En 1983, la revista Granta va publicar un número especial: era la primavera, l'època en la qual floreixen les plantes; en el cas dels tòpics, els mesos que s'associen a la joventut; i si s'unien a aquest clima, es van publicar els treballs de 20 escriptors que es consideraven una mostra de la nova novel·la britànica. A Bill Buford, editor de la revista, cal reconèixer-li que tenia una mirada dura, ja que set dels autors que fa 36 anys va posar en el fokupa han encertat en la seva trajectòria posterior. MARTIN Amis, Julian Barnes, William Boyd, Kazuo Ishiguro, Ian McEwan, Salman Rushdie i Graham Swift: La generació Granta. Amb el pas dels anys, s'han convertit en canònics en lletres britàniques i la corretja del Premi Nobel de Literatura, que Ishiguro va guanyar fa dos anys, també els ha obert les portes del parnasco internacional.

És un grup heterogeni, però identificable per unes característiques comunes. En primer lloc, que van néixer en la mateixa època, en el segle II. Cap al final de la Guerra Mundial, quan dominaven les novel·les de la Guerra Freda de Graham Green, el neorealismo italià, el francès nouveau roman, la generació beat estatunidenca; i quan va arribar l'edat de començar a publicar-la, el Regne Unit ja tenia un primer ministre anomenat Margareth Thatcher i la música de les guitarres de Sex Pistols i The Clash: Barnes és el cap del grup (nascut en 1946) i Ishiguro el més jove (1954). És a dir, feia trenta anys que el feliç número de la Granta havia col·locat una lupa sobre els seus textos.

A més de l'edat, se'ls ha subratllat les actituds pròpies de la postmodernitat –relectures iròniques de la tradició, escriptors postcolonials–, el compromís que han mostrat en la guerra contra el clixé, l'escriptura d'obres d'estil que no esperes molt –per exemple, Barnes té una espècie de llibre de cuina que serveix fins i tot per a descriure a moltes persones d'aquesta nació culta, de pas: Pedant en la cuina–. Però si mires la seva trajectòria, la qual cosa més crida l'atenció és que han estat capaces d'aconseguir un equilibri difícil, a costa de fer literatura de la màxima qualitat, que embenin molt; avui i demà et guanyen el Premi Booker, que veus traduït a les llengües de tot el món, perquè t'esperen lectors, perquè les seves històries són comercials, a més d'estar escrites amb la delicadesa d'un floret.

Durant anys, l'única opció que ha tingut el lector és aconseguir les seves obres en la llengua original, en castellà o en francès. Però en l'última dècada s'han traduït al basc els treballs de tres escriptors britànics de dream team. La primera publicació va ser el pagament d'Hoben de Ian McEwan, en 2013, en l'editorial Igela, gràcies a la traducció de Xabier Olarra. Probablement és la novel·la més coneguda de McEwan, pel seu èxit en 2007, basat en el llibre Joe Wright.

Després de llegir la història de les germanes Tallis, s'han hagut d'esperar cinc anys per a poder llegir més obres d'autors d'aquesta generació en basca, almenys en paper –un conte de Barnes traduït a nivell de la Terra per Ibon Sarasola en 2016 Armiarma.eus–, almenys en paper. Això sí , de sobte , perquè les editorials basques no ho saben o, cosa que és més probable, per una bona casualitat, l'any passat va publicar l'última novel·la de l'escriptor de Leicester (Història única) Meettok –traduïda per Aritz Gorrotxategi; publicada abans del castellà a més en basc–, i Elkar va publicar una de les novel·les clau de Kazuo Ishiguroren kinhed, traduïda per Jokin.

Per tant, ens trobem davant una situació bastant especial: podem fer un passeig, sense descendir de la nostra llengua, per les obres d'una generació d'escriptors de pes internacional contemporanis.

Amores frustrats i frustrants

“Què preferiríeu, estimar més i sofrir més, o estimar menys i sofrir menys? Al meu entendre, aquesta és, al cap i a la fi, l'única pregunta real. (...) Qui pot controlar el que mestressa? Si pots controlar-ho, llavors no és amor. No sé com anomenaràs en el seu lloc, però no és amor”. Amb aquesta declaració d'intencions, el protagonista de la Història Única de Barnes comença a conversar amb el lector. El personatge que mira les relacions sentimentals des d'aquest rígid marc de l'amor romàntic relata en les 200 pàgines següents el lent desgast de la seva relació amb la dona de la seva vida i després de llegir com s'enfonsen les vides de dues persones, dubte del que dura al final, l'amor, el sacrifici, el costum o la misericòrdia; o una combinació autodestructiva de tots els ingredients. L'única cosa segur és que no és aquest altre amor, el sabor ensucrat i rosa.

I el mateix pot dir-se de les novel·les traduïdes al basc d'Ishiguro i McEwan: l'amor és aquí, però passen per un filtre que no li dona un aspecte molt fiable les relacions dels seus personatges, perquè quan apareix qualsevol cosa que pugui semblar-se a les històries de prínceps i princeses, no es vagi pel camí de l'expressió que les narracions d'aquest tipus requeririen –i que el lector pot predir–: que el noi novel·lista no ha arribat a la més petit sentit a la imperceptible, a entendre en la frivolitat d'anys. Afectes imperfectes que desafien al lector intel·lectualment.

Fora de termini

II. Una altra característica comuna de les tres novel·les és la de contrastar els anys previs a la Guerra Mundial amb la postguerra. En el moment de la baralla entre Robbie Turner i Cecilia Tallis, el pare d'aquest últim passa moltes hores tancat en el ministeri, immers en els preparatius per al conflicte militar que s'aveïna. I. Les sancions imposades a Alemanya per la Guerra Mundial preocupen el principal protagonista del residu del dia, Lord Darlington, per la qual cosa el protagonista recorda les reunions que organitzava amb els líders nazi en els anys 30 en el seu palau pròxim a Oxford. Una altra cosa és la II. L'aparició de la Guerra Mundial en l'Única Història, que s'encarna en el marit de la dona que s'enamora del seu protagonista: el patètic Gordon McLeod, trist i alhora agressiu, que no té res a veure amb la indiferència d'un jove protagonista de 19 anys que no ha conegut el front.

Tot el succeït entre 1939 i 1945, la preguerra i la postguerra, el moment que va dividir el segle XX: els costums preexistents, l'obediència; la fidelitat i els vincles que semblaven per sempre, tant en la societat com entre les persones; i una espècie d'innocència que potser no tornaria mai més. L'esperit de postguerra, per contra, té més de la cerca de la llibertat personal, de la revolució sexual, d'una nova joventut que fuig de l'autoritat paterna i perd la innocència amb la confiança en les institucions sagrades. Es tracta de transformacions gegantesques, traumàtiques i en molt poc temps. I els personatges que trobem en les novel·les d'aquests escriptors britànics són personatges que van ser atrapats per aquest implacable corró de la història.

Una altra característica d'aquesta manera de mirar al passat recent és la distància crítica. Els tres escriptors van néixer després que acabés la guerra i les històries que es conten en dues de cada tres novel·les no es basen en fets que els autors van poder viure en directe. Més encara, podria pensar-se que existeix un propòsit de derrocar els mites de la generació que va fer la guerra, quan l'única escena del front que es descriu en Hoben Menys és una lamentable retirada de l'exèrcit britànic; o quan se suggereixen els llaços que una part de l'aristocràcia anglesa va mantenir amb els nazis en les restes del Dia. No sols se suspenen els mites romàntics, sinó també els contes dels lluitadors per una democràcia sense tatxes.

Còctel literari

Però el més interessant és com els escriptors fan que aquestes històries funcionin. Ja hem esmentat com Barnes, Ishiguro i McEwan s'encarreguen de no portar als seus personatges per camins massa gastats. Però això no significa que parteixin de zero. Els indicis de la relectura de la tradició literària dels segles XIX i XX es veuen per onsevulla en Hobbit, El residu del dia i L'única història. Per exemple, en l'inici del llibre de McEwan és inevitable pensar en la novel·la de Jane Austen Orgullo i prejudicis de 1813 –traduïda al basc per Ana Isabel Morales en 1996; reeditada a la Biblioteca d'Or Mútua en 2013, en el mateix any en què es va publicar la Paga d'Hoben–, malgrat les diferències d'evolució dels personatges de totes dues novel·les: La història d'Elizabeth Bennet i Fitzwilliam Darcy ha de superar molts malentesos per a acabar bé, mentre que un solo malentès és suficient per a destruir per sempre a Cecilia Tallis i a Robbie Turner. La tradició es pot rellegir, però també es pot reescriure.

Més connexió: com no pensar en el narrador infiable de la Història Fosca de Ford Madox Ford (Igela, 1999) en llegir les memòries del majordom Stevens, que protagonitza les restes del Dia, i a poc a poc veure com el seu mode de mirar al passat està ple de mentides piadoses, racionalització i distorsions que presenten fets més bells que el que eren. Com no recordar la relació entre Frédéric Moreau i Marie Arnoux, que centra l'educació sentimental de Gustave Flaubert, en veure que el protagonista de la Història Única s'enamora d'una dona major. Sí, aquestes històries estan contades abans. Però totes les històries estan relatades des de fa temps. Barnes, que distingeix a Ishiguro i a McEwan, és l'art que tenen quan tornen a comptar.