Et conec gràcies a la novel·la Lectura fàcil. Ha tingut un gran èxit: Has rebut el Premi Herralde que concedeix l'editorial Anagrama, i s'han publicat cinc edicions en vuit mesos. El procés de publicació, no obstant això, no ha estat fàcil.

L'editorial Seix Barral em va fer una oferta econòmica, i per això vaig començar a escriure el llibre. En el cor de la novel·la hi ha un fanzine, Jo, també vull ser un mascle, i com està escrit en l'estil dels fanzines, he utilitzat collages: he tret alguns textos directament dels mitjans de comunicació, i he citat per noms i cognoms a persones reals com Juan Soto Ivars, Carolin Emcke i Pablo Pineda. L'editorial em va demanar que canviés els noms, perquè la crítica a Pineda era molt forta, i perquè tenien por que ens denunciessin i segrestessin la novel·la. Vaig acceptar i li vaig canviar de nom.

Però no va acabar aquí.

No. Quan el llibre estava a punt d'entrar en la impremta, els de l'editorial em van dir que estaven completament espantats i que havia de llevar o reescriure el fanzine sencer, i mitigar la meva crua crítica a les institucions capazitistas. Em van dir que volien donar suport a la novel·la perquè sortís tan bé com sigui possible, però jo no vaig acceptar els seus arguments. Llavors, em van dir que al cap i a la fi els fanzines no eren bona literatura, i quan em vaig plantar davant d'això, em van dir clarament que la novel·la no sortiria tret que em retiri el fanzine. No tenia més que un camí per a sortir d'aquesta censura, així que em vaig anar de l'editorial.

Però a la fi el llibre va sortir.

Sí, per a mi va ser molt dur, però el meu agent i jo avancem i ens presentem al Premi Herralde. Vaig guanyar i la novel·la va sortir tal qual, amb la seva fanzine. La veritat és que vaig escurçar una mica el fanzine, però no per raons ideològiques, sinó perquè si ficava tot anava a ser una novel·la de 600 pàgines i, si ho feia, hauríem de vendre-la a 30 euros. I jo no volia llibres tan cars.

Tornant al principi, quin va ser el punt de partida de la novel·la? Què és el que volies comptar?

Fa uns anys estava en un espai alliberat de Barcelona, Ca Batllón. Allí hi havia moltes naus industrials per a utilitzar-les al meu gust, i allí ballava, improvisant, i vaig sentir una terrible llibertat. Vaig sentir desitjos de dir-li aquesta llibertat.

La dansa té una gran importància en el llibre, i especialment l'anomenada dansa integrada.

Vaig conèixer la dansa integrada a Barcelona a través d'uns cursos en centres cívics. Des del principi em va interessar molt ballar amb els caps i els cossos no normatius –si és que la distinció entre el cap i el cos serveix per a alguna cosa–, perquè em sembla que ens ofereix una bona oportunitat per a escapar a la trilogia que se'ns demana als dantzaris: bellesa, seguretat i fluïdesa. Així que vaig començar a ballar amb gent molt variada: gent amb paràlisi cerebral, gent amb ictus, persones en cadira de rodes… Després, a més de participar en les escoles, vaig començar a participar en diversos espectacles, i així vaig arribar a la dansa comunista. No sols hi ha gent que es considera incapaç –o, en l'últim eufemisme, només gent amb diversitat funcional–, sinó que en la dansa comunitària hi ha de tot, per exemple, nens i ancians, gent que no ha ballat mai…

Sembla un projecte bonic, però li ha fet una dura crítica en el llibre.

Sí, perquè vaig veure que en aquest àmbit, on es reivindicava la comunitat i la societat cohesionada, també en aquest àmbit es produïen les violències dels espais institucionals i capitalistes. Als ballarins i ballarins joves que caminem sobre les dues cames ens demanaven que ens guiéssim pels vells o múltiples ballarins, perquè servíssim d'exemple, ja que el moviment de tals cossos no és com el moviment normatiu de la dansa. En aquesta lògica es produïen situacions extremes, per exemple, durant l'espectacle, tancaven en els camerinos a persones classificades com a incapaces intel·lectuals, perquè destorbaven i, per exemple, quan no els tocava, entraven en l'escenari. Això succeïa amb els considerats com a incapaços intel·lectuals, i cal subratllar, perquè en el cas de les persones que es diu que tenen una discapacitat física són capaces d'entrar en el codi de la disciplina. Perquè les coreografies són coses disciplinades, un mana i l'altre obeeix. En veure aquestes coses, em vaig quedar espantat i vaig marxar de seguida, i per això el criticé en el llibre. Em va quedar clar que l'objectiu d'aquesta mena de projectes no era ballar tots junts, sinó que s'utilitzava gent considerada incapaç perquè algú es posés la medalla de la integració.

Quatre dones classificades com a incapaços intel·lectuals protagonitzen el seu llibre: Nati, Marga, Patri i Ángels. Són cosins que viuen junts en un pis tutelat. Cadascun té el seu propi estil de comptar. Com vas decidir organitzar la novel·la així?

La novel·la va néixer amb Nati, i les altres tres veus les vaig crear en un principi per a acompanyar a Nati, perquè entrés millor el discurs de Nati, perquè la veu de Nati és molt radical, sempre està cridant, i encara que això m'interessava molt, sabia molt bé que amb ella no aconseguiria només un producte cultural anomenat novel·la, que és burgesa i té unes fronteres molt clares –ha de ser llegible, entre altres–.

En la novel·la s'inicia un procés d'esterilització d'un dels personatges, Marga. Aquest és un altre dels temes que travessen el llibre.

Jo vaig estudiar Dret i Ciències polítiques, i em dedicé a recuperar algunes coses de la carrera en escriure la novel·la, per exemple, vaig recuperar la figura de l'incapaç, que a penes ens van ensenyar, i el tema de les esterilitzacions obligatòries també: és una violència estructural i, per tant, és totalment invisible. És curiós, perquè el que volen esterilitzar és Marga, i precisament aquest personatge segueix sempre el seu desig, viu aquí i ara i busca plaer, no conflicte. Camina amb pas eixut, per a aconseguir el que li doni la gana, però per a evitar dissensions. I en un moment en què parla amb Nati li diu que potser això de l'esterilització no és tan dolent, que potser pot així tocar el cuir sense que se li assabenti, i que potser pot fer ús d'aquesta opressió per al seu propi benefici.

Ho vaig reflectir perquè no volia imposar cap moral. En la novel·la s'evidencia que hi ha persones que s'operen sense el seu consentiment i no podem estar d'acord amb això, però no volia dir que l'esterilització sigui una cosa dolenta en si mateixa. No volia demorar l'esterilització, l'esterilització voluntària, per descomptat, perquè em sembla digna de reivindicació, com la maternitat voluntària. Però esterilitzar a algú sense permís? Això ho feien els nazis i també els colonitzadors.

La llibertat sexual de les persones amb diversitat funcional és també un tema espinós que treballes en el llibre. Em va recordar el documental que han realitzat Antonio Centeno i Raúl de la Mora sobre aquest tema: Yes we fuck. Ho ha vist vostè? Què li ha semblat?

Ho he vist, sí, i em sembla un treball de gran valor, però li posaria alguns “però”. En el món de la diversitat, la base de la piràmide social està en la diversitat intel·lectual, i si en un grup estan els dos, considerats incapaços físics i considerats incapaços intel·lectuals, els primers poden situar-se per sobre dels segons, ja que són capaços d'actuar segons el codi social. I en el documental ocorre el mateix, els que es consideren incapaços intel·lectuals tenen molt menys espai, i a vegades, quan ells parlen de la seva sexualitat, el públic riu, perquè no som capaços d'assimilar aquest discurs, perquè no està dins del nostre codi lingüístic habitual.

En el documental es reivindica el dret a la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, i per a això, per exemple, es fa referència a la figura de les persones col·laboradores sexuals, és a dir, a l'existència d'un servei de sexualitat per a aquestes persones.

Sí, i vull posar-li un “però” a això també. En el documental es reivindica aquest camí, i crec que els directors del documental també el secunden amb entusiasme. Les organitzacions de treballadors sexuals ho diuen "sexe asèptic", i aquesta opció estableix una diferència més entre la bona puta i la mala puta, ja que no és el mateix la que fa aquest tipus de treballs que la que fa al voltant del Camp Nou [estadi de l'equip de futbol de Barcelona]. Dins de la prostitució es creen nivells, i fins i tot alguns es consideren putes i altres no.

En qualsevol cas, em sembla que el documental és molt útil, perquè mostra una sèrie de violències estructurals i perquè ha posat sobre la taula debats que fins ara no estaven sobre la taula. Moltes vegades es diu, des d'un punt de vista positiu, que hem de visibilitzar la nostra activitat, que hem de visibilitzar la nostra sexualitat… Jo estic fart d'això, cal visibilitzar les violències estructurals perquè no tornin a ser estructurals.

No hi ha intermediaris en la novel·la, ni en el plaer ni en la sexualitat dels personatges.

No, per si de cas. Dos o tres són els que fan l'amor junts: Nati i Ibra, a més, utilitzen les eines de l'opressor, el bany adaptat. L'adaptació universal, el principi universal d'adaptació i integració, acaba per permetre l'accés al sexe no normatiu. M'interessava que l'activitat entre Nati i Ibra quedés oculta, és a dir, per a ells no és un orgull, l'han fet, i ja està.

Els personatges de la teva novel·la tenen diversitat funcional i tu no. Últimament hi ha hagut molta controvèrsia entorn d'aquesta mena de casos. Quina és la teva visió?

Jo no tinc cap discapacitat, soc una persona normalitzada i els personatges de la novel·la que he escrit no són normatius. Significa això que jo vull donar veu a algú? Clar que no, no soc portaveu de ningú, i per a aclarir-ho, no he interpretat la realitat, és a dir, la síndrome de Nati no existeix de veritat, i el discurs dels protagonistes també està construït, no s'assembla a la realitat. D'altra banda, encara que em donés compte del discurs de ningú, no crec que sigui dolent en si mateix: per exemple, he pres consciència del discurs dels treballadors socials en el llibre, l'he fet a propòsit, perquè volia posar de manifest les barbaritats que fan els treballadors socials amb els seus presoners i, com en el discurs dels militants de la CUP, m'he adonat d'això per a donar-ho. Però això ningú ho posa en dubte.

En qualsevol cas, la qüestió ve dels Estats Units. Allí, si un escriptor blanc crea personatges negres o maricas, hi ha un moviment molt fort en contra d'això, que diu que aquest escriptor blanc està llevant la veu als negres i a les maricas.

I què li sembla aquest moviment?

Totalment pervers. Per a començar, segons aquesta perspectiva, la literatura es va de cop al diable. Això no em sembla malament, podem manar la literatura a la merda, però això sí que em sembla terrible: segons aquest punt de vista, l'únic interès de la literatura escrita per Marik o pels negres és comptar la seva posició identitària, és a dir, comptar el món des del seu subaltern. Així, aquest enfocament perpetua la posició subalterna del subaltern. El negre tal vegada vol escriure sobre les guerres de Napoleó o sobre Sòfocles, vostè ho sap!

Diu que li agrada més ballar que escriure. Vostè és membre d'Iniciativa Sexual Femenina.

El grup el formem tres dantzaris, som ballarins normalitzats, però busquem la desnormalización. És un grup relativament nou i hem fet una sola peça: Catalina. La veritat és que està molt relacionat amb la novel·la Lectura fàcil. En una escena, Marga es pararà taula i mentre ho fa, la vora de la taula es fica en el flanc i comença a masturbar-se. Llavors, els tres membres del grup comencem a treballar en això. Es pensa que les persones amb discapacitat intel·lectual són especialment obscenes, especialment sexuals, fins i tot en el cas dels homes es creu que són violadors, que no són capaços de controlar la seva passió sexual; nosaltres llavors, en lloc de normalitzar aquest subjecte super sexualizado, decidim passar per un procés de super sexualización, que tingui valor en la peça, que no sigui una cosa nul·la i, per tant, ens freguem contra la taula.

Estàs mostrant aquesta peça?

Sí, seria estupend poder venir a Euskal Herria. El pròxim esdeveniment el celebrarem a Terrassa, el 28 de setembre, en el festival TNT. Esteu convidats.