No és una cosa fàcil en els
kiri-kiri-kiri,
en els kiri-kiri-kiri, no és fàcil de desmentir a la
mare.

Ho sap tot.
Com
ho saps?
Kiri ho diu
el dit menovell del ko-ko-ko!
Li ho explica tot.

En aquesta cançó s'explica com respon l'adult quan el nen desenvolupa la seva autonomia i és capaç de mentir. El petit vol ser gran i el gran necessita del petit. En la resta d'Europa, en els contes i cançons infantils, la dialèctica del gran i el petit és molt utilitzada, així com la relació entre l'inhòspit i l'omnipotent. En aquesta cançó, el dit menovell ajuda la mare a mantenir una saviesa sense fissures.

En francès, el dit petit es diu “l’auriculaire”, ja que té la mesura de penetrar en l'oïda. A partir d'aquí, el dit menovell té una forta simbologia: entra pel forat i pot parlar de secrets i d'intimitat.

Quan el nen té desitjos propis i autonomia suficient per a satisfer-los, se li crea la possibilitat i la necessitat de mentir. És mentida dir alguna cosa que no es correspon amb la veritat per a enganyar la persona que rep el missatge. El nen ha de complir dos requisits abans de mentir. Una, dominar bé la realitat sense confondre-la amb la fantasia; i una altra, en el seu lloc, inventar un substitut que també és real, i no imaginari. Tots dos són l'essència de la mentida.

La motivació per a mentir no és només conscient, sinó també inconscient. En aquesta cançó, per exemple, hi ha afectes contradictoris relacionats amb la mare: d'una banda, té ganes de mantenir la relació amb la mare i per un altre, el desig de trencar aquest vincle.

La mentida està relacionada amb el desig d'autonomia. Però també amb la preocupació que això genera. Mentir significa una ruptura amb l'altre. Per això, aquesta cançó avisa. El tema principal dels contes infantils és, en moltes ocasions, sortir de la dependència dels pares. I en ell apareixen les figures reguladores. Exemple d'això és la relació entre el mentider Pinotxo i el parlant Kilker, plena de conflictes. El grill és la imatge de la consciència moral. Quan el nen és petit i té una gran dependència dels pares, els principals referents són els pares i les seves paraules. Però a mesura que el nen va creixent, es va acostumant a la diferència entre la realitat i la fantasia. A poc a poc, el nen anirà agafant distància amb aquells als quals mestressa. S'identificarà amb els adults del seu entorn, formant així la seva pròpia personalitat, al mateix temps que construirà la seva pròpia ètica. D'aquesta manera, comença a actuar d'acord amb les seves accions i desitjos.

Aquesta cançó ens indica el complicada que és la relació entre el nen i la mare. El nen ha de recórrer un llarg camí fins que senti que el cos i la ment són seus. En el camí de la dependència a l'autonomia, viu situacions intermèdies que van des del sentiment d'unió amb la mare fins a sentir-se prou separada d'ella. En aquest sentit, “mamà sap tot / mamà no ho sap” es converteix en un joc imprescindible. En el viatge d'anada i tornada, la realitat i la fantasia viatgen. A vegades el nen o la nena no ha viscut prou aquests moments de transició. Pot ser que hagi hagut d'adaptar-se massa aviat per si mateix, perquè el seu entorn afectiu ha fallat; després, el nen construirà les seves relacions d'una manera més contrària. La petjada de l'experiència de trobada amb l'entorn es mantindrà per sempre, convertint-se en font de confiança i benestar en el món i en un mateix.

Un dels intents més seriosos de trencar la continuïtat psíquic-física del nen amb la seva mare és la conquesta del no, que pot expressar-se a través de la paraula –entre elles la mentida– o el comportament. El que abans era la continuïtat entre els cossos, ara serà entre els pensaments, els cossos psicòtics de la mare i del bebè es comunicaran entre si, a través del llenguatge simbòlic, donant cabuda a la mentida.

Mentir és tenir un poder oposat, perquè només el nen sap quina és la veritat. I quan la mentida està dirigida a la parella de pares, posa en dubte la fiabilitat de la parella. En els diferents moments del desenvolupament, la mentida apareix com un indicador de malestar. Per tant, encara que la mentida sigui el seu valor funcional, si es torna repetitiu, serà un indicador dels problemes de comunicació que té el nen amb el seu entorn.

Nedar fins al
Kiri-kiri-ket,
si m'escapo
nadant.

Ho sap tot.
Com
ho saps?
El
dit menovell de Kiri-kiri-ko-ko!
Li ho explica tot.

La
part imaginària apareix en el lema de la cançó, en la resposta de l'adult, quan s'expressa com se situa davant la mentida del nen. En primer lloc, la mentida del nen provoca una sensació desagradable; l'autonomia del nen posa en qüestió la necessitat i la dependència dels adults fins al moment. El nen expressa amb mentides que no té intenció de ser inferior a l'adult; la mentida és una mostra d'esperit insurreccional.

Crec que és testimoni de la indignació de l'adult el lema que està pegat en l'estructura de la cançó. L'adult respon a la mentida del nen amb una fantasia increïble: la mare té un dit petit espia que li compta després de veure'l tot. Un germà petit, de vulgar jovenet, però més terrible. L'adult respon amb una fantasia assetjadora, quan la mare, igual que el personatge mitològic, és totpoderosa. A continuació, li diu al nen per por que faci un pas enrere i que hi ha una continuïtat de pensament entre mare i nen. És la fantasia, el mite, la mare omnipotent, la que no val la pena esquivar. Aprofitarà el record que té el nen en unir-se a la seva mare, “ens unirem perquè no hi hagi tensió entre nosaltres dues”. Seria una amenaça perdre per sempre aquesta esperança de fusió.

Però, al cap i a la fi, la cançó és un joc. Serveix per a ajudar a afrontar una situació que pot ser difícil per al nen i per a la mare, en general per a l'adult cuidador, utilitzant la fantasia. Per dir-ho d'alguna manera, sabem que ens separarem, que el món és aquí amb moltes coses bones d'ell. Però sense pressa per a això, juguem, somiem, i en l'imaginari, sempre estarem en continu seguiment els uns amb els altres. Que difícil és a vegades tallar el cordó umbilical.