L'estiu és un bon moment per a reflexionar sobre la dictadura de la primesa, ja que la incomoditat que sentim la majoria de les dones en posar el vestit de bany està fresca. L'autor de la novel·la Sarai Walker Dietland en El Salt explica el següent: “Perquè la pressió sobre les dones estigui prima, és un tipus de control social. (…) La societat castiga les dones grosses perquè no obeeixen les idees patriarcals associades al cos femení. (…) L'obesitat és un tema feminista”.

La gordofobia és el discurs de violència i odi estructural que sofreixen les persones gruixudes. Els que no estem grossos estem pressionats per a mantenir-nos prims, però no coneixem la crueltat de la violència gordofobia i no ens adonem dels privilegis de tenir un cos normatiu, per exemple, a l'hora de buscar treball.

El moviment contra la gordofobia es troba amb una gran resistència, ja que en la nostra societat hi ha tres mites molt arrelats: 1. Estar gros no és saludable. 2n Els cossos gruixuts són repugnants. 3. L'obesitat és conseqüència de la falta de virtut moral (golafreria i mandra).

Aquests tres mites són deserigidos pels espesistas. Us recomano el reportatge multimèdia realitzat pels portals digitals Klitto i Topatu que trobareu també en la web d'Argia.

El mite de la salut em sembla especialment astut. La grandària d'una persona no indica gens fiable sobre el seu estat de salut o hàbit. Hi ha grans vegans o grans esportistes. També hi ha persones flaques sedentàries i aficionades a Mc Donalds que no reben vaquillas. L'exclusió pot produir més dolor que la diabetis, però el mal emocional que causa la gordofobia als qui es mostren tan preocupats per la salut dels grossos no importa. Recordo el que em va comptar una noia grossa en una conferència de l'emprenedora Magda Piñeyro: quan va tornar al treball des d'una baixa de depressió, els meus companys de treball “Estàs molt maca! Ha aprimat!”, li van dir.

Lucrecia Masson explica en Argia que l'índex de massa corporal té el seu origen a França i que, a conseqüència del colonialisme, el càlcul en cossos caucàsics s'ha estès a tothom. També es refereix al paper de l'estament mèdic, en una entrevista realitzada per Danele Sarriugarte: només el metge pot dir-nos el que és bo i el que és dolent, com fa temps el sacerdot.

Estant embarassada m'he trobat amb el discurs gruixut del sistema de salut. En les classes de ioga per a embarassades, molts han contat que fins al part han viscut una forta pressió medica i matrona per engrossir “excessivament” segons l'estadística, malgrat tenir uns hàbits alimentaris correctes i fer exercici físic. Durant cinc mesos he gaudit del meu privilegi i he rebut les dolces paraules del meu entorn: “Quina bonica panxa! No t'has engreixat res!”. La setmana passada, una nova llevadora em va mesurar el pes i em va renyar amb un to paternalista i poc agut: “Tres quilos en un mes! Què ha passat? Fins ara ho has fet molt bé! Bé, controli. En total no pots engreixar més de deu quilos”. La culpa és meva, estic fent alguna cosa mal i haig de controlar el meu cos per a obeir a l'estadística. El que s'ha dit: per al sistema l'engreixar és un problema de salut (la veritat és que a la llevadora no li importa si em cuido bé; el meu pes és l'única variable que importa), però també un pecat. Ara hauré de fer penitència cada vegada que com un gelat.