Què és Lesbos en l'actualitat?

És una presó plena de gent coneguda que vol treure-la d'allí i no pot treure-la. Els que volem quedar-nos allí podem sortir i els que volen sortir estan obligats a quedar-se allí. El de Moria (Lesbos) és un camp de concentració que no mereix un altre nom.

Ha canviat la situació en els tres anys que porta vostè a Grècia?

Ha canviat, empitjorat. Grècia ha estat històricament un pas cap a Europa: els refugiats entraven per les illes, arribaven al port del Pireo i allí els donaven una bossa de viatge, i en dos o tres dies anaven a Europa. La crisi de 2015 també va començar així, fins que Europa va decidir tancar les seves fronteres. El campament de Moria va ser condicionat com a campament d'acolliment per a 3.000 persones, però arribem a les 10.000. La gent ha hagut de dormir en el sòl, entre aigües fecals, amb una dutxa única per a unes 70-80 persones. Es tracta d'un camp de concentració sense vigilància interna i s'ha produït violència, ja que la concentració de tanta gent ha enfonsat les normes socials. Les coses van a pitjor: ara passen els anys per a fer el que eren els tràmits dels primers mesos. I el nou govern vol a més que tots els centres d'acolliment siguin tancats, és a dir, que tot el procés -i estem parlant d'anys- es doni en una presó. Les persones que fugen de la violència són empresonades, sense judici, i sense fer cas als drets humans.

Quanta gent hi ha en aquesta situació?

En Lesbos són prop de 11.000 persones, de les quals prop de 9.000 es troben en el campament de Moria. El major creixement s'ha produït en l'últim mes: Turquia ha realitzat unes prospeccions de gas en el territori ocupat de Xipre, alguna cosa que Grècia ha denunciat davant la Comissió Europea, que ha sancionat a Turquia. Turquia ho ha utilitzat com a moneda de canvi: “Ja veureu, deixaré passar als refugiats”. Per tant, si fins ara hi havia en Lesbos entre 200 i 300 refugiats per setmana, ara s'estan incorporant aquestes xifres tots els dies. Si no es comença a portar a la gent al continent, es pot arribar a l'hivern amb 18.000 o 20.000 persones, i veient les terribles condicions que tenim aquí, pot haver-hi una revolta. Això pot explotar, però a Europa li és igual.

Quina és la història d'aquesta gent?

Són moltes històries. Al principi eren els que fugien de la guerra de Síria, fugint de la guerra que havíem creat nosaltres i les nostres empreses armamentístiques basques. També hi ha els qui procedeixen de la guerra de Iemen, així com rivals polítics de Turquia, de Birmània, de Bangladesh, d'Àfrica negra. També són perseguides per pertànyer a una minoria, tant les minories religioses —com els yacidis— com les de col·lectius minoritaris, com el col·lectiu LGTBI. També hi ha dones que fugen de la violència heteropatriarcal. Cadascun porta un tipus de violència, però tots venen fugint d'un país en el qual els agradaria viure. Així arriben a Grècia.

Esperen rebre d'aquest mode?

El que esperen és que els donem la benvinguda a la platja, però no esperen que Europa es retiri. Pensen que Europa és el far de les llibertats i que una vegada aquí han deixat enrere la violència. I de sobte es veuen presoners. No entenen la criminalització cap a ells. Els refugiats no se'ns presenten com a persones amb passat, present i futur; són terroristes islàmics que venen a llevar el treball, a violar a les dones i a imposar el vel. Com a seguretat ens han venut el control de les fronteres, però jo veig idees feixistes. I, efectivament, la dreta està guanyant vots en tota Europa, amb la veu alta.

No és sol Salvini.

Salvini és un gegantesc mos. Llança quatre crits, aplica una normativa que vulnera tots els drets humans i col·loca testicles sobre la taula. Però Salvini està fent el que vol Europa, en cas contrari li pararien. A Europa existeixen suficients mesures administratives per a rebutjar un decret que vulnera els drets humans. Salvini és el dolent de la pel·lícula, però té a Europa darrere.

Què protegeixen les fronteres?

Quatre empreses i empresaris que s'enriqueixen en guerra i pau. Els és igual produir armes o construir presons i concertinas. El que estan secundant és un sistema capitalista que ens deixa fora a tots els que no estem a dalt. En els estatuts europeus existeixen unes línies socials interessants, però en realitat va néixer com un mercat comú, i aquest rastre està en vigor. La circulació de mercaderies és lliure, però no la de persones.

En la situació que viuen, com se sosté la força?

Hi ha molta frustració, perquè darrere de cada somriure hi ha sofriment, perquè no poden sortir. Però també hi ha moltes coses belles. Quan els recollim a la platja, després de passar tota la nit en l'aigua buscant una ombra, i quan comencin a cantar... Treballem amb molt d'esforç però amb molt d'amor. Són persones que venen d'una crisi i porten un trauma; no els podem sumar el nostre trauma. I, per tant, traiem el nostre major somriure, perquè creiem en això; després, a casa, plorem. Mai he plorat tant.