Ada Colau seguirà en el càrrec d'alcaldessa de la capital catalana, en un context difícil d'imaginar abans de la campanya electoral: Amb els vuit vots a favor del PSC, els tres vots de la candidatura de l'ex primer ministre Manuel Valls, secundada fins ara per Ciutadans, i els deu regidors que va aconseguir la seva llista. ERC i Barcelona en Comú tenen el mateix nombre de regidors, però aquest segon edil ha obtingut 5.000 vots menys que l'anterior partit i ha perdut les eleccions.

De fet, la composició del ple municipal ha deixat un sabor agredolç a molta gent, ja que veia la pugna entre Barcelona en Comú (BeC) i ERC com una oportunitat per a canviar les polítiques d'aliança dels últims anys: establir els antecedents de conjugar l'eix nacional i social, a mesura que es van construint majories, per a avançar cap a la justícia social i l'autodeterminació.
Més enllà del soroll mediàtic, les raons d'aquest final estan en tots dos costats. Primer: Els afins dels Comuns no volien perdre l'alcaldia i quedaven relegats a un lideratge subordinat d'Ada Colau ERC –en el millor dels casos el lideratge compartit– o a l'oposició. Si actuaven d'aquesta manera, veien que el seu capital polític anava a desaparèixer, i que es col·locava una barrera al voltant d'un espai polític que va en auge del PSOE a l'esquerra en tot l'Estat.

Hi ha un altre factor no pejoratiu: Influència o pes d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) en l'estructura constitutiva dels Comuns de Catalunya. La marca derivada del PSUC, que viu ofegada pels seus deutes amb els bancs, té deutes per més de deu milions d'euros per a mantenir la seva estructura interna i mantenir els seus càrrecs i salaris públics. L'única manera de mantenir aquesta situació era pactar amb el PSC, tradicionalment el soci preferit, amb els termes de l'acord de govern ben definits, que encara s'està negociant, per a poder portar l'acord de poder més enllà del municipi: Concretament a la Metròpoli i a la Diputació. És a dir, que també governin en les institucions públiques en les quals treballen molts dels seus càrrecs polítics de confiança.

A l'altre costat d'aquesta tragicomèdia es troba ERC. La dependència de l'antiga Convergència –pel procés– fa que s'arrosseguin excessivament ràpids i desavantatges. Prova d'això són les dures oposicions que hem vist en l'última legislatura a l'Ajuntament, en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, ja que qualsevol problema de la ciutat ha estat utilitzat per a oposar-se a la gestió de Barcelona en Comú d'una manera dura, moltes vegades recorrent maldestrament el seu nom als seus companys. Per exemple, el bloqueig permanent de propostes com el projecte d'unificació del tramvia o la consulta múltiple. ERC compartia a priori aquests dos projectes, però es van deslluir per interessos purament electorals.

Aquests factors i els càlculs polítics que estan fos de l'interès general de la ciutadania han estat determinants i han fet impossible l'enteniment que la ciutat mereix. El resultat: La presència de Manuel Valls, representant dels poders financers, que ha rebut el pagament de la campanya electoral per part de diverses empreses i bancs; que ha aconseguit la capacitat de condicionar les polítiques de la ciutat i la centralitat de la política, que no es correspon amb el que s'ha expressat en les urnes.

El que passa ara és que, com resistirà Ada Colau al xantatge del PSC i Valls per a aprovar mesures tan importants com els pressupostos? Quin paper jugarà ERC des de l'oposició, sent el partit més votat? Continuarà jugant amb bel·ligerància o buscant grans consensos a favor de la ciutat? L'única garantia és que la ciutadania no es quedarà sense dir res.