aquesta tàctica?

Si volem que Euskal Herria sigui en algun moment una nació democràtica independent, aquest eix estratègic haurà d'aclarir la tàctica que desenvolupem a cada moment. Des d'aquest punt de vista, diria que algunes de les últimes eleccions ens perjudiquen més que ens beneficien. El fantasma de la “arribada de l'extrema dreta” ha estat utilitzat amb mestratge per alguns, i ha influït també en el nostre, ja que l'Estat espanyol ha entrat de ple en l'operació d'oferir un bastó a aquest “sense remei”, tant a Madrid com a Pamplona. És veritat que l'extrema dreta odiosa, per un moment, ens hem allunyat dels governs, però a canvi hauríem d'analitzar amb detall què hem reforçat i quin hem afeblit.

Diria que els poders fàctics d'aquest Estat no s'han afeblit en absolut. Més encara, diria que aquests poders han reforçat la influència que sempre han tingut en aquests suposats “governs alternatius”; si no, veure l'absoluta feblesa i la direcció política que mostren els nous gestors d'aquesta socialdemocràcia espanyola. El PSOE s'ha enfortit, sí, però també s'ha reforçat el lliurament i la submissió dins del PSOE.

Si alguna cosa s'ha aclarit en aquesta “renovació” de la direcció del PSOE, és que no volen aportar ni una sola línia, per exemple, en el camí de resoldre de forma concertada i democràtica els problemes que tenen tant a Catalunya com a Euskal Herria. Ni un sol esment al dret a decidir! Ni tan sols en objectius tàctics intermedis, renunciar a la via repressiva que se segueix a Catalunya? No, no! Alliberar els presos catalans? Ni tan sols de manera provisional. Acostar als presos bascos a casa? Algú creu que podran alliberar tan fàcilment els mitjans de pressió que tant s'han estimat per a ells? Si ho fessin així, com podrien mantenir el joc tàctic actual? Promeses en vespres electorals sí, però sempre condicionades; després de les eleccions, oblida-ho tot i segueix igual.

La qüestió és que tot això ha quedat molt palesa en aquest procés representatiu de formació del Govern espanyol després de les últimes convocatòries electorals. Ara, en ser cridats a les noves eleccions, no els resultarà tan fàcil repetir l'operació anterior. Se suposa que els altres aprenem alguna cosa de l'experiència. A Catalunya, els d'Esquerra, que defensaven l'exclusió de la unilateralitat i el diàleg amb el govern del PSOE, sembla que en aquest moment han fet una “revisió de la revelació” i han començat a assenyalar, una vegada més, el camí de la unitat tacticoestratègica (de veritat? ).

I els bascos, què hem après en el camí? Que necessitem un projecte col·lectiu propi, una estratègia independent, posant totes les tàctiques al seu servei. Entretant, servirem a uns altres.