Vostè és d'Abenakis.

La nació abenakis té les seves arrels en el nord-est dels Estats Units. Ve de la paraula W8banaki, que significa “terra del Sol”. Els avantpassats van emigrar cap a Quebec per a escapar a l'opressió dels anglesos a la fi del segle XVII. Avui dia tenim dos pobles, Odana la meva terra natal i W8linas.

L'idioma està en una situació crítica.

Avui dia poques persones poden parlar la llengua abenakis perquè la transmissió no s'ha realitzat. Fins a la dècada dels anys 70.eko les persones majors parlaven i si teníem les oïdes estirades podíem gaudir de la dolçor i la música d'aquest idioma. Però com la vida, any rere any aquestes persones s'han anat i amb elles el coneixement de l'idioma abenakis.

Se'ls va repetir als seus avantpassats que no tenien més que la paraula abenakis.

Veient els nous entorns i modes de vida, a les generacions de pares i avis els importava més aprendre francès i anglès. Una vegada i una altra se'ls va dir que la condició per a trobar treball i treure la vida avanci era saber francès o anglès. Els nostres avantpassats no són culpables, van ser forçats, van haver d'adaptar-se a la nova realitat. Més que la negació del seu llenguatge, veig la falta de transmissió com una elecció feta amb l'esperança d'assegurar la supervivència dels seus descendents.

Colonialisme.

Com tots els territoris conquistats, amb l'esperança de sobreviure, els habitants bàsics del Canadà hem hagut de trepitjar a l'una dels invasors. El colonialisme ha sobreviscut de generació en generació i s'ha anat adaptant de generació en generació a la nova forma de vida. Sense ser pioners, hem de treballar per mantenir viu el patrimoni i la llengua dels nostres avantpassats. La llengua és l'element urgent del patrimoni.

Els parlants esteu només cinc.

Cinc persones tenim un gran interès a millorar el nivell lingüístic i compartir els nostres coneixements sobre la llengua. Dit això, es té per segur que hi ha uns altres allí o aquí amb nocions. També tenim molts alumnes seguits en els cursos. Podria dir que estem en una resurrecció de l'interès per la llengua abenakis.

És el fil conductor de les converses?

Volem aquesta mesura i treballem per això, oferint cursos, completant diccionaris, creant cursos en dvd, etc. Hi haurà persones que entenguin i expressin algunes paraules, aquesta llengua no desapareixerà totalment en l'oblit. Ja no tenim una llengua viva, però tampoc una llengua totalment desapareguda en l'oblit.

Encara sort que Cecile Wawanoloath era allí.

Nascut en Odanak, tota la seva vida adulta havia estat lliurada al costat del seu marit als Estats Units. Retirats, van tornar al poble. Va aprendre l'idioma a casa, molt jove. Ho recordava perfectament i, a més de poder parlar, podia escriure, és a dir, podia ensenyar.

Li va passar el testimoni del professor.

Al maig de 1990, quan vaig tornar amb el meu marit a Odanak, Cecile va començar a donar cursos d'abenakis. Només a través dels records recordava que era un apassionat del llenguatge, vaig seguir els cursos durant set anys. Quan va tornar als Estats Units per a estar més prop del seu fill, em va demanar que continués com a professor. Vaig accedir gustós a la petició.

Què és per a tu l'idioma?

El llenguatge és l'expressió d'una manera de viure i de pensar. Aprendre l'idioma original és una manera de conèixer-se millor a si mateix.

L'ensenyament d'aquest idioma és la lluita diària.

No considero la meva implicació en la supervivència de la llengua abenakis. Descobrint la riquesa i la subtilesa d'aquest llenguatge, estic compartint en la mesura que sigui possible. Vull florir l'ànsia de conèixer millor aquesta llengua als voltants, sobretot entre les abenakis.

Tens l'esperança que algun dia pugui ser una llengua viva?

No crec que l'abenakis es converteixi de nou en la llengua d'Odanak. El que m'importa ara és que sàpiga de la seva existència, que sigui conscient de la seva riquesa. És un llenguatge molt ben estructurat, amb unes normes gramaticals molt sòlides. No vull que aquest tresor desaparegui en l'oblit.

Quina emoció et produeix? Còlera? Tristesa?

No és ni tristesa ni empipament. No he conegut l'època en la qual parlava molt en el dia a dia i jo també he passat 50 anys aprenent. No és tristesa ni còlera... potser nostàlgia. Sento nostàlgia del que ha estat i del que ha desaparegut.

Quina relació tenen els joves amb la llengua?

No podria dir quina relació tenen els joves amb l'idioma. Algunes, com les dues noies que estan a la foto, tenen molt interès i ens donen esperances. No obstant això, en la majoria dels joves és possible que s'imposi la indiferència.