Un discurs dona per superat el món del basc. És escoltada i acceptada per les estructures del basc, crec. Sabem que en l'esdevenir dels últims anys se'ns han desgastat les forces i el coratge, que és difícil revitalitzar, que el basc no ha fet abans, que no s'ha imposat. Posseïm aquesta idea, perquè no som cecs, perquè no hem perdut el nord. Aquest discurs no és sorprenent, no és nou i diria que és expandit.

Per exemple, i en concret, a mitjan estiu es va estendre una columna d'opinió titulada Euskalgintza zaharra i berria en diversos mitjans de comunicació bascos. Al fil de la conceptualització fresca, l'anàlisi s'associava a un pessimisme amb una visió optimista, indicant que els carrers estan plens de membres de la nova euskalgintza i que aposten pel futur.

Em vaig sentir indecís, sobretot perquè la manera de nomenar-ho m'ha semblat poc apropiada. De fet, en algunes paraules he sentit el menyspreu pel que anomenaria al que anomenaria una cosa més tradicional que l'euskalgintza vella, als treballadors, a les estructures, tot en una forma molt general, sense nomenaments, recollint nord i sud. Per contra, la definició de la nova euskalgintza era vaga, mereixeria la concreció.

Es diu que l'antiga euskalgintza s'hauria de tirar a una pila de porcs, perquè està formada per l'ema i l'home perdut, que pacta amb els poders dominants. És cert en part. Sí, en els últims anys, almenys al País Basc continental, gairebé totes les estructures basques tenen acords amb els poders públics. Són aliances que es van buscar. Que serveixin per a canalitzar els treballs de diferents persones, pagar els seus honoraris, entretenir als locals i oferir serveis per al seu desenvolupament. Van ser aquestes les aliances? És possible, però en el punt en el qual estàvem no hi havia una altra sortida, no ens estendrem en cronologies històriques. Això té els seus inconvenients: la dependència, per a començar l'econòmica, la negociació contínua, a baixa velocitat. Sense això no hi hauria professors en les ikastoles, no hi hauria mitjans de comunicació bascos, ni escoles nocturnes, ni molta producció cultural.

No descriuria tan repulsivament als vells de l'euskalgintza, enganyant els enemics. Si ataqués a algú, no menysprearia l'euskalgintza, perquè els escassos són per uns altres, per a començar per no tenir institucions pròpies. El nou món del basc aporta il·lusió. En els últims anys hem sentit parlar d'això, diuen que ve un moviment nou, renovat. Les coses no són tan clares quan se'ls pregunta on està, qui és. En el marge de la cultura basca tradicional, veiem una euskalgintza no institucional: disseminada en petits nuclis pel territori, líquida, que realitza mobilitzacions ràpides i curtes, diverses, gairebé al nivell de l'happening. Sí, hi ha molts grups en la perifèria, moltes iniciatives. Sí, necessiten un lloc més central de la perifèria, sobresortir de l'aïllament i de l'anecdòtica. No obstant això, em temo que, de l'una o l'altra manera, aquesta nova activitat cultural basca no té dependència: una petita ajuda econòmica, per exemple, un local, o el suport d'un triat.

Fa falta una “nova euskalgintza”. Tots estem esperant a veure quan s'estructurarà, a veure quan apareixerà la tercera força que podem cridar, la tercera força, sense subordinacions, perquè també nosaltres ens impliquem en ella, ja que tots els treballadors, creadors, militants tenim set, tant com els altres, amb noves possibilitats i dinàmiques. Llavors s'anuncia l'aparició d'alguna cosa? Al costat de les crítiques, perquè volem propostes o explicacions, més concretes de les que hem llegit, Les agrairíem i també les secundaríem, perquè són anys de què no podem endevinar.